Jordi Aguelo Mas

Jordi Aguelo Mas

Fa uns anys vaig recollir un seguit d'escrits de premsa on es parlava de les excavacions arqueològiques dutes a terme al monestir de Sant Cugat del Vallès en els anys de la Segona República Espanyola (1931-1936). Ara, he optat per reconvertir aquelles notes d'hemeroteca en un escrit on es referencien aquestes publicacions  a la premsa de l'època, afegint al final, altres publicacions posteriors a la Guerra Espanyola de 1936-1939, les quals també parlen d'aquestes mateixes excavacions dels anys trenta al monestir de Sant Cugat del Vallès, també dit de Sant Cugat d'Octavià per localitzar-se al lloc d'Octavià.​

Jordi Aguelo Mas

Al segle XIII, a la cançó o pregària de Sant Francesc d'Assís coneguda com el Càntic del germà Sol -o com el Càntic de les Criatures-, s'exposa l'agraïment a Déu per les obres de la seva Creació, com ara el "germà Foc" i la "germana Aigua" i, així mateix, s'ha presentat avui l'exposició del fotògraf i activista social Gideon Mendel, inaugurada avui al Museu Diocesà de Barcelona, just després de la taula rodona que també ha estat duta a terme sota el títol "Germà Foc, germana Aigua", en clara referència al Càntic del germà Sol de Sant Francesc.

Raimon, ja fa anys cantava que "Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe", i es preguntava "Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?". D'episodis de sequera i d'incendis, i d'episodis d'inundacions, ja fa temps que en vivim, i cada cop aquests són més freqüents i de major intensitat com a conseqüència del canvi climàtic que estem experimentant.

Desterrar col·leccions històriques, de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits, amagant-les als magatzems i menystenint el seu interès, o presentar la programació d'un museu barceloní en català però amb més errors ortogràfics que encerts, són coses que haurien de fer reflexionar i molt. No insistiré amb el museu que tristament protagonitza aquest menyspreu pel patrimoni cultural i aquesta manca de coneixement de la llengua catalana del seu director perquè crec que és prou ben sabut després dels articles publicats ahir per Maria Palau i Alberto Velasco, i perquè fa caure la cara de vergonya que això succeeixi en una institució cultural que se suposa que hauria de ser un referent cultural i més aviat sembla un paradigma d'ignorància.

Ara que recentment s'ha creat una nova associació d'arqueòlegs, l'Associació de Professionals de l'Arqueologia de Catalunya (APAC), amb la voluntat de fomentar la comunicació i les relacions professionals, de promoure un nou Conveni col·lectiu de treball, de potenciar la figura de l'arqueòleg/arqueòloga i, de generar interès pel patrimoni arqueològic de Catalunya, a més d'assenyalar que és necessària la cohesió d'un col·lectiu que està desprotegit i que necessita una consolidació i professionalització en tots els àmbits, tant social com legal i administratiu, és evident que s'està convidant a tot el col·lectiu professional del sector de l'arqueologia a repensar sobre la nostra professió, com es gestiona, com es desenvolupa el seu exercici i com es resolt el problema persistent de la precarietat laboral del sector.

Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.

Avui fa prop de tres setmanes, concretament el 28 de febrer, vaig publicar un seguit de reflexions a facebook, en motiu d'una petició de signatures de change.org, on es demanava que tot aquell que treballi en una excavació arqueològica ha de ser arqueòleg, tot i que posteriorment es va retocar l'encapçalament amb un intent de matisar la petició dient que, tot aquell que treballi en un jaciment arqueològic ha de ser arqueòleg. La petició, amb la qual personalment no hi estic d'acord, té la virtud de revifar l'antic debat de qui ha de treballar en el marc d'una intervenció arqueològica, un vell debat que cíclicament apareix en el sector i que mai sembla arribar a cap port però, que sí permet reincidir a definir la feina del col·lectiu de professionals de l'arqueologia i, en aquest marc vaig optar per aportar el meu gra de sorra al debat i que aquí reproduïré, atenent que sempre he pensat que facebook, tot i la seva popularitat com a xarxa social, és un caos que quan han passat un parell de setmanes ja tens dificultats per trobar allò que vas escriure i, ja no en parlem si ha passat un any.

Al iniciar l'any 1992 ja existia l'Arxiu Històric Municipal a Sant Cugat del Vallès però, no hi havia cap grup d'estudis locals, ni revista d'estudis locals, des de la desaparició de la revista Estudis Santcugatencs, editada en 1983 i 1984, i un darrer número en 1988 per tal de publicar una tesina centrada en el monestir; ni es realitzaven  pràcticament intervencions arqueològiques al municipi, més enllà de les que tenien com objecte d'estudi l'antic monestir benedictí i els seus antecedents i, algun altre cas aïllat com el de les sitges ibèriques del carrer Elisenda; tampoc hi havia museu, i l'inventari arqueològic que hi havia al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, fet a finals dels anys vuitanta del segle XX, presentava serioses mancances, cosa que també succeïa amb el catàleg municipal de patrimoni arquitectònic; i, tampoc existia cap comissió de patrimoni cultural a nivell municipal que treballés per corregir aquestes situacions. A tot això cal afegir que les obres realitzades al municipi en zones d'expectativa arqueològica no es condicionaven pràcticament mai per a fer les corresponents intervencions arqueològiques, en raó que l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, la qual concedia els permisos d'obres, no tenia cap còpia del inventari de patrimoni arqueològic del municipi i, l'única manera de saber les zones afectades era anar a consultar-ho al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, cosa que mai es feia, amb el resultat conseqüent de la desprotecció i la destrucció del patrimoni arqueològic del municipi. Totes aquestes mancanes, i d'altres, presentaven seriosos problemes per al coneixement del patrimoni cultural de l'antiga vila i avui ciutat de Sant Cugat del Vallès, per la seva documentació, per la seva conservació i, per la seva difusió.