|
Jordi Aguelo Mas
Jordi Aguelo Mas Nota introductòriaFa uns anys vaig recollir un seguit d'escrits de premsa on es parlava de les excavacions arqueològiques dutes a terme al monestir de Sant Cugat del Vallès en els anys de la Segona República Espanyola (1931-1936). Ara, he optat per reconvertir aquelles notes d'hemeroteca en un escrit on es referencien aquestes publicacions a la premsa de l'època, afegint al final, altres publicacions posteriors a la Guerra Espanyola de 1936-1939, les quals també parlen d'aquestes mateixes excavacions dels anys trenta al monestir de Sant Cugat del Vallès, també dit de Sant Cugat d'Octavià per localitzar-se al lloc d'Octavià.
Jordi Aguelo Mas Al segle XIII, a la cançó o pregària de Sant Francesc d'Assís coneguda com el Càntic del germà Sol -o com el Càntic de les Criatures-, s'exposa l'agraïment a Déu per les obres de la seva Creació, com ara el "germà Foc" i la "germana Aigua" i, així mateix, s'ha presentat avui l'exposició del fotògraf i activista social Gideon Mendel, inaugurada avui al Museu Diocesà de Barcelona, just després de la taula rodona que també ha estat duta a terme sota el títol "Germà Foc, germana Aigua", en clara referència al Càntic del germà Sol de Sant Francesc. Raimon, ja fa anys cantava que "Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe", i es preguntava "Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?". D'episodis de sequera i d'incendis, i d'episodis d'inundacions, ja fa temps que en vivim, i cada cop aquests són més freqüents i de major intensitat com a conseqüència del canvi climàtic que estem experimentant.
Jordi Aguelo Mas Desterrar col·leccions històriques, de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits, amagant-les als magatzems i menystenint el seu interès, o presentar la programació d'un museu barceloní en català però amb més errors ortogràfics que encerts, són coses que haurien de fer reflexionar i molt. No insistiré amb el museu que tristament protagonitza aquest menyspreu pel patrimoni cultural i aquesta manca de coneixement de la llengua catalana del seu director perquè crec que és prou ben sabut després dels articles publicats ahir per Maria Palau i Alberto Velasco, i perquè fa caure la cara de vergonya que això succeeixi en una institució cultural que se suposa que hauria de ser un referent cultural i més aviat sembla un paradigma d'ignorància.
Jordi Aguelo Mas Ara que recentment s'ha creat una nova associació d'arqueòlegs, l'Associació de Professionals de l'Arqueologia de Catalunya (APAC), amb la voluntat de fomentar la comunicació i les relacions professionals, de promoure un nou Conveni col·lectiu de treball, de potenciar la figura de l'arqueòleg/arqueòloga i, de generar interès pel patrimoni arqueològic de Catalunya, a més d'assenyalar que és necessària la cohesió d'un col·lectiu que està desprotegit i que necessita una consolidació i professionalització en tots els àmbits, tant social com legal i administratiu, és evident que s'està convidant a tot el col·lectiu professional del sector de l'arqueologia a repensar sobre la nostra professió, com es gestiona, com es desenvolupa el seu exercici i com es resolt el problema persistent de la precarietat laboral del sector.
Jordi Aguelo Mas Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.
Jordi Aguelo Mas
Jordi Aguelo Mas Avui fa prop de tres setmanes, concretament el 28 de febrer, vaig publicar un seguit de reflexions a facebook, en motiu d'una petició de signatures de change.org, on es demanava que tot aquell que treballi en una excavació arqueològica ha de ser arqueòleg, tot i que posteriorment es va retocar l'encapçalament amb un intent de matisar la petició dient que, tot aquell que treballi en un jaciment arqueològic ha de ser arqueòleg. La petició, amb la qual personalment no hi estic d'acord, té la virtud de revifar l'antic debat de qui ha de treballar en el marc d'una intervenció arqueològica, un vell debat que cíclicament apareix en el sector i que mai sembla arribar a cap port però, que sí permet reincidir a definir la feina del col·lectiu de professionals de l'arqueologia i, en aquest marc vaig optar per aportar el meu gra de sorra al debat i que aquí reproduïré, atenent que sempre he pensat que facebook, tot i la seva popularitat com a xarxa social, és un caos que quan han passat un parell de setmanes ja tens dificultats per trobar allò que vas escriure i, ja no en parlem si ha passat un any.
27/10/2020 Scrinium (1951-1955) i la difusió del patrimoni de l'Arxiu Capitular i la Catedral de BarcelonaJordi Aguelo Mas
El patrimoni cultural a Sant Cugat del Vallès abans de 1992 Al iniciar l'any 1992 ja existia l'Arxiu Històric Municipal a Sant Cugat del Vallès però, no hi havia cap grup d'estudis locals, ni revista d'estudis locals, des de la desaparició de la revista Estudis Santcugatencs, editada en 1983 i 1984, i un darrer número en 1988 per tal de publicar una tesina centrada en el monestir; ni es realitzaven pràcticament intervencions arqueològiques al municipi, més enllà de les que tenien com objecte d'estudi l'antic monestir benedictí i els seus antecedents i, algun altre cas aïllat com el de les sitges ibèriques del carrer Elisenda; tampoc hi havia museu, i l'inventari arqueològic que hi havia al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, fet a finals dels anys vuitanta del segle XX, presentava serioses mancances, cosa que també succeïa amb el catàleg municipal de patrimoni arquitectònic; i, tampoc existia cap comissió de patrimoni cultural a nivell municipal que treballés per corregir aquestes situacions. A tot això cal afegir que les obres realitzades al municipi en zones d'expectativa arqueològica no es condicionaven pràcticament mai per a fer les corresponents intervencions arqueològiques, en raó que l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, la qual concedia els permisos d'obres, no tenia cap còpia del inventari de patrimoni arqueològic del municipi i, l'única manera de saber les zones afectades era anar a consultar-ho al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, cosa que mai es feia, amb el resultat conseqüent de la desprotecció i la destrucció del patrimoni arqueològic del municipi. Totes aquestes mancanes, i d'altres, presentaven seriosos problemes per al coneixement del patrimoni cultural de l'antiga vila i avui ciutat de Sant Cugat del Vallès, per la seva documentació, per la seva conservació i, per la seva difusió.
Jordi Aguelo Mas Sant Pacià, bisbe de Barcelona del segle IV que visqué en temps de l'emperador Teodosi, escrigué un llibre conegut com el Cervulus, del qual Isidor de Sevilla diu que anava contra el costum pagà de celebrar el primer dia de l'any vestits de feres o de cèrvols i, cometent tota mena de desordres i impureses. Malauradament aquest llibre no ens ha arribat i només en sabem de la seva existència per les referències d'Isidor de Sevilla o del mateix Pacià de Barcelona. El bisbe barceloní feia referència al seu llibre en un altre dels seus escrits, en el prefaci de la seva Exhortació a la penitència. En aquest, el bisbe escrivia allò que temia dient que "Una cosa temo, estimadíssims, i és que, codemnant allò que fan els qui acostumen a oposar-se a les meves prèdiques, més aviat els indueixi al pecat que no pas els corregeixi; i potser fora millor de callar que no prevenir els grans pecats, tal com feia Soló l'atenès; també temo que en llurs costums els nostres contemporanis hagin arribat a un punt que, quan hom els vol prohibir de fer el mal, es pensin que hom els estimula a fer-lo" (Exhortació a la penitència, I, 2). Aquestes reflexions són motivades precisament per les conseqüències que tingué el seu llibre Cervulus, del qual diu que va aconseguir "que posessin més interès a celebrar-lo quan més vivament els era desaconsellat" i, tot seguit el bisbe es lamentava dient "Pobre de mi! Quin crim hauré comès? Penso que no sabrien fer el «cèrvol» si no els ho hagués ensenyat, tot vituperant-lo" (Exhortació a la penitència, I, 3).
Jordi Aguelo Mas L'any 1862 el baró Jean-Charles Davillier (1823-1883), un adinerat col·leccionista d'art i escriptor francès, i Paul Gustave Doré (1832-1883), pintor, gravador, esculptor i il·lustrador, també francès, realitzaren un viatge a Espanya i, en aquest, visitaren els pous de neu existents a Sierra Espuña. Del viatge que van fer tots dos, recorrent Espanya, va néixer el seu llibre Voyage en Espagne. Inicialment els textos foren enviats a l'editorial Hachette, la qual els publicava a la revista de viatges Le Tour du Monde, cosa que va fer entre 1862 i 1873 i, un any després, els textos foren reunits i publicats en forma de llibre que aviat fou traduït a l'italià, l'anglès i el danès. La visió que Davillier i Doré donaren de l'Espanya del seu moment despertà un gran interès entre els seus contemporanis pel fet de descriure una Espanya diferent, allunyada dels tòpics i de visions fantasioses, procurant descriure la seva realitat. A partir d'aquest llibre i de la visita que vaig realitzar als esmentats pous l'any 2011 neix aquest escrit sobre aquest patrimoni de Sierra Espuña.
Jordi Aguelo Mas D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés.
Jordi Aguelo Mas El proper novembre concentrarà un seguit de trobades d'investigadors força interessants sobre història i arqueologia medieval. La primera d'aquestes tindrà lloc entre els dies 8 i 10, en el marc del congrés internacional "Oliba de Vic. Un bisbe de mil anys enrere"; la segona els dies 8 i 9 de novembre, en el marc del "Simposio Histórico. 800 Años de Huella Mercedaria"; la tercera els dies 15 i 16, en el marc de les III Jornades sobre les basíliques històriques de Barcelona, aquest cop centrades en el convent i l'església de Santa Caterina de Barcelona; i la quarta entre el 29 de novembre i el 2 de desembre, en el marc del VI Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, congressos que enguany compleixen 20 anys d'existència.
26/9/2017 Vull manifestarJordi Aguelo Mas Davant els aconteixements que estan succeint a Catalunya, com a català i com a persona VULL MANIFESTAR el meu rebuig a un Estat on s'imputa al 75% dels alcaldes catalans perquè faciliten que la ciutadania pugui exercir el seu dret a vot en un referèndum; en que es produeixen detencions de càrrecs electes per complir amb el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions; en que es produeixen atacs a la llibertat d’expressió i de premsa, i registres a empreses privades i institucions públiques, en ocasions fins i tot sense ordres judicials, violant constament drets fonamentals; on s'intervé policialment el correu de les administracions públiques i on es tanquen webs públiques i privades per raons polítiques; i on s'utilitzen les forces de seguretat com a forces d'ocupació, intimidació i repressió, pràctiques totes elles més pròpies d'estats autoritaris i dictadures que no d'estats democràtics.
Jordi Aguelo Mas
Jordi Aguelo Mas Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua.
Jordi Aguelo Mas Aquest escrit, com a historiador, com a medievalista, com a amant de l'onomàstica que sóc, però sobretot com a fill del Prat de Llobregat i de la comarca on es localitza aquest municipi, l'hauria d'haver escrit fa molts anys, però malauradament no ho vaig fer i segurament a aquestes alçades potser ja sigui tard, ja que el mal arrenca com a mínim des de mitjans dels anys 80 del segle XX on alguna entitat comarcal ja va començar a emprar la paraula "baix" com a identificador comarcal alternatiu al de "Llobregat".
Jordi Aguelo Mas "Penseu que amaguem el nostre culte perquè no tenim temples ni altars? Però, quina imatge vaig a fabricar de Déu, si, mirant-lo bé, crec que l'home mateix és l'única imatge de Déu? Quin temple vaig a poder edificar per a Déu, quan l'univers món, fabricat per Ell, no el pot contenir?... Els nostres costums... aquests són els nostres sacrificis, aquesta és la nostra consagració; així és com, entre nosaltres, el més just és el més religiós. El Déu a qui donem culte no el mostrem ni el veiem, i per això creiem en Ell, perquè, tot i que el podem sentir, no el podem veure". Amb aquestes paraules, encara al segle II dC, l'apologista cristià Marcus Minucius Felix argumentava a l'Octauius perquè els cristians no tenien ni temples ni altars.
Jordi Aguelo Mas Fa dos dies van ser penjades aquestes dues imatges de la torre d'Ivorra per Joan Yeguas Gassó al Facebook amb una anotació que deia que aquest era l'abans i després de la torre segarrenca d'Ivorra i, es preguntava quina era la raó d'aquest canvi. És obvi que per tots aquells que coneixiem l'esmentada torre abans de la restauració la imatge ens ha impactat i molt.
18/3/2016 Santa Caterina i la roda dentada partidaJordi Aguelo Mas
26/11/2015 Patrimonium. Bloc sobre patrimoni culturalJordi Aguelo Mas L'any 2012 vaig crear la meva primera web i el meu primer bloc, segurament de forma molt maldestre pel desconeixement que en tenia i no tant per les plataformes emprades. La web la vaig fer amb Actiweb i el bloc amb Blogger. Inicialment volia fer una web sobre arqueologia medieval atenent a la meva formació però, ràpidament vaig entendre que era un projecte massa ambiciós per una sola persona i que ja hi havia altres webs que ho feien i molt bé, com és el cas de la web del Grupo de Investigación "Toponimia, Historia y Arqueología del Reino de Granada" http://www.arqueologiamedieval.com/. En conseqüència vaig decidir reorientar la meva web i donar-li un caràcter més personal, centrant-la en les meves activitats i publicacions a l'entorn del patrimoni cultural, en aquells projectes que desenvolupés o col·laborés, així com en fer una breu presentació sobre mi, sobre la meva formació i sobre la meva experiència laboral. Algú podria interpretar-ho com un acte de vanitat, res més lluny de la realitat. Personalment sóc de l'opinió que actualment una pàgina web compleix la funció que al segle XX complia la targeta que donavem com a presentació personal i forma de contactar amb nosaltres. L'única diferència és que hem passat de presentar-nos amb un paper a fer-ho de forma digital, i que la web permet posar-hi més continguts sobre nosaltres que no pas una targeta. Precisament per això, personalment, em sobta tant les poques pàgines personals existents dels lliure professionals del món del patrimoni cultural.
|
|