Ara que recentment s'ha creat una nova associació d'arqueòlegs, l'Associació de Professionals de l'Arqueologia de Catalunya (APAC), amb la voluntat de fomentar la comunicació i les relacions professionals, de promoure un nou Conveni col·lectiu de treball, de potenciar la figura de l'arqueòleg/arqueòloga i, de generar interès pel patrimoni arqueològic de Catalunya, a més d'assenyalar que és necessària la cohesió d'un col·lectiu que està desprotegit i que necessita una consolidació i professionalització en tots els àmbits, tant social com legal i administratiu, és evident que s'està convidant a tot el col·lectiu professional del sector de l'arqueologia a repensar sobre la nostra professió, com es gestiona, com es desenvolupa el seu exercici i com es resolt el problema persistent de la precarietat laboral del sector.

Personalment sempre he pensat que si es vol posar ordre en el desgavell d'aquesta professió, abans de res s'han de resoldre com a mínim cinc qüestions: la primera és que s'ha de canviar el model empresarial i començar a plantejar la creació de despatxos d'arqueòlegs, al estil dels despatxos d'arquitectes i advocats, model clarament contraposat al de l'empresa contractista que tenim ara mateix a l'estil de les constructores; la segona és el tema de la qüestió de que un arqueòleg/arqueòloga només pot tenir un permís de direcció al mateix temps i les conseqüències que això té pel professional; la tercera és la d'exigir a l'arqueòleg l'entrega de la memòria quan sovint no hi ha garantit el seu finançant i qui és penalitzat és el professional que ha assumit la direcció però, sense cap repercussió per l'empresa; la quarta és que si considerem que som arqueòlegs és bàsic que deixem de parlar d'auxiliars d'arqueologia i parlem de tècnics i directors, perquè un arqueòleg és un titulat superior, i un auxiliar en cap sector és un titulat superior; i, la cinquena és definir quin és el producte que els arqueòlegs oferim a la societat i quins són els nostres clients potencials. De tot això és d'allò que parlaré en aquest post, expressant com ho veig.

Sobre el tema del model empresarial, tinc molt clar que l'arqueologia en la major part de casos, per bé o per mal, pel que fa a les intervencions de camp, que és on la major part del sector desenvolupa la seva activitat, va a remolc de l'obra pública i que sovint comparteix algunes problemàtiques comunes amb aquesta. Personalment -i qui em coneix ho sap- no sóc d'aquells que pensem que en totes les intervencions arqueològiques només hi tenen cabuda titulats superiors, perquè la tipologia d'intervencions pot ser molt variada i les necessitats d'una intervenció a una altra també poden ser molt diferents i, això comporta conseqüentment una adaptació de la composició de l'equip a cada cas, on de vegades pot estar justificat que només hi hagin titulats superiors i en d'altres poden tenir cabuda gent que no és titulada superior. Ara bé, i dit això, igualment tinc molt clar que totes aquelles tasques tècniques han de ser dutes a terme per tècnics i això implica per titulats superiors i, per tant, contractats com a tals, és a dir com a tècnics, no com auxiliars. A partir d'aquí, personalment crec que el model actual, on l'empresa d'arqueologia s'ha convertit en una empresa contractista on generalment es contracta titulats superiors amb contracte d'auxiliar per fer tasques de tècnic s'ha d'acabar, perquè és un model que porta a l'engany, a la frustració professional i condemna el sector a la precarietat laboral. Francament crec que aquest model ha de ser substituit per la creació de despatxos col·lectius d'arqueòlegs destinats a fer únicament tasques tècniques i, en cas que es consideri que hi hagi la necessitat, que hi hagi un model d'empresa alternatiu que contracti el corresponent personal auxiliar, és a dir aquell que no desenvolupa tasques tècniques. El plantejament de l'empresa d'arqueologia ha de ser similar al del despatx d'arquitectes i no al de la constructora.

La segona qüestió, la dels permisos, crec que s'haurien d'atorgar a aquests despatxos d'arqueòlegs i que aquests despatxos puguin ser beneficiaris de diversos permisos simultàniament, essent aquests despatxos qui designi quin membre del despatx assumeix la direcció de la intervenció que ha estat concedida al despatx i qui ha de rendir comptes a l'administració ha de ser en conseqüència l'esmentat despatx. Aquest plantejament, crec que evitaria el problema de no poder assumir cap intervenció mentre esperes que arranqui la intervenció, quan en ocasions el temps del permís s'esgota i la intervenció ni tan sols ha començat, amb el perjudici que això comporta per al professional que havia estat beneficiari del permís en qüestió.

