Jordi Aguelo Mas
  • JORDI AGUELO MAS
    • Sobre mi >
      • Formacio Acadèmica
      • Càrrecs i responsabilitats
      • Conferències i visites comentades
      • Exposicions
      • Projectes de recerca >
        • Col·lectius
        • Personals
      • Publicacions >
        • Obres col·lectives
        • Revistes
        • Congressos, jornades i taules rodones
        • Anuaris, dossiers i informatius
        • Ressenyes i altres escrits
    • CONTACTE
  • PATRIMONIUM
    • Actuacions sobre el Patrimoni Cultural
    • Béns culturals
    • Conceptes
    • Congressos
    • Heràldica
    • Indumentària
    • Onomàstica
    • Opinió
    • Presentació
  • VIDES PASSADES
    • El Prat de Llobregat
    • Mediana de Aragón
    • Sant Cugat del Vallès
  • Noticiari
  • Notes d'hemeroteca
    • Sant Cugat del Vallès >
      • Arqueologia al Monestir
      • Grup d'Estudis Locals
      • Comissió de Patrimoni
      • "Carta" arqueològica
      • Museu de Sant Cugat
    • Mercat de Santa Caterina de Bcn
    • Griu. Arqueologia i patrimoni

​
​
Patrimonium
Bloc sobre patrimoni cultural

Davillier, Doré i els pous de Sierra Espuña

10/3/2018

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
​L'any 1862 el baró Jean-Charles Davillier (1823-1883), un adinerat col·leccionista d'art i escriptor francès,  i Paul Gustave Doré (1832-1883), pintor, gravador, esculptor i il·lustrador, també francès, realitzaren un viatge a Espanya i, en aquest, visitaren els pous de neu existents a Sierra Espuña. Del viatge que van fer tots dos, recorrent Espanya, va néixer el seu llibre Voyage en Espagne.  Inicialment els textos foren enviats a l'editorial Hachette, la qual els publicava a la revista de viatges Le Tour du Monde, cosa que va fer entre 1862 i 1873 i, un any després, els textos foren reunits i publicats en forma de llibre que aviat fou traduït a l'italià, l'anglès i el danès. La visió que Davillier i Doré donaren de l'Espanya del seu moment despertà un gran interès entre els seus contemporanis pel fet de descriure una Espanya diferent, allunyada dels tòpics i de visions fantasioses, procurant descriure la seva realitat. A partir d'aquest llibre i de la visita que vaig realitzar als esmentats pous l'any 2011 neix aquest escrit sobre aquest patrimoni de Sierra Espuña.
Imagen
Jean-Charles Davillier, autor dels textos del Voyage en Espagne, els quals es publicaren entre 1862 i 1873 a la revista Le Tour du Monde, il·lustrats per Paul Gustave Doré.
Imagen
Retrat de Paul Gustave Doré, de l'any 1867, realitzat per Gaspard-Félix Tournachon (1820/1-1910), més conegut com Nadar.
Davillier i Doré, en el seu viatge per Espanya l'any 1862, arribaren a Totana quan queia la nit. Els viatgers francesos trobaren una població d'aspecte salvatge, habitada per gitanos que prenien la fresca davant de llurs cases, en part ruinoses, que els feia pensar amb la Cort dels Miracles i confessaven no tenir que fer grans esforços d'imaginació per creure's transportats a l'edat mitjana, sis o set segles abans. ​
​Totana era una població amb molta població gitana i el propietari de la posada, com la majoria de la comarca, també ho era. Aquest els explicà que aquella feina no era prou profitosa i es veia obligat a cercar altres fonts d'ingressos, i que també comerciava amb neu. Els viatgers constataren que aquest comerç era molt més important d'allò que es podria creure en un país on la calor és sofocant durant bona part de l'any, i assenyalaven que aquest era exercit únicament, o quasibé, per gitanos, essent un dels principals recursos del país. Però d'on treien aquesta neu? Segons aquests viatgers d'una de les muntanyes més altes del Regne de Múrcia, la "Sierra de España" que en diuen, és a dir l'actual Sierra Espuña.
Imagen
Il·lustració, de Paul Gustave Doré, d'una família de gitanos de Totana.
Sierra Espuña és una de les serres que integren la  Cordillera Bética, la qual en 1931 fou declarada d'interès cultural i, posteriorment, en 1992, constituí el Parque Natural Regional de Sierra Espuña, essent un dels límits de la comarca del Bajo Guadalentín, corresponent al tram central de la depressió prelitoral murciana, comunicant i permetent el trànsit que va del Campo de Lorca a la Huerta de Murcia​, i incloent els actuals municipis d'Aledo, Totana, Alhama de Murcia i Librilla.
Aquesta serra, junt amb les serres de la Muela i del Cura, separen aquesta de la Cuenca de Mula, i en aquesta serra, des de finals del segle XVI i fins als anys 30 del segle XX, es desenvolupà una important activitat d'aprofitment del medi natural que és centrada en l'explotació de la neu que queia als rasos d'aquesta.
Imagen
Al centre de la imatge Sierra Espuña, a tocar de les poblacions de Totana i Alhama de Múrcia. Imatge extreta de Google Earth Pro.
Imagen
Vista dels rasos on queia la neu a Sierra Espuña, on es veu un dels pous en primer pla. Fotografia: J. Aguelo.
​​Els rasos són unes superfícies extenses, llises, no rocoses i no cobertes de bosc. Els pous de neu de Sierra Espuña, es localitzen a uns 1350 metres d'alçada a la vessant nord del Morrón i, s'en conserven restes de 23 d'ells, construïts entre l'any 1580 i el 1688, 18 d'ells, i els 5 restants entre el 1750 i el 1800. En aquests pous es dipositava la neu, la qual, posteriorment era distribuïda en forma de gel a hospitals, ciutats i viles del Regne de Múrcia. Ciutats, institucions religioses i veïns de poblacions properes posseïren pous a Sierra Espuña.
​En 1688, la ciutat de Múrcia, posseïa 7 pous i uns edificis annexes destinats a la casa del guarda i per a albergar als treballadors. Cartagena també posseïa 3 pous i una casa pel guarda, així com Orihuela tenia 2 pous i Lorca 1.
​Institucions religioses, com el Cabildo de la Catedral de Múrcia que tenia un pou i una ermita, així com alguns veïns de Totana que tenien 2 pous, i un veí d'Alhama de Múrcia que en posseïa un, eren altres propietaris de pous de neu a Sierra Espuña.
Imagen
Casa destinada al guarda i a albergar treballadors, existent a les proximitats dels pous de Sierra Espuña. Fotografia: J. Aguelo.
Els pous són uns grans forats realitzats en el terreny, de forma cilíndrica, d'entre 10 i 15 metres de fondària, i entre 12 i 14  metres de diàmetre. Aquests són recoberts en el seu interior per uns murs gruixuts, fets de pedra i enlluïts amb morter de calç, i es trobaven coberts per una falsa cúpula, la qual es feia per aproximació de filades a mesura que s'anaven aixecant. També disposaven d'unes portes que facilitaven l'accés al seu interior, i que servien tant per omplir-los com per buidar-los.
Imagen
Vista d'un pou amb al seu accés. Fotografia: J. Aguelo.
Imagen
Detall dels murs interiors d'un pou. Fotografia: J. Aguelo.
Les tasques s'iniciaven el mes d'octubre, quan arribaven els primers jornalers. Aquests netejaven els rasos on havia de caure la neu. Quan queien les primeres neus, centenars de persones pujaven a Sierra Espuña per recollir-la amb cabassos i abocar-la a l'interior dels pous. Un cop a l'interior, s'extenia i es premsava amb maces de fusta.  Aquestes persones eren allotjades a les cases veïnes als pous.
Imagen
Vista aèria d'alguna casa per al guarda o treballadors i algun pou de Sierra Espuña. Fotografia: J. Aguelo.
Quan arribava l'estiu començava la demanda de gel a les ciutats, moment en que s'extreia aquest i era carregat per ases que el transportaven per camins per on, segons Davilier i Doré, només hi passen les cabres i els isards. El transport es realitzava per la nit, i el gel es protegia amb espart albardí (també conegut com espart bord) i sacs. Malgrat aquesta protecció, es perdia la tercera part del producte pel camí.  Evidentment, aquest comerç de la neu també arribava a les poblacions properes de Totana, Alhama o Mula. Aquests pous abastien els revenedors que la venien al detall en llurs tendes així com a petits industrials ambulants, com ara els aiguaders, que oferien tota mena de begudes gelades a preus mòdics.
​El comerç de la neu emmagatzemada als pous de Sierra Espuña propicià que a les ciutats es poguessin conservar durant més temps els productes peribles.  Així mateix, permeté iniciar el costum de consumir begudes fredes. Cal tenir present, per tal de valorar la importància d'aquesta activitat a Sierra Espuña, que en 1794, només a la ciutat de Murcia, es vengueren 450 mil quilos de gel.
0 Comentarios

Sobre la moda de fer congressos sense actes i exposicions sense catàleg

9/28/2018

0 Comentarios

 
​Jordi Aguelo Mas
D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés.
Francament, digueu-me ilús, sempre he pensat que els congressos són trobades on la gent exposa el resultat de la seva feina i sotmet a debat els resultats, a més de donar difusió en aquests. Quan s'impedeix als congressistes tenir l'opció d'anar a totes les conferències, al mateix temps es limita el debat, obligant als congressistes a anar a unes a canvi de renunciar a anar a d'altres. Quan a més no es publiquen les actes, es limita la difusió i, allò que s'hi ha tractat, amb el pas del temps, romand en l'oblit. I quan a més es fa pagar més d'un centenar d'euros per un suposat congrés, crec que podem parlar directament d'una estafa. Dic "suposat congrés" perquè no crec que es pugui qualificar de congrés una trobada d'investigadors, per molt bons que aquests siguin, de la que no queden resultats publicats, i encara menys quan ni tan sols es pot assistir a bona part de les conferències que s'hi realitzen. Digueu-li trobada d'amics si voleu, o trobada de col·legues, però no li digueu congrés, ni jornades o reunió científica.
Una variant d'això són uns "congressos" que no publiquen actes però que després hom es va assabentant que tal conferència o tal altra s'ha publicat ara en una revista, ara un monogràfic, ara en qualsevol lloc, menys en les actes del suposat congrés on s'han presentat. Aquest hàbit, del qual ben segur que tots en coneixem algun exemple, però que en aquí silenciaré perquè no és finalitat d'aquest escrit de personalitzar-ho en cap cas concret, aquest hàbit porta al caos, a la dispersió, a la desorientació i a una segona estafa perquè qui vulgui la publicació haurà de tornar a pagar per uns resultats que haurien d'haver estat publicats a les actes del congrés on es presentà tal o qual conferència. Sense oblidar que no hi ha cap garantia que es publiquin totes les conferències amb aquest sistema, creant de retruc una clara discriminació entre investigadors.
En relació a les exposicions sense catàlegs, la problemàtica és similar. La inversió econòmica i intel·lectual que implica la realització d'una exposició no es pot traduir en la sensació d'abocar els diners a les escombraries i a l'oblit de la feina feta i, aquesta és la sensació que hom té quan es fa una exposició sense catàleg, especialment aquelles que són temporals i en prou feines duren uns pocs mesos exposades.
Finalment, només unes preguntes, més enllà de trobades socials per fer petar la xerrada i anar a dinar junts, de què serveix un congrés sense actes? i una exposició sense catàleg? que en queda d'una exposició un cop s'ha desmuntat? i d'un congrés un cop s'ha acabat? Com justifiquem els diners invertits? (especialment els diners públics), i de l'esforç intel·lectual dels diferents investigadors què en queda? on podem llegir els resultats de la seva recerca?
0 Comentarios

Novembre de congressos d'història i arqueologia medieval

9/25/2018

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
El proper novembre concentrarà un seguit de trobades d'investigadors força interessants sobre història i arqueologia medieval. La primera d'aquestes tindrà lloc entre els dies 8 i 10, en el marc del congrés internacional "Oliba de Vic. Un bisbe de mil anys enrere"; la segona els dies 8 i 9 de novembre, en el marc del "Simposio Histórico. 800 Años de Huella Mercedaria"; la tercera els dies 15 i 16, en el marc de les III Jornades sobre les basíliques històriques de Barcelona, aquest cop centrades en el convent i l'església de Santa Caterina de Barcelona; i la quarta entre el 29 de novembre i el 2 de desembre, en el marc del VI Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, congressos que enguany compleixen 20 anys d'existència.
Imagen
L'Ateneu Universitari Sant Pacià, la Univesitat Autònoma de Barcelona, i el Museu Episcopal de Vic organitzen entre els dies 8 i 10 de novembre el congrés "Oliba de Vic. Un bisbe de mil anys enrere", organitzat en tres sessions, la primera a l'Ateneu Universitari Sant Pacià, la segona a la Universitat Autònoma de Barcelona i la tercera al Museu Episcopal de Vic.
​Aquest congrés es realitza en motiu del mil·lenari de l'ordenació d'Oliba de Cerdanya (971-1046), abat de Ripoll i Cuixà, com a bisbe d'Osona, i comptarà amb la participació de reconeguts especialistes sobre el bisbe Oliba, tant d'universitats i museus de Catalunya, com de França, Alemanya, i Estats Units d'Amèrica.
Aquest congrés coincidirà amb l'exposició Oliba episcopus, organitzada pel Museu Episcopal de Vic entre el 27 d'octubre d'enguany i el 10 de febrer de 2019.
Per a més informació us podeu adreçar a l'Ateneu Universitari Sant Pacià, on hi trobareu el programa complet del congrés.
Imagen
​Entre els dies 8 i 9 de novembre tindrà lloc a  Barcelona, a l'Ateneu Universitari Sant Pacià, el "Simposio Histórico. 800 Años de Huella Mercedaria", organitzat per la Orden de la Merced amb la col·laboració de Mercedarios de Aragón, l'Ateneu Universitari Sant Pacià, la Facultat Antoni Gaudí, la Universitat de Barcelona i la Fundación Obra Mercedaria.
Aquest congrés es realitza en motiu del 800 aniversari de la fundació de l'Ordre de la Mercè a Barcelona i, en aquest es farà un repàs a la història de l'Ordre de la Mercè tractant sobre els seus orígens, sobre les redencions i la seva evolució històrica entre els seges XIII i XVIII, sobre la relació de l'ordre amb l'Islam i amb els reis d'Aragó, sobre les reformes de l'ordre i, sobre la presència de l'Ordre de la Mercè a Amèrica.
Per a més informació us podeu adreçar a mercedaragon.org, on hi trobareu el programa complet.
Imagen
​La tercera d'aquestes trobades tindrà lloc a Barcelona en el marc de les III Jornades sobre les basíliques històriques de Barcelona, aquest cop centrades en el convent i l'església de Santa Caterina de Barcelona, un patrimoni enderrocat. Aquesta tindrà lloc els dies 15 i 16 de novembre, a l'Aula Magna de l'Ateneu Universitari Sant Pacià i, són organitzades per la Facultat Antoni Gaudí d'Història, Arqueologia i Arts Cristianes i, coordinades per la Dra. Júlia Beltrán de Heredia.
En aquestes jornades es tractarà sobre el convent a partir de les fonts arqueològiques​ a càrrec dels aqueòlegs responsables de la intervenció, Josefa Huertas i Jordi Aguelo; l'arquitectura dominica a la Corona d'Aragó, a càrrec de la Dra. Verònica Jiménez; Ramon de Penyafort i l'antic convent de Santa Caterina, a càrrec del Dr. Sergi Grau; la dispersió dels materials del convent en el context de la desamortització, a càrrec del Dr. Jordi Casanovas; els enterraments privilegiats a Santa Caterina, a càrrec de la Dra. Rosa Terés; les capelles funeràries de Ramon de Penyafort, a càrrec del Dr. Ramon Dilla; Santa Caterina en el context de l'arquitectura mendicant, a càrrec de la Dra. Francesca Español; el cadirat del convent de Santa Caterina, a càrrec de la Dra. Silvia Canalda; la cripta funerària del segle XVIII, a càrrec dels directors de la intervenció arqueològica; i la biblioteca del convent, a càrrec de la doctoranda Marina Ruiz
Els diferents estudis presentats en aquestes jornades seran publicats a la col·lecció Universàlia de la Facultat Antoni Gaudí.
Per a més informació us podeu adreçar a l'Ateneu Universitari Sant Pacià, on hi trobareu el programa de les jornades.
Imagen
Per acabar el novembre tindrà lloc la darrera trobada de medievalistes, aquest cop a Lleida, entre el 29 de novembre i el 2 de desembre, en el marc del VI Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, organitzat per l'Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) i la Secció d'Arqueologia de la Diputació de Lleida.
Aquest congrés té per finalitat exposar els resultats de les darreres intervencions arqueològiques​ sobre jaciments d'època medieval i moderna (tradicionalment abarcant des del segle V fins al XVIII, tot i que actualment s'ha allargat el concepte d'arqueologia moderna fins al segle XX), aprofondir en línies de recerca concretes i donar a conèixer elements d'escassa difusió.
Així, amb les finalitats expressades el congrés s'organitza en tres grans blocs, el primer centrat en diferents temes monogràfics, el segon a exposar els resultats de les intervencions arqueològiques realitzades entre els anys 2014 i 2018 i, el tercer en els pòsters que s'exposaran, els quals en aquest congrés es centraran en l'arqueologia de la guerra civil espanyola, concretament en els objectes bèl·lics. Els temes monogràfics en aquest sisè congrés seran els castells de frontera, l'arqueologia del món andalusí a Catalunya i, un balanç de la recerca realitzada en els 20 anys d'existència dels congressos d'arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
Per a més informació us podeu adreçar a la pàgina de l'ACRAM.
0 Comentarios

Vull manifestar

9/26/2017

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas​
Davant els aconteixements que estan succeint a Catalunya, com a català i com a persona VULL MANIFESTAR el meu rebuig a un Estat on s'imputa al 75% dels alcaldes catalans perquè faciliten que la ciutadania pugui exercir el seu dret a vot en un referèndum; en que es produeixen detencions de càrrecs electes per complir amb el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions; en que es produeixen atacs a la llibertat d’expressió i de premsa, i registres a empreses privades i institucions públiques, en ocasions fins i tot sense ordres judicials, violant constament drets fonamentals; on s'intervé policialment el correu de les administracions públiques i on es tanquen webs públiques i privades per raons polítiques; i on s'utilitzen les forces de seguretat com a forces d'ocupació, intimidació i repressió, pràctiques totes elles més pròpies d'estats autoritaris i dictadures que no d'estats democràtics.
Hi ha qui afirma que el dret d'autodeterminació no existeix a Espanya i, a tots ells els hi vull preguntar en quin moment i on consta que Espanya hagi deixat de ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, pacte que Espanya ratificà en 1977. Per a aquells que no recordin el seu contingut, concretament el de l'article 1, tot seguit el reprodueixo tal i com es troba redactat al BOE-A-1977-10733:
Instrumento de Ratificación de España del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, hecho en Nueva York el 19 de diciembre de 1966.
Artículo 1
1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.
2. Para el logro de sus fines, todos los pueblos pueden disponer libremente de sus riquezas y recursos naturales, sin perjuicio de las obligaciones que derivan de la cooperación económica internacional basada en el principio de beneficio recíproco, así como del derecho internacional. En ningún caso podría privarse a un pueblo de sus propios medios de subsistencia.
3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.
Crec que queda ben clar que els Estats que han ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, com és el cas d'Espanya, reconeixen que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació (PIDCP, art. 1.1) i que els Estats que han ratificat aquest pacte promouran l'exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides  (PIDCP, art. 1.3). És això el que està fent l'executiu espanyol? És això el que està fent la fiscalia espanyola? És això el que estan fent els tribunals espanyols? És això el que estan fent les forces de seguretat espanyoles? Crec que la resposta és òbvia, i òbviament és NO.
Per tot això, per un executiu, una fiscalia, uns tribunals i unes forces de seguretat que estan vulnerant l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, malgrat que Espanya el va ratificar en 1977, i no l'ha deixat de ratificar que jo en tingui constància, i malgrat haver demanat de forma reiterada a aquells que neguen l'existència del dret dels pobles a la lliure determinació que m'indiquessin quan Espanya l'ha deixat de ratificar i on consta això, no obtenint més resposta que el silenci, el dia 1 d'octubre òbviament aniré a votar, així com molts altres ho faran. Qui no vulgui anar a votar, que no hi vagi; qui vulgui votar NO, que ho faci; qui vulgui votar SÍ, que ho faci; qui vulgui votar en blanc, que ho faci; i qui vulgui emetre un vot nul, que ho faci. Ens veiem a les urnes, amb ocupació o sense ocupació, amb repressió o sense repressió, però ens veiem a les urnes.
0 Comentarios

Veure els museus que tenim i voler creure-me'ls: un somni?

4/27/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
Veure com s'han creat museus a tort i a dret simplement per poder dir que tens museu al poble i això et fa sensible a la cultura, però sovint s'han creat sense col·leccions i per tant sense necessitat.

Veure com sovint els museus només serveixen per inaugurar exposicions que no tenen més objectiu que el polític de torn talli la cinta de la inauguració i el tècnic li faci la pilota durant la presentació, exposicions sovint costoses, on no va ningú i que serien més efectives penjant-les on-line. 

Veure com sovint els museus es converteixen en simples ludoteques amb l'excusa que s'està sensibilitzant els més petits amb la cultura i el patrimoni cultural, quan en realitat simplement s'està jugant.

Veure com cada cop creix més la tendència de fer exposicions temporals sense catàlegs, gastant els calers per a que no quedi res després.

Veure com els museus externalitzen la documentació a empreses sense que després s'interessin per saber la formació i coneixements que té qui després fa la feina, en un acte de total despreocupació sobre la qualitat de la documentació realitzada.

Veure com importa més tenir un certificat d'assistència d'un curs de 10 hores, que ni tan sols s'evalua, que no pas tenir els coneixements sobre el patrimoni que es documenta.

Veure com s'inflen les estadístiques de visitants simplement per poder dir que el teu museu ha sigut visitat per molta gent, quan has acabat incloent deliberament aquella persona que s'ha limitat a entrar a la recepció per preguntar com pot arribar a tal o qual carrer o plaça.

Veure tot això, i bastant més, però no crec que calgui allargar-se, i després creure'm els museus. Uns museus que són els mateixos que han deixat que bons professionals malvivissin i, per si no n'hi havia prou, encara es creguin amb el dret de qüestionar que aquests bons profesionals es busquin la vida per sobreviure.

Avui he vist una companya, una bona professional, tenir que explicar públicament perquè darrerament publica en castellà enlloc de fer-ho en català. Ho explicava arran de les crítiques rebudes per publicar en castellà. A mi allò que m'escandalitza és la poca preocupació, sensibilitat i compromís en documentar bé les col·leccions en els museus catalans, exceptuant lloables excepcions. Potser va sent hora que comencem a parlar clar sobre els museus que tenim i si ens els podem creure. Jo voldria creure-me'ls, però a molts no me'ls crec més enllà de quan somio.
0 Comentarios

La indumentària catalana descrita pels viatgers: Richard Ford

4/25/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
Imagen
Richard_Ford, representat per Antonio Chatelain
Richard Ford (1796-1858), advocat, periodista, dibuixant i viatger anglès, en 1830 es traslladà a Espanya, instal·lant-se a Sevilla i Granada. Des d'aquí va realitzar viatges per tota la península i, en1833, tornà a Anglaterra. En 1845 publicà A Hand book for Travellers in Spain and Readers at Home, un dels relats de major interès per conèixer l'Espanya del segon quart del segle XIX i que, entre moltes altres temàtiques, aporta diferents referències a la indumentària de l'època. Així, amb Richard Ford inicio un sèrie d'escrits sobre la indumentària catalana descrita pels viatgers.
Indumentària dels catalans del segon quart del segle XIX

Les seves robes, com les seves cases, d'esquerdejat pintat, són genoveses més que espanyoles. Els homes porten pantalons llargs i amples de drap o pana de color fosc en lloc de les Bragas valencianes o els Calzones andalusos. Aquests pantalons els arriben tan alt, fins a les aixelles, que es pot dir que són tot pantaló i res cos, diferenciant-se només en això dels sans-culotte francesos, el casquet i qualitats revolucionàries dels quals  són idèntics als seus. L'alegre faja espanyola de seda és, però, indispensable. Les seves jaquetes són molt curtes i els pengen de les espatlles quan fa bon temps. En hivern porten una espècie de capote o gambote, que fa de capa espanyola. Una altra peculiaritat de la seva lligadura és que no porten ni el sombrero gacho del Sur ni la montera de las províncies centrals, sinó un gorro roig o morat, imitant el casquet frigi; l'extrem els penja a un costat o bé es deixa caure sobre el front.

​(Richard Ford. 1845. A Hand book for Travellers in Spain and Readers at Home)
Imagen
Català bevent en porró. Dibuix de Richard Ford.
Indumentària de les catalanes del segon quart del segle XIX

El seu vestit cotidià sol consistir en un cosset amb un mocador mocado o un manto d'estamenya sobre el cap. Les seves arracades d'amatista i maragda són molt moros, i tan grans i pesats que es sostenen amb fils que els pengen de les orelles. Les classes altes van millor vestides. Les dames, no obstant, solen portar casquets sota les mantillas, cosa que constitueix una autèntica heretgia per al veritable abillament espanyol, i només ho fan a Sevilla les invàlides.

​(Richard Ford. 1845. A Hand book for Travellers in Spain and Readers at Home)
0 Comentarios

Algunes reflexions sobre el nostre patrimoni lingüístic

4/9/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua. 
Personalment tinc clar que molts dels que han opinat sobre l'esmentat manifest, simplement no l'han llegit, com bé assenyala Vicent Partal al seu article No tot s'hi val, senyor Rabell i, que també té raó el periodista quan afirma que el manifest "no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república" però, discrepo d'ell quan diu que "si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català". És evident, i així ho manifesta clara i nítidament Partal, que ell no creu que dues llengües poden conviure "sense aniquilar-se l’una a l’altra", afirmant que "No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai" de societats bilingües estables, i que el bilingüisme només és un estadi de trànsit. El fet que no n'hi hagi hagut, o no n'hi hagi, no crec que impliqui que no n'hi pogui haver, i per tant aquesta és i serà una afirmació que no va més enllà de ser una sentència gratuïta, simplement basada en un càlcul de probabilitats que no admet la possibilitat futura d'un canvi en relació a l'experiència passada i present, cosa molt discutible, per molts estudis que els  experts facin sobre casos passats, que no deixen de ser passats i que no necessàriament han de ser futurs. Digueu-me il·lús, però jo com historiador sóc d'aquells que no es creu aquell tòpic de que la història sempre es repeteix, perquè simplement no és cert.
Sobre la pretesa diglòssia dels Països Catalans, tot i poder-la admetre en part, especialment en alguns territoris com ara el País Valencià, les Illes Balears i Pitiuses, o a la Catalunya Nord, no tinc tan clar que aquest sigui el cas de Catalunya (o el Principat si preferiu). Crec que som molts aquells que ens adrecem a les administracions en català, que publiquem els nostres escrits en català, i ho fem convençuts que el català és tan vàlid com qualsevol altra llengua per fer-ho i, que no compartim que "en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’ ", referint-se a castellà i català respectivament, si nosaltres mantenim la nostra militància de publicar en català. De fet, arribats en aquest punt, és possible que sigui bo recordar que el català fou la tercera llengua en ser creada a la Viquipèdia, pocs minuts després de la versió alemanya, la primera en editar una article que no fós en llengua anglesa i que, actualment, és la dissetena en la producció d'articles. Tot això no crec que s'hagi assolit posant la por al cos, amb discursos derrotistes sobre el desastre que serà per al català mantenir el bilingüisme, o fent manifestos on es qualifica al castellà com a "llengua de dominació" (no nego que ho hagi estat en diferents moments de la història), que "li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la [a la llengua catalana] ​dels àmbits d’ús lingüístic general". Si bé és cert que ho ha intentat, en diferents moments i, tot i admetent que des de diferents sectors polítics actuals s'ha volgut vendre una imatge distorsionada sobre allò que ha representat la immersió lingüística, amb la qual hi crec cegament malgrat totes les crítiques d'una i altra banda, és molt discutible dir que el castellà "continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general" com s'afirma textualment al manifest.
El castellà, com diu el manifest, és cert que sovint, per implantar-se a Catalunya, a emprat la "bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació" però, ara mateix l'ús o no del català és una decisió de cada un de nosaltres, a l'ensenyament s'ensenya tant el català com el castellà, i l'ús del català o no en els mitjans de comunicació torna a dependre de nosaltres d'emprar o no la llengua catalana. Així que no crec que calgui adoptar posicions victimistes sobre els riscos amb els quals s'enfronta el català, sinó d'actuar fent ús de la llengua catalana en tot allò que fem. A Catalunya, tothom sap tant català com castellà, no hi ha cap necessitat de canviar de registre lingüístic, tots ens podem expressar en català o castellà perquè tots sabem català i castellà, i aquesta és la nostra riquesa, aquest és el nostre patrimoni lingüístic, i aquest coneixement és el que ens fa lliures lingüísticament, amb un estat independent o no.
La minorització o no del català, personalment no crec que depengui tant dels manifestos de torn com aquest que ha reobert el debat sobre la llengua, com del compromís que cada un de nosaltres tinguem en l'ús de la llengua, i aquest ús s'ha de produïr com una elecció lliure. Les imposicions, siguin quines siguin, vinguin d'on vinguin, siguin pel motiu que siguin, sempre acaben generant rebuig i voluntat de resistència contra la imposició. Si la llengua catalana acaba "esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint" serà molt probablement perquè aquells que som catalanoparlants hem deixat d'expressar-nos en català i generar continguts i activitats en català que generin interès per conèixer la nostra llengua, per haver perdut o haver estat incapaços de generar interès a la resta de ciutadans amb qui convivim i que s'expressen en d'altres llengües i, no pas, pel fet de conviure dues o més llengües dins una mateixa societat.
Volem parlar sobre la llengua? Parlem-ne, i parlem-ne deixant clar que hi han coses del manifest en que hom hi poc estar d'acord, com ho estic assenyalat però, no crec que aquest manifest sigui totalment assumible per tothom, tot i mantenir una actitut militant amb la llengua. Personalment discrepo del manifest quan diu "Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic". Doncs sí, jo crec, i tinc el convenciment que molta altra gent també, que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic, font d'una gran riquesa cultural, i un patrimoni lingüístic que cal defensar. La subordinació d'una llengua només es produïrà si renunciem a una de les dues llengües i això torna a dependre de la nostra actitut amb aquestes llengües i, que el grup Koiné i la seva claca no cregui que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena, no vol dir que els demés hem de compartir aquesta visió tan derrotista.
En definitiva, i ja per concloure, no crec que aquest manifest es trobi motivat tant per qüestions lingüístiques com polítiques (puc estar equivocat però, és la meva manera de veure-ho). El problema lingüístic, només afectarà la base mateixa de la cohesió social si una de les dues comunitats lingüístiques intenta imposar-se a l'altra. El suposat problema lingüístic només existeix entre aquells que pateixen de complexes d'inferioritat manifestant que la seva llengua, sigui quina sigui, no és capaç de conviure al costat d'una altra en pla d'igualtat dins una mateixa societat. Crec que som molts els que parlem tant en català com en castellà, i fins i tot una tercera o una quarta llengua, i no subordinem una a l'altra, o a les altres. Si els signants del manifest creuen que el català o l'occità es troben subordinats al castellà, o creuen que hi ha una situació de diglòssia, allò que haurien de fer és generar continguts científics en català i adreçar-se a les administracions en català, més que fer manifestos que crec que en res contribueixen a millorar l'ús del català o d'escollir la llengua catalana com a opció lingüística i, fer-ho de forma lliure. Ara bé, després de tot allò que s'expressa al manifest, al final es diu "Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal, també pel que fa a la llengua" i, em pregunto, no és això que s'ha defensat i fet tots aquests darrers anys? On és la novetat en la proposta? Però potser és que jo no hi entenc gaire, només sóc historiador, no pas lingüista, ni tan sols filòleg. Sigui com sigui, escric i escriuré en català perquè és la meva opció lingüística, però no tinc cap problema en fer-ho també en castellà o francès si em ve de gust, o en qualsevol altra llengua si crec que sóc prou competent per fer-ho, perquè tot això evidencia el patrimoni lingüístic que tenim.
0 Comentarios

Del Llobregat al Baix, o la pèrdua del patrimoni onomàstic 

4/2/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
Aquest escrit, com a historiador, com a medievalista, com a amant de l'onomàstica que sóc, però sobretot com a fill del Prat de Llobregat i de la comarca on es localitza aquest municipi, l'hauria d'haver escrit fa molts anys, però malauradament no ho vaig fer i segurament a aquestes alçades potser ja sigui tard, ja que el mal arrenca com a mínim des de mitjans dels anys 80 del segle XX on alguna entitat comarcal ja va començar a emprar la paraula "baix" com a identificador comarcal alternatiu al de "Llobregat".
Sóc fill del Prat de Llobregat i la família de la meva àvia paterna de fa generacions que viu en aquesta població. Ella se'n deia Parés Deixens de cognoms, i a la seva ascendència hi tinc documentades a més d'aquestes famílies pratenques, les dels Pugès, Muns, Ginebreda, Codina, Grau, Monés, Gallach (tot i ser segurament d'origen occità), Pau, Coll, i podria seguir. Dic això perquè tot i que avui dia visqui a la comarca veïna del Vallès Occidental, fins als 29 anys vaig viure al Prat de Llobregat i els meus lligams amb aquesta població i la comarca del Baix Llobregat són més que obvis tant per qüestions vitals com d'ascendència familiar, cosa que m'ha permès constatar com es forjava el procés de substitució del nom de "Llobregat" pel de "Baix", un procés on encara recordo algun professor universitari com se'n lamentava en algun congrés de la Societat d'Onomàstica dels anys 90 del segle passat [1].
​Un cop situats en allò que em lliga al Baix Llobregat, vull fer un seguit de reflexions a l'entorn del nom d'aquesta comarca i d'allò que implica el procés de substitució que porta patint en les darreres dècades. Històricament el nom és "Llobregat", si es vol en la seva grafia llatina i derivades, avui dia la coneixem oficialment com "Baix Llobregat", i oficiosament com "Baix" o "el Baix". El nom històric de la comarca encara el conserven poblacions com Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat i Torrelles de Llobregat. Totes aquestes poblacions podriem pensar que porten el nom pel riu Llobregat, però aquest riu també passa per d'altres comarques. De fet neix a la comarca del Berguedà, baixa pel Bages i segueix fins el delta pel Baix Llobregat. Davant les vuit poblacions del Baix Llobregat que porten el mateix nom que el riu, ni al Berguedà, ni al Bages, es documenta cap població que es digui "del Llobregat" i això, com hom pot sospitar no és per casualitat. La raó és que aquestes poblacions no reben el nom de Llobregat tant pel riu com perquè es trobaven en l'antic territorium del Llobregat, de la mateixa manera que succeeix al Berguedà on sí hi ha poblacions que es diguin "del Berguedà", com Guardiola del Berguedà o la Nou de Berguedà, al igual que succeeix al Bages amb poblacions com Castellnou del Bages, Sant Fruitós del Bages o Sant Mateu del Bages. Que el Berguedà no ha estat mai el territorium del Llobregat malgrat veure néixer aquest riu és obvi, perquè el Berguedà és el territori dels berguistans primer, el qual arribà a esdevenir comtat, el comtat de Berga. Que el Bages no ha estat mai el territori del Llobregat és igualment obvi si repassem la història d'aquesta comarca. I que l'actual comarca del Baix Llobregat és l'històric territorium del Llobregat és igualment obvi quan a la documentació medieval surt fins a la sopa i és inapel·lable. Perquè aquesta dissertació? Ara ho exposo.
Avui m'ha cridat l'atenció llegir #OrgulldeBaix i, com a fill de la comarca del Baix Llobregat, i conscient que des de fa poc més de 30 anys s'està intentant implantar el nom de "Baix" tant sí com no per identificar la comarca del Baix Llobregat, no calia tenir gaire imaginació per saber per on anirien els trets. Francament, que en un moment donat al nom històric de "Llobregat" se li volgués afegir la paraula "Baix" per indicar que la comarca era a la part baixa del curs del Llobregat pot arribar a ser assumible, malgrat que personalment cregui que era una precisió innecessària, quan no hi havia cap altra comarca que portés el nom de Llobregat, ja que les dues altres comarques que podrien ser candidates no l'han portat ni el porten, cas del Bages i del Berguedà, per tant no hi havia cap possible confusió. Ara bé, que ara es volgui simplificar el nom de "Baix Llobregat" en "Baix" que no vol dir res i desestimar el nom que identifica el territori crec que és, francament, una bestiesa, a banda dels fonaments de la destrucció del patrimoni onomàstic comarcal. Malauradament no crec que a ningú se li escapi la insensibilitat tradicional d'aquest país envers el patrimoni onomàstic, i segurament tampoc jo ho resoldré essent una veu en el desert, però com a mínim en deixaré constància i ho expressaré tal com ho sento, de forma contundent i claredat meridiana: anomenar al històric territori del Llobregat, actual comarca del Baix Llobregat, com a Baix és una veritable bestiesa, una aberració, i injustificable, com ho seria parlar de Corbera de Baix, Cornellà de Baix, Esplugues de Baix, el Prat de Baix, Sant Boi de Baix, Sant Climent de Baix, Sant Feliu de Baix i Torrelles de Baix. Personalment aquests noms em farien riure per no plorar, que és el mateix que em produeix la substitució de Llobregat per Baix com identificador del territori comarcal.
En definitiva, deixem-nos de tonteries d' #OrgulldeBaix, que donen la sensació d'avergonyir-se de la comarca a la que es pertany, al territori al que es pertany, i plantegem-nos de lliutar per la preservació del patrimoni, l'onomàstic inclòs, i això comença per anomenar les coses pel seu nom:  #Llobregat.

[1] De fet, Josep Moran i Ocerinjauregui ja se'n lamentava a principis dels anys vuitanta, quan publicà l'any 1982 "Els noms de lloc al Baix Llobregat" a la Miscel·lània de toponímia històrica "I Jornades d'Estudis sobre el Baix Llobregat", publicació del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat, al dir que "la nostra comarca és coneguda històricament com a territori del Llobregat o el Pla del Llobregat. En la divisió territorial del 1936 es preferí la denominació de Baix Llobregat, que és la forma més corrent avui per avui. Observem que la constant denominativa és Llobregat amb un o altre determinatiu; és per això que no crec oportú, ni que sigui només en un registre lingüístic col·loquial, d'escurçar l'actual denominació de Baix Llobregat i reduïr-la a la forma "el Baix" com sovint s'és fet, ja que aquesta reducció, a més de ser confusionària, no és gens genuïna".
0 Comentarios

Cal continuar fent exposicions a les seus físiques dels museus?

4/1/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
El segle XXI s'ha iniciat amb uns canvis que són d'una gran trascendència en el moment de difondre continguts tant de tipus cultural com d'altres àmbits, posant a l'abast de la ciutadania l'accés a internet, així com l'aparició de pàgines webs i blogs per on canalitzar continguts de tota mena, i als quals es dona ressò a través de les diferents xarxes socials. És evident que moltes coses estan canviant a la nostra societat, i aquests canvis són aquells que imposen una reflexió sobre si cal continuar concebent els museus com a ens on es fan costoses exposicions permanents i on els continguts es van desactualitzant amb el transcurs del temps, o exposicions temporals on en ocasions no es fan ni catàlegs, essent oblidades després de deixar de ser exposades al públic durant uns pocs mesos, tot i el cost econòmic que han comportat. Quin sentit té tot això?
Personalment, sóc del parer que els museus han de continuar existint però tinc seriosos dubtes que aquests hagin de servir per fer exposicions a les seves seus físiques pels motius que acabo d'exposar, i més quan actualment hi ha altres mitjans més efectius de difondre la història i el parimoni cultural, com pot ser el cas de pàgines webs i blogs, els quals són molt menys costosos i permeten revisar i actualitzar fàcilment els continguts que la recerca va generant. Els museus, crec, haurien de centrar-se en la conservació de les col·leccions que gestionen, així com de la documentació exahaustiva d'aquestes, generant projectes de recerca i, en tot cas, difondre aquestes col·leccions i els fruits d'aquesta recerca a través de potents pàgines webs i blogs.
És possible que hi hagi gent que discrepi d'aquesta visió que acabo d'exposar, sigui per costum, sigui per romanticisme, o pel fet del fetitxisme de poder trobar-se a tocar de la peça original, entre d'altres raons però, en un temps on hem estat, i molts seguim estant, vivint una greu crisi econòmica, s'hauria de reflexionar seriosament en com gastem el diner públic, si cal continuar fent segons quines despeses en allò que les estem fent, i si aquests diners no serien millor invertits en fer una bona documentació de les col·leccions i desenvolupar bons projectes de recerca.
0 Comentarios

No tenim temples ni altars, sobre el concepte d'ecclesia

3/28/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
"Penseu que amaguem el nostre culte perquè no tenim temples ni altars? Però, quina imatge vaig a fabricar de Déu, si, mirant-lo bé, crec que l'home mateix és l'única imatge de Déu? Quin temple vaig a poder edificar per a Déu, quan l'univers món, fabricat per Ell, no el pot contenir?... Els nostres costums... aquests són els nostres sacrificis, aquesta és la nostra consagració; així és com, entre nosaltres, el més just és el més religiós. El Déu a qui donem culte no el mostrem ni el veiem, i per això creiem en Ell, perquè, tot i que el podem sentir, no el podem veure". Amb aquestes paraules, encara al segle II dC, l'apologista cristià Marcus Minucius Felix argumentava a l'Octauius perquè els cristians no tenien ni temples ni altars.
Aquestes mateixes paraules en aquí són un pretext per explicar quines raons motivaren l'absència de temples i altars en els primers segles del cristianisme, ja que l'absència de temples entre els cristians havia estat assenyalada per d'altres autors cristians dels primers temps. Només cal recordar les paraules contingudes al Nou Testament, el qual cal no oblidar que és el text que serví als primers cristians per descriure la seva relació amb Déu. Al cinquè llibre del Nou Testament, el llibre dels Fets dels Apòstols, redactat al darrer quart del segle I dC, es diu al capítol 17: "24 El Déu que va fer el món i totes les coses que en ell hi ha, sent Senyor del cel i la terra, no habita en temples fets per mans humanes".
Els temples del cristianisme per tant són absents durant l'alt imperi romà (segles I-inicis del III dC), tot i existir el concepte d'ecclesia, però aquest no responia a cap edifici material. Així, aquesta també és una bona ocasió per explicar l'origen del concepte ecclesia.
En primer lloc cal recordar que el cristianisme va néixer dins el món jueu, on de fet aquests tampoc tingueren temples durant força temps, en concret fins els temps de David, ja que entre el poble d'Israel hi havia la creença que allò que era sacre es trobava més en llocs que en construccions. Així mateix, entre els primers cristians no hi havia la necessitat de construïr ni temples ni altars, així com tampoc d'introduïr canvis estructurals per a realitzar un culte específicament cristià. De fet, qualsevol lloc podia servir, ja que allò que era essencial era l'ofrena que s'oferia al Pare a través de les mans del sacerdot i, n'hi havia prou amb una tauleta per a col·locar-la i un lloc on congregar la comunitat per tal de realitzar l'acció litúrgica. El significat del concepte ecclesia és prou significatiu en aquest sentit, ja que etimològicament significa convocació i, en llenguatge clàssic, assamblea de ciutadans lliures i, per tant, per a fer aquesta celebració no calien temples (Plazaola 1996: 5 i 11). 
També pot ser il·lustratiu recordar com per no emprar el concepte de templum que s'associava al món pagà, quan el lloc de reunió començà a ser un mateix lloc de forma habitual per a realitzar l'acció sacramental, es designà aquest com a domus ecclesiae, és a dir, casa de reunió. Amb el temps, s'acabaria identificant el concepte d'ecclesia amb l'edifici material on es reunia l'assamblea (Plazaola 1996: 11), sense oblidar que a la documentació medieval s'empra també el concepte de domus per a referir-se a un edifici de culte cristià, ja que aquesta és la domus ecclesiae.
En definitiva, allò que era essencial entre els primers cristians no era construir temples, sinó reunir-se, ésser convocats per a realitzar una acció memorial. El fet d'acabar reunint-se habitualment en un mateix lloc per a realitzar aquella acció memorial, és allò que portà a reservar habitualment un espai per a l'assamblea de creients, i al naixement de la domus ecclesiae, i per tant, al naixement de l'església com a edifici material.
Bibliografia

Plazaola, Juan. 1996. Historia y sentdo del arte cristiano. Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid.
0 Comentarios

Algunes reflexions sobre la restauració de la torre d'Ivorra

3/21/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
Fa dos dies van ser penjades aquestes dues imatges de la torre d'Ivorra per Joan Yeguas Gassó al Facebook amb una anotació que deia que aquest era l'abans i després de la torre segarrenca d'Ivorra i, es preguntava quina era la raó d'aquest canvi. És obvi que per tots aquells que coneixiem l'esmentada torre abans de la restauració la imatge ens ha impactat i molt.
Cuadro
Imatge de la torre d'Ivorra abans de la restauració. Foto de Joan Yeguas Gassó.
Cuadro
Imatge de la torre d'Ivorra després de la restauració. Foto de Joan Yeguas Gassó.
 Entre les explicacions donades per justificar aquest canvi tan radical s'argumentava que aquesta és una intervenció on s'aplicava el sistema constructiu de l'època, concretant  que no és formigó, sinó un sistema de tapiat amb guix barrejat amb altres aditius per estabilitzar-lo. El material emprat és comú de la zona i, s'afegia que els forats són conseqüencia del sistema de les tapieres, essent només contemporani la finestra de vidre i la gàrgola metàl·lica de desguàs de les aigües pluvials.
Tot i podent acceptar fins a cert punt aquests arguments l'aspecte resultant d'aquesta restauració ara mateix impossibilita fer qualsevol estudi de paraments, estudi que ignoro si es va fer abans de la restauració (espero i desitjo que sí) i que, si no es va fer podria comportar la pèrdua de valiosa informació arqueològica sobre l'esmentada torre. Tampoc acabo de veure clar la necessitat de fer una intervenció que comporti un canvi tan radical d'aquesta torre, quan aparentment tenia un aspecte prou sòlid com per no haver de fer una intervenció visualment tan agressiva.
Potser sigui bo recordar allò que diu l'article primer del decret destinat a protegir els castells de l'any 1949: "Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento" (BOE, 5-5-1949), i remarco on diu "impedirá toda intervención que altere su carácter". També cal recordar que el concepte de "castell" s'equipara al de "monument de caràcter militar" i això inclou òbviament les torres com la d'Ivorra. A tot això cal afegir que la Ley del Patrimonio Histórico Español (Ley 16/1985) comportà que tots els castells esdevinguéssin Béns d'Interès Cultural, i que la Llei del Patrimoni Cultural Català (Llei 9/1993) en el segon punt de la seva disposició adicional primera diu que "Es declaren d'interès nacional els castells de Catalunya" i, per tant, la torre d'Ivorra té consideració de BCIN. 
Si la torre d'Ivorra és un BCIN, entenc que la intervenció a realitzar ha passat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i l'ha autoritzat. Ha de ser així perquè d'una altra manera la legalitat de la la intervenció plantejaria un greu problema. Arribats en aquest punt, hi ha una pregunta que és obligada, es considerà que una intervenció d'aquestes característiques no alterava el caràcter del monument? I ho pregunto perquè el canvi d'aspecte és obvi, i la impossibilitat de fer segons quins estudis, com és el cas dels seus paraments, també és obvi.
0 Comentarios

Santa Caterina i la roda dentada partida

3/18/2016

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
Cuadro
Roda dentada partida. Escut del convent dominic de Santa Caterina de Barcelona, emprat a la vaixella conventual del segle XVII.
​Αἰκατερίνη és una paraula grega d'on deriva el nom de Caterina, la qual significa "la pura". Aquest nom ha estat associat a diferents santes de la cristiandat entre les quals trobem Santa Caterina d'Alexandria.
La tradició hagiogràfica d'aquesta màrtir ens parla d'una jove que visqué en el tombant dels segles III i IV, la qual destacava per la seva saviesa, essent capaç de convertir a la cristiandat als homes més savis del seu temps en el marc d'un debat filosòfic en presència de l'emperador romà. Aquestes conversions són les que la portaren al seu empresonament en un primer moment i, més tard, a ser condemnada a morir a la roda. Aquest és el motiu pel qual també és coneguda com Santa Caterina de la roda.
Més enllà de la vericitat dels fets narrats per la tradició hagiogràfica, tradició generada amb posterioritat als fets i no pas contemporàniament, i més enllà de la credibilitat que pugui merèixer que la llegenda expliqui que uns àngels dugueren el seu cos al mont Sinaí, sabem que a mitjans del segle VI es construí l'església del monestir de Santa Caterina del Sinaí, on queda palès l'existència del culte a aquesta santa al menys des d'aquest moment.
Sobre la mort a la roda, aquesta consistia a morir en una màquina de tortura que tenia unes rodes dentades amb esmolats ganivets, tal i com s'observa a les pintures murals de la catedral de la seu d'Urgell, concretament a la part conservada a la Fundació Abegg de Riggisberg, a Berna (Suïssa).
Quan Caterina d'Alexandria fou sotmesa a aquesta tortura, la tradició hagiogràfica explica que les rodes es trencaren. Aquesta és la raó per la qual molt sovint la roda és representada partida, tal i com succeeix per exemple en la vaixella del segle XVII procedent del convent dominic de Santa Caterina de Barcelona, dedicat a la santa d'Alexandria.
Cuadro
Santa Caterina martiritzada a la roda. Pintura mural procedent de la catedral de la Seu d'Urgell, datada al segle XIII, i actualment conservada a la Fundació Abegg de Riggisberg (Berna, Suïssa).
0 Comentarios

Patrimonium. Bloc sobre patrimoni cultural

11/26/2015

0 Comentarios

 
Jordi Aguelo Mas
L'any 2012 vaig crear la meva primera web i el meu primer bloc, segurament de forma molt maldestre pel desconeixement que en tenia i no tant per les plataformes emprades. La web la vaig fer amb Actiweb i el bloc amb Blogger.
Inicialment volia fer una web sobre arqueologia medieval atenent a la meva formació però, ràpidament vaig entendre que era un projecte massa ambiciós per una sola persona i que ja hi havia altres webs que ho feien i molt bé, com és el cas de la web del Grupo de Investigación "Toponimia, Historia y Arqueología del Reino de Granada"  http://www.arqueologiamedieval.com/. En conseqüència vaig decidir reorientar la meva web i donar-li un caràcter més personal, centrant-la en les meves activitats i publicacions a l'entorn del patrimoni cultural, en aquells projectes que desenvolupés o col·laborés, així com en fer una breu presentació sobre mi, sobre la meva formació i sobre la meva experiència laboral. Algú podria interpretar-ho com un acte de vanitat, res més lluny de la realitat. Personalment sóc de l'opinió que actualment una pàgina web compleix la funció que al segle XX complia la targeta que donavem com a presentació personal i forma de contactar amb nosaltres. L'única diferència és que hem passat de presentar-nos amb un paper a fer-ho de forma digital, i que la web permet posar-hi més continguts sobre nosaltres que no pas una targeta. Precisament per això, personalment, em sobta tant les poques pàgines personals existents dels lliure professionals del món del patrimoni cultural.
En relació al bloc, el vaig crear per publicar-hi un seguit d'escrits breus sobre patrimoni cultural, sobre la professió d'arqueòleg, per fer alguna ressenya de llibres, artistes, investigadors, etc. Per aquesta raó li vaig posar per títol Patrimonium. Apunts sobre el patrimoni cultural. Poc despés vaig crear un segon bloc, Notícies. Difusió i debats sobre patrimoni cultural. Aquest també el vaig crear amb Blogger i, tenia per finalitat informar sobre congressos, seminaris, cursos, exposicions, premis i presentacions de publicacions. Haig de confessar que aquest bloc el vaig crear per tenir localitzades informacions que personalment m'interessaven però, el vaig fer públic per a benefici de tota aquella persona interessada en la informació continguda. De fet, arran de la creació d'aquests blocs, també vaig decidir crear la pàgina Patrimonium a facebook per on canalitzar allò que escrivia en aquests dos blocs, així com per anar centralitzant diferents informacions sobre patrimoni cultural que circulen per la xarxa.
La web a Actiweb i els diferents blocs a Blogger, tot i que els vaig associar enllaçant-los, em donaven una certa sensació de dispersió i per aquesta raó vaig cercar una plataforma que em permetés tenir en una mateixa adreça la web, un blog per canalitzar els escrits sobres patrimoni cultural i, un calendari per tenir localitzades les activitats que es realitzen a l'entorn del patrimoni cultural. Per aquestes raons vaig traslladar l'any 2014 la meva web a Weebly, i l'any 2015 el blog Notícies, tot i que inicialment el volia traslladar a un Calendari inclòs a la meva web, la impossibilitat de trobar-lo gratuït i de qualitat, van fer que finalment optés per canalitzar les notícies a través de la meva pàgina de Facebook.
El bloc Patrimonium. Bloc sobre patrimoni cultural, que amb aquest escrit inicia el seu camí, serà, a partir d'ara, el canal on centralitzaré els meus escrits i reflexions sobre el patrimoni cultural. Serveixi aquest escrit com a presentació d'aquest bloc i sigueu benvinguts i benvingudes.
0 Comentarios

    Patrimonium
    Bloc sobre patrimoni cultural
    des del 2015

    Aquest bloc té per finalitat canalitzar un seguit d'escrits d'opinió sobre patrimoni cultural, d'altres de caire més informatiu i, en ocasions per a difondre continguts sobre diferents béns de patrimoni cultural.

    Autor

    Jordi Aguelo Mas

    Imagen

      Segueix Patrimonium

      Introdueix la teva adreça de correu electrònic per seguir aquest Blog i rebre les notificacions de les noves publicacions a la teva bústia de correu.
    Subscriu-te a Patrimonium

    Associacions culturals que segueixo

    ACRAM. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval
    ASBA. Asociación de amigos del yacimiento arqueológico de la Bastida
    Associació Catalana de Ceràmica
    Grup d'Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès
    SECAH. Sociedad Española de Estudios de la Cerámica Antigua en Hispania

    Blocs que segueixo

    Arqueoliberty
    Barcelofília
    Bloc del Museu d'Art de Cerdanyola
    Culturalia
    El ferro
    Les Pedres de Barcelona
    Maresme Medieval. El bloc d'en Quim Graupera

    Grups de Recerca
    que segueixo

    ARAEM. Grup de Recerca Arqueologia Agrària de l'Edat Mitjana
    ASOME. Grup d'Arqueoecologia Social Mediterrània

    Museus que segueixo

    Museu Arqueològic de Son Fornés

    Projectes que segueixo

    Catalonia Sacra
    Ilduro. The Project
    Proyecto la Bastida

    Webs que segueixo

    Barcelona entre muralles
    Didpatri
    El Argar
    Lluïsa Amenós
    Servei d'Arqueologia de Barcelona
    Terravell3D. Patrimoni & Noves tecnologies

    Visites

    contador de visitas para blogger

    Fuente RSS

Con tecnología de Crea tu propio sitio web único con plantillas personalizables.
  • JORDI AGUELO MAS
    • Sobre mi >
      • Formacio Acadèmica
      • Càrrecs i responsabilitats
      • Conferències i visites comentades
      • Exposicions
      • Projectes de recerca >
        • Col·lectius
        • Personals
      • Publicacions >
        • Obres col·lectives
        • Revistes
        • Congressos, jornades i taules rodones
        • Anuaris, dossiers i informatius
        • Ressenyes i altres escrits
    • CONTACTE
  • PATRIMONIUM
    • Actuacions sobre el Patrimoni Cultural
    • Béns culturals
    • Conceptes
    • Congressos
    • Heràldica
    • Indumentària
    • Onomàstica
    • Opinió
    • Presentació
  • VIDES PASSADES
    • El Prat de Llobregat
    • Mediana de Aragón
    • Sant Cugat del Vallès
  • Noticiari
  • Notes d'hemeroteca
    • Sant Cugat del Vallès >
      • Arqueologia al Monestir
      • Grup d'Estudis Locals
      • Comissió de Patrimoni
      • "Carta" arqueològica
      • Museu de Sant Cugat
    • Mercat de Santa Caterina de Bcn
    • Griu. Arqueologia i patrimoni