En relació a la tercera qüestió, si el permís és concedit al despatx d'arqueòlegs en lloc de concedir-lo directament al professional, el despatx és qui assumeix el compromís de memòria i qui pot ser inhabilitat, cosa que hauria de comportar una major garantia per poder assumir aquesta tasca que no pas fer recaure tot el pes en el professional.

Sobre l'etern debat de si som tots o no arqueòlegs, si realment ens ho creiem, el primer que hem de fer és dignificar la professió assumint que com a titulats superiors només podem ser contractats com a tècnics o per assumir la direcció de la intervenció però allò que no pot ser és que intentem fer colar gat per llebre, ja que un auxiliar administratiu no és un administrador, ni un auxiliar d'infermeria és un infermer/a, i el mateix succeeix amb un auxiliar d'arqueologia que no és un arqueòleg perquè no és un titulat superior, així que no ens equivoquem i comencem a dir les coses pel seu nom, com a arqueòlegs la nostra categoria no pot ser inferior a la de tècnic perquè som titulats superiors. 

La cinquena qüestió, definir quin és el producte que els arqueòlegs oferim a la societat i quins són els nostres clients potencials. Sovint ens queixem del tema dels autònoms depenents i francament, és evident que bona part del sector es troba en aquesta situació però possiblement part del problema radiqui a que bona part del sector resumeix l'arqueologia en la intervenció de camp, quan en canvi, tot i admetent que la major part de feines dels arqueòlegs i arqueòlogues siguin de treball de camp i, que com a molt es contemplin com alternatives la gestió, la difusió i la docència universitària, també hi han altres feines on hi tenim cabuda els arqueòlegs, com podria ser el cas dels plans directors de béns immobles on els equips són integrats per arquitectes, historiadors i restauradors, però també per arqueòlegs, com podria ser el cas també de fer de pèrits judicials, com podria ser el cas de documentar col·leccions privades o de cases de subastes, etc.

Finalment, en relació al Conveni col·lectiu de treball, si bé sempre és bo que aquest existeixi, també cal dir que a la II Assemblea de l'APAC que tingué lloc ahir dijous 18 de maig, es va estimar que en prou feines la quarta part del sector és assalariat, mentre que la resta del sector és autònom i, per tant, la major part del sector no quedarà afectat per aquest conveni. Clar que podríem pensar que els empresaris de cop i volta els agafarà una febre de contractació, però tots sabem que això no succeirà un cop extingits els contractes d'obra i servei, i  més en un sector com el de l'arqueologia,  on les necessitats de personal per treballar varia molt segons les intervencions que tingui en curs l'empresa corresponent i, impossibilita els contractes indefinits en molts casos perquè no hi ha cap garantia de poder mantenir el volum de feina per mantenir als treballadors amb contractes indefinits, raó per la qual s'aboca a quasi bé tot el sector a ser autònom, sovint falsos autònoms i, en conseqüència, difícilment regulables amb el Conveni col·lectiu laboral. Possiblement, amb un sector com el de l'arqueologia s'hauria de recuperar l'opció del contracte d'obra i servei per poder incloure a bona part del sector en el Conveni.

Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.

Arribats en aquest punt, si pots vendre el buit per 15.000 €, què t'impedeix tornar a fer-ho si hi ha gent disposada a llençar els diners d'aquesta manera? Evidentment res, i òbviament seguí la línia amb una segona obra, "Afrodita piange", és a dir "Afrodita plora", la qual a inicis de juny d'aquest mateix 2021 presentà a Nova York.

Ja al mes de juliol, el tema de les escultures invisibles ens dona una nova notícia amb la denúncia per plagi a Garau. La denúncia sembla ser que la fa l'artista espanyol Boyer Tresaco, el qual ja porta fent escultures invisibles des de fa dues dècades, i li demana a Garau una indemnització per danys i perjudicis causats, tant "morals com materials com merament econòmics". No deixa de tenir una certa comicitat parlar de danys "materials" en una denúncia per plagi d'una escultura invisible o immaterial.

En tot cas, sembla que Garau no va ser molt original en crear una obra que no existeix. Un altre escrit  ens parla de l'escultura invisible de Boyer Tresaco, artista que porta més de trenta anys investigant i treballant el concepte d'escultura invisible, des de les seves primeres representacions de l'absència a inicis dels anys noranta del segle XX, fins a la creació l'any 2001 de la seva primera escultura invisible, la qual és exposada i venuda a Barcelona, a la Galeria Theredoom. Doncs sí, la escultura invisible no és cap novetat, ja fa dues dècades que circulen "escultures invisibles" per galeries i cases de subhastes.

Em disculpareu si no acompanyo de cap fotografia el text on parlo de tan magnífiques escultures invisibles o immaterials però és que només els ximples les poden veure, i no vull posar a ningú davant el compromís de poder-se identificar amb un ximple.

Tot sigui dit, Boyer Tresaco no és l'únic que ha denunciat a Garau, o al menys que pretén fer-ho, no estic segur si ha fet efectiva la denúncia. En aquest cas es tracta d'un artista americà Tom Miller que l'any 2016 instalà l'escultura Nothing a la Bo Diddley Plaza, a Gainesville (Florida). En aquest cas la instal·lació durà cinc dies i un grup de treballadors anava desplaçant el buit mitjançant mímica.

Ara, aquest mes de setembre, no tenim una nova notícia d'escultures invisibles sinó d'una altra presa de pèl que ens torna a brindar el "sector de l'art". En aquest cas l'objectiu és fer-nos empassar no una obra d'art, material o immaterial, sinó el seu embolcall, com a obra d'art. En aquest cas es tracta de l'artista búlgar Christo Vladimirov Javacheff, conegut artísticament simplement com a Christo, el qual va finar el maig de l'any 2020. Un cop traspassat l'artista, ha estat quan, aquest 2021, s'ha materialitzat el seu vell projecte de fa seixanta anys d'embolcallar l'Arc de Triomf de l'Étoile, o simplement l'Arc de Triomf, a París. Diuen que embolcallar l'Arc de triomf no ha deixat indiferent a ningú i que és posar en relleu el soldat desconegut. Doncs a mi, personalment, em deixa indiferent i no crec que posi en relleu absolutament res. Em deixa indiferent perquè no li trobo cap mèrit a embolcallar obres d'art concebudes i executades per d'altres que sí obren obres d'art, en aquest cas, l'obra d'art és l'Arc de Triomf de l'Étoile, acabat de construir entre 1832 i 1836 a partir del projecte de l'arquitecte Jean François Thérèse Chalgrin, tot i que l'ordre de construcció d'aquest arc de triomf l'havia donat Napoleó trenta anys abans, en 1806. Em deixa indiferent perquè tinc seriosos dubtes de poder considerar com a obra d'art embolcallar allò que sí que és una obra d'art. Em deixa indiferent perquè si això és una obra d'art haurem de considerar com a artistes a tot el personal que embolcalla paquets. I em deixa indiferent perquè tinc el convenciment que aquesta és una altra presa de pèl en nom de l'art.

​Ja n'hi ha prou de tanta tonteria en nom de l'art, que ja fa molt temps que el nen va dir que el rei anava despullat. No tinc res en contra de l'art abstracte o de l'art conceptual, però sí contra les ximpleries que alguns ens pretenen fer empassar com a obres d'art. Si fer escultures invisibles o embolcallar són obres d'art, el següent que serà? dir que muntar una bastida és una obra d'art? Potser cal definir d'una vegada la diferència que hi ha a nivell coneptual entre una obra d'art i una presa de pèl.

Durant cinc anys, aquest ordinador de pantalla blava i lletres blanques, i que no en sabia res de carpetes i finestres, ni de treballar de forma intuitiva, va ser el meu company d'escriptura, fins que en 1997 vaig tenir el meu primer ordinador portàtil, el mateix any en que vaig tenir el meu primer telèfon mòbil, per a trucades i enviar missatges, però res de internet. Malgrat tot, en aquests anys ja vaig entrar en contacte amb un tipus d'ordinador diferent, molt més intuitiu, era el moment en que circulava allò de que no estudiis informàtica, compra't un Mac, i amb un Mac treballava al Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC) en 1992, ajudant al bon amic Orlando Barrial, introduint dades per a elaborar el full informatiu d'aquesta entitat, el Índex, per tal de difondre cursos, congressos, bibliografia i altres informacions relacionades amb l'arqueologia i el patrimoni cultural, informacions que després eren enviades per correu ordinari als socis del CRAC.

En 1997, l'adquisició del meu primer portàtil comportà treballar de forma més intuitiva, aquest ordinador ja funcionava amb carpetes i finestres com ho feien els Mac, tot i que en aquest cas la cosa anava de Windows, i no amb combinació de tecles cada cop que volia fer una acció. Aquest ja tenia la opció de conectar-se a internet però a casa els meus pares no hi havia internet, i tampoc vaig tenir internet al anar a viure pel meu compte a partir de mitjans de 1999. De fet, personalment no vaig tenir internet a casa fins l'any 2006, tot i que sí tenia correu electrònic, el qual acostumava a consultar en locutoris públics. En aquest intèrval de temps, en aquests anys moltes coses van canviar, en la forma de treballar i de relacionar-se, posant al nostre abast unes eines que marcaran un abans i un després. 

Personalment, aquests anys coincideixen amb la direcció de la intervenció al Mercat de Santa Caterina a Barcelona, intervenció iniciada el mes de juny de 1999, on jo treballava amb l'esmentat portàtil, gestionant les dades de l'excavació amb la base de dades de Filemaker que m'havia facilitat l'empresa CODEX, SCCL. Les planimetries en aquell moment no acostumaven a ser informatitzades i, inicialment, es van fer a mà, tot i que ben aviat s'optà per informatitzar-les amb Autocad. Era obvi que s'estava canviant la forma de treballar, i no només de treballar. ​

​Si el 1971 s'envià el primer correu electrònic entre dos ordinadors, el 1994 es llançà Geocities un servei que permetia als usuaris crear els seus propis llocs web i allotjar-los en determinats llocs segons el seu contingut i, l'any 2000, esclatà la bombolla d'internet. Poc després neixien les primeres xarxes socials, l'any 2003 MySpace, Linkedin i Facebook, que possibiliten una difusió de continguts sense precedents, i que anirà a més amb el naixement de Youtube en 2005 i de Twitter en 2006. Les possibilitats que s'obrien per a la difusió de la recerca eren immenses i poc després neixien les primeres xarxes socials d'investigadors, aquests són els casos d'Academia.edu o de ResearchGate nascudes l'any 2008, sense oblidar els motors de cerca, com és el cas de Google Scholar, nascut el 2004, així com l'organització ORCID, és a dir el Open Researcher and Contributor ID que el 2012 llançà el seus serveis de registre i començà a emetre les seves identificacions d'usuari amb la finalitat d'identificar de manera única a científics i altres autors acadèmics per tal de resoldre el problema de la duplicitat de noms entre autors, a més de proporcionar un curriculum vitae digital constantment actualitzat i, amb tot això, es passava de la Ciència a la e-Ciència i, volguem o no, tot això ens obliga a adaptar-nos constantment, tant si treballem des de la universitat, des de l'administració, des de l'empresa privada, o com a investigador independent, ja que de tenir o no aquesta capacitat d'adaptació comportarà que tinguem una major o menor visibilitat, i que la nostra feina en conseqüència tingui un major o menor impacte. La nostra presència o no a les xarxes, especialment a les xarxes d'investigadors, de ben segur que condicionarà la difusió de les nostres recerques, i de ben segur que la cosa anirà a més en els propers anys.

Actualment, l'Academia.edu té registrats prop de 157 milions d'investigadors i, ResearchGate dona accés a 135 milions de publicacions, xifres que permeten deduir fàcilment la invisibilitat que sovint pateix la recerca que es genera, així com la dels diferents investigadors, en mig d'aquest gran volum d'informació que ja avui dia és present a la xarxa, tot i que també cal dir que l'èxit d'aquestes xarxes posant en contacte investigadors de tot el món i de tota mena de disciplines, així com donant accés a les seves publicacions, obre unes possibilitats immenses a l'accés i intercanvi de coneixement i, ajuden a sortir de la invisibilitat, especialment per aquells que no tenim darrera una gran institució com pot ser una universitat, una administració pública, o una gran empresa, és a dir els independents researchers o investigadors independents.

Avui fa prop de tres setmanes, concretament el 28 de febrer, vaig publicar un seguit de reflexions a facebook, en motiu d'una petició de signatures de change.org, on es demanava que tot aquell que treballi en una excavació arqueològica ha de ser arqueòleg, tot i que posteriorment es va retocar l'encapçalament amb un intent de matisar la petició dient que, tot aquell que treballi en un jaciment arqueològic ha de ser arqueòleg. La petició, amb la qual personalment no hi estic d'acord, té la virtud de revifar l'antic debat de qui ha de treballar en el marc d'una intervenció arqueològica, un vell debat que cíclicament apareix en el sector i que mai sembla arribar a cap port però, que sí permet reincidir a definir la feina del col·lectiu de professionals de l'arqueologia i, en aquest marc vaig optar per aportar el meu gra de sorra al debat i que aquí reproduïré, atenent que sempre he pensat que facebook, tot i la seva popularitat com a xarxa social, és un caos que quan han passat un parell de setmanes ja tens dificultats per trobar allò que vas escriure i, ja no en parlem si ha passat un any.

La reflexió s'iniciava comentant que porto en el món de l'arqueologia des del 1989, i treballant a l'arqueologia professional des del 1994 i, llegint allò que llegeixo sóc del parer que la professió ha quedat atrapada en un debat absurd que no porta enlloc, equivocant un i altre cop l'objectiu a reinvindicar. Aquesta afirmació em portava a fer les següents reflexions:

Primer.- No té cap sentit que en una excavació arqueològica tothom hagi de ser arqueòleg, ni tan sols que tot l'equip  hagi de ser integrat per titulats universitaris, de la mateixa manera que en una obra de construcció no tothom és arquitecte, ni tothom és titulat universitari. Crec que és obvi que els equips han de ser multidisciplinars, com em sembla igualment obvi que hi ha tasques que són pròpies de titulats i d'altres de no titulats.

Segon.- L'intrusisme no té res a veure en que hi hagin no titulats en una excavació, sinó amb quines tasques s'assignen als titulats i quines als no titulats.

Tercer.- No es pot pretendre anomenar arqueòleg a qualsevol que agafi un pic, una pala o un carretó en una excavació arqueològica, com tampoc el converteix en arquitecte si ho fa en una excavació associada a una obra de construcció.

Quart.- No es pot pretendre resoldre el problema de la manca d'oferta laboral intentant fer creure que tasques que són perfectament realitzables per no titulats és imprescindible que siguin fetes per titulats.

Cinquè.- Com arqueòlegs ens formem per a dirigir intervencions i per a exercir de tècnics, sigui al camp, sigui al laboratori, o on correspongui, per a documentar, per a investigar, per a prendre decisions sobre com s'ha d'excavar un estrat o un altre, per a prendre decisions sobre com optimitzar la documentació i estudi del territori, del jaciment o dels materials a documentar i investigar, i en dirigir equips de treball sota la nostra responsabilitat, sigui com a directors, sigui com a tècnics, equips on poden tenir cabuda perfectament titulats i no titulats, així com tècnics de diferents disciplines segons les necessitats de cada treball a desenvolupar.

Sisè.- Com arqueòlegs ens formem no només per a excavar, sinó també per a documentar i investigar materials arqueològics que abunden als museus i a d'altres institucions que posseeixen col·leccions de materials arqueològics.

Setè.- Com arqueòlegs ens formem també per a ser gestors de patrimoni, sigui a les administracions públiques, sigui als museus, etc.

Vuitè.- Com arqueòlegs ens formem per a poder exercir com a consultors i assessors tècnics, fent informes sobre béns immobles, sobre zones d'expectativa arqueològica, per a fer de pèrits, etc.

La dignificació i el futur de la professió, tal i com jo ho veig, no passa per pretendre que en una excavació tots siguem arqueòlegs, o titulats universitaris, sinó per a fer valorar socialment el treball per al que ens hem format i, això va molt més enllà de qui agafa un pic, una pala o un carretó en una excavació arqueològica.

Així, el primer trimestre de 1951, veié la llum el primer fascicle de Scrinium, publicació periòdica de l'Arxiu i Biblioteca Capitular de la S. E. Catedral de Barcelona. El naixement d'aquesta publicació tenia per objectiu reiniciar les activitats de l'arxiu i la biblioteca del Capítol de la Catedral de Barcelona de cara a l'exterior, interrompudes des de feia uns anys tal i com s'expressa al inici de la "Nota proemial" del primer fascicle. En aquesta nota es fa un reconeixement als diferents arxivers d'aquest arxiu al llarg del temps, la tasca dels quals culmina en el treball desplegat per Mn. Josep Mas, responsable de l'arxiu els anys anteriors a la guerra civil espanyola de 1936-1939 i, s'indica que, tocant a la seva fi la tasca d'ordenació i catalogació de l'arxiu, "ha llegado el momento oportuno de darle a conocer a todos los eruditos y estudiosos de la Historia. Tamaño empeño es el que nos mueve al dar comienzo a esta publicación periódica oficial del Archivo y Biblioteca Capitular de Barcelona".

La publicació és impresa per "Imprenta Ecumene", té un format de 24 x 17 cm, i s'estructura en una "Nota proemial" al inici del fascicle I i del IV-VI, la qual ja no apareix a la resta de fascicles, seguida dels escrits de transcripció de documents i estudis i, després d'aquests, hi trobem una secció anomenada "Crónica" on es recullen diderents notícies del moment, com les preses de possessió, i aniversaris d'aquestes, de diferents càrrecs eclesiàstics, més concretament de canonges i beneficiats de la Catedral de Barcelona, així com de diferents esdeveniments associats a la catedral barcelonina, obres de reforma dels diferents espais d'aquesta i, altres qüestions. D'aquesta publicació es publicaren set fascicles tot i que la numeració arribà fins el XV, tres en 1951 (fascicles I, II i III), dos en 1952 (fascicles IV-VI i VII), un en 1953 (fascicles VIII-X) i, un altre en 1954-1955 (fascicles XI-XV). Després d'aquest darrer número no tenim constància que s'hagi tornat a publicar cap més. A nivell de continguts, es publicaren les transcripcions de diferents documents de l'ACB, així com diferents estudis de codexs, en una secció específica anomenada "De nuestros códices" que en el darrer Scrinium fou replantejada, i d'altres sobre elements patrimonials, com els orgues de la Catedral de Barcelona, treballs que anirem esmentant a l'hora de tractar de cada fascicle. Al darrer número de Scrinium, a banda de replantejar la secció "De nuestros códices", també se'n creà una de nova, "Miscelánea". Les llengües emprades en els diferents escrits publicats són bàsicament el castellà i, en menor mesura el francès, mentre que la llengua dels documents transcrits és el llatí, el català i, el castellà.

Al fascicle II (1951) es publicà "Vida santa de un capitular de Barcelona", article de Josep Gros i Raguer, canonge i catedràtic d'Història Eclesiàstica al Seminari Conciliar de Barcelona, realitzat a partir d'un manuscrit del segle XVII conservat a l'ACB; i, la transcripció de tres "Documentos del siglo IX". Concretament, aquests documents del segle IX són els corresponents al privilegi de l'emperador franc Carles el Calb en favor dels cristians de la ciutat i comtat de Barcelona; la carta de l'emperador August, Carles el Calb, dirigida als seus fidels aliats, els barcelonins, per agrair-los la seva provada fidelitat i anunciar-lis l'enviament de X lliures de plata al bisbe Frodoí per a reparar la seva església; i la invenció i traslació del cos de Santa Eulàlia, verge i màrtir barcelonina. Els dos primers documents són complementats amb comentaris i notes del que fou en dues ocasions abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, el premonstratenc Jaume Caresmar (1717-1791), el qual fou també  historiador i arxiver responsable de l'ACB.  

Al fascicle III, que és el que tanca l'any 1951, es publicà l'article d'A. Sinués Ruiz, catedràtic del Institut Montserrat, "Recibimiento de los reyes católicos en Barcelona, en 1492", realitzat a partir del testimoni presencial del fet, del canonge M. Antoni Cod, i publicant la transcripció del text de Cod, el qual es localitza al llibre Exemplars, vol. I, fols 159 i ss., llibre custodiat a l'ACB. Cal indicar que l'esmentat text, en aquest llibre és, al seu torn, una transcripció realitzada pel canonge i arxiver Francesc Tarafa (1495-1556), el qual va ser forces anys l'arxiver responsable de l'ACB. A l'article de Sinués Ruiz el segueix una breu ressenya del codex 6 de l'ACB, el qual tracta dels miracles de la Verge Maria i, on s'inclou alguna nota del que fou arxiver de l'ACB, l'igualadí Jaume Caresmar; la transcripció de tres "Documentos del siglo IX", continuació dels publicats al fascicle II, també amb comentaris i notes de Caresmar; i, un breu escrit del canonge Joan Boada sobre el "Milagro Eucarístico de San Ramon de Penyafort". Els tres documents del segle IX recollits en aquest fascicle, són el privilegi sobre pobles i terres, concedits a l'Església i Seu de Barcelona pel rei franc Lluís, fill de Carles el Calb; la venta d'una vinya situada al comtat de Barcelona, en el lloc anomenat Cubelles, per Guisvara a Godo; i, la venta d'una vinya situada al comtat de Barcelona, terme de Purpulas, al Maresme, pel matrimoni Adila i Ermensinda, a Ramio i la seva muller Adaluira.

Ja en 1952, es publicà el fascicle IV-VI, corresponent als tres primers trimestres de l'any en que es celebrà el XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, al qual se'n fa referència a la nota proemial d'aquest fascicle, o conjunt de fascicles, dels que es diu que "revisten carácter extraordinario", essent "un leve pero escogido espigamiento de nuestro Archivo sobre el tema Eucaristia". No és d'estranyar, per tant, que el fil conductor d'aquests fascicles sigui el tema eucarístic, iniciant-se amb l'escrit "San Paciano y la Eucaristía: fragmentos de la obra Paraenesis", on es transcriu el text en llatí i la versió castellana que en va fer Vicente Noguera al segle XVIII. Aquest text sobre el Paraenesis de Sant Pacià és seguit per "Liturgia eucarística en un Sínodo barcelonés del siglo XIII", sobre un sínode convocat pel Capítol catedralici en 1241, quan la diòcesi barcelonina es trobava en la situació de sede vacante, sínode que fou presidit per l'arquebisbe de Tarragona i, on es promulgà una Summa sobre els set sagraments, primera legislació escrita sobre matèria sagramental a la diòcesi de Barcelona. D'aquesta Summa s'extreu allò referent al sagrament de la sagrada Eucaristia, publicant la transcripció del text llatí. També es publica un escrit sobre el "Codex 26. Tractatus de fermento et azimo", un curiós tractat sobre la disputa entre grecs i llatins en raó de la matèria del sagrament eucarístic, és a dir, sobre si s'ha de consagrar amb pa àzim, sense llevat, o bé amb pa fermentat. Un altre escrit en aquest conjunt de fascicles és una nota del professor del Institut Montserrat, A. Sinués Ruiz, "Sobre las ceremonias de la incensación y de la paz ante los reyes católicos (Apunte para la historia de la Liturgia)", referent a la festa de Sant Jordi de l'any 1493, nota realitzada en base a un escrit en català de Francesc Tarafa que es troba recollit a Exemplars (vol. I, fol. 164), i el qual es transcriu. També del volum I dels Exemplars del que fou beneficiat de la catedral barcelonina i arxiver,  Francesc Tarafa, i considerat com el primer cronista de la Catedral de Barcelona, s'extreu el següent text publicat en aquests fascicles de Scrinium, el qual es centra en la "Procesión del corpus del año 1539", transcrivint el text català de Francesc Tarafa. Aquest text és seguit pel de "Efemérides eucrísticas barcelonesas", on s'inclou la relació d'efemèrides del Corpus a Barcelona, recollides pel beneficiat de la Catedral de Barcelona i arxiver de l'ACB Mn. Josep Mas, les quals havia publicat a El Correo Catalán en 1920, el dies 6 i 9 de juny i, afegint tot seguit una sèrie d'efemèrides, de caràcter més general, extretes del Llibre d'Ordinacions i d'altres documents de l'Arxiu Històric de Barcelona i de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Els següents escrits són obra del canonge Josep Gros i Raguer, centrat sobre "La sepultura del canónigo Doctor Font y Font en la Catedral de Barcelona" i, del prevere Francesc Baldelló sobre "Los órganos de la Catedral de Barcelona. Breve Reseña histórica", text important si recordem que aquest és publicat en un moment on no existia cap monografia sobre els orgues de la catedral barcelonina i, al final del qual s'inclou una descripció del orgue. Finalment, aquests fascicles clouen  amb la "Crónica del XXXV Congreso Eucarístico Internacional" i, amb l'habitual "Crónica", on s'inclouen escrits sobre un nou altar al claustre, la restauració de l'orgue, uns nous finestrals i, un mantell per l'altar major.

L'any 1952 es tanca amb la publicació del fascicle VII de Scrinium, on es publica l'article de Josep M. Casas Homs "Codex 140: un glosario latino inédito", un codex d'interès tant per qüestions de caire històric com filològic, on la lletra és de principis del segle XIV i, correspon "al tipo más frecuente, que podríamos llamar diccionario para uso escolar". L'article de Casas Homs és seguit per "Codicum in sanctae barcinonensis ecclesiae segregatis asservatorum". En aquest cas es tracta de la reedició revisada de les taules sobre els codexs de  l'ACB, publicades com apèndix de la monografia El problema de la divisibilidad del continuo, edicada en 1949 pel Seminari Conciliar de Barcelona, edició que en 1952 ja es trobava esgotada i sol·licitada repetidament per diferents investigadors, motiu pel qual es reedità a Scrinium en 1952. Entre les notícies recollides a "Crónica" hi trobem la del nomenament  del bisbe de Barcelona com arquebisbe "ad personam", primer pas per convertir el bisbat de Barcelona en arquebisbat; el trasllat a Madrid del Missal de Santa Eulàlia, una de les joies de l'ACB, i quatre codexs més d'aquest arxiu, en motiu de l'Exposición histórica del Libro; i, una exposició fotogràfica de caràcter amateur instalada  a la Sala de la Biblioteca Capitular, on s'exposaren 80 fotografies de 44 autors.

En 1953 es publicaren conjuntament els fascicles VIII-X, on es recull l'article de Josep M. Madurell i Marimón sobre "El iluminador de libros Rafael Destorrents ¿artífice del misal de Santa Eulalia?", el qual compta amb un apèndix documental format per tres documents datats en 1403; l'article de Josep M. Casas Homs "Tratado de los ponombres de Juan Ramón Ferrer. Codex 70 (a. 1475)", dins la seccció "De nuestros códices"; les transcripcions  de 32 "Documentos del siglo X", entre els quals hi trobem bàsicament compra-ventes i donacions, així com un testament i una permuta; i, "El catálogo de libros impresos de Caresmar" on hi trobem una breu notícia històrica sobre la formació i vida de la Llibreria Capitular, un escrit sobre Caresmar a la Biblioteca i Arxiu capitulars i, el Catalogus incunabilium aliorumque librorum a P. Caresmar confectus, el qual iclou index sistemàtics, onomàstics i, tipogràfics amb els llocs d'impressió. Aquest any la secció "Crónica" no es publicà.

Finalment, el 1954-1955, es publicà el darrer Scrinium, corresponent als fascicles XI-XV. En aquest hi trobem l'article de Josep M. Madurell Marimón "Rafael Destorrents, sacerdote y miniaturista", amb un apèndix documental de tres documents, un de de 1408 i els altres dos datats en 1410; l'escrit "Doña Isabel la católica, instituye una piadosa fundación" on es transcriuen el Documento de fundación para la fiesta de la Expectación de Nuestra Señora, redactat en castellà i datat en 1502 a Madrid i, dos documents recollits per Caresmar, ambdós redactats en llatí i, un datat el 1502 i, l'altre en 1510. En relació a la secció "De nuestros códices", en aquest moment es decideix replantejar-la i es decideix "empezar a publicar a partir del presente número de Scrinium, la descripción breve, pero detallada de todos y cada uno de ellos [es refereix als còdex de l'ACB] según la numeración y catálogo que confeccionara en su día el erúdito  P. Caresmar". Així, sota el títol "Los manuscritos del Archivo Capitular" es tracta del Tractatus de Concilliis, aliisque rebus (Codex I); del De potestate eclesiastica et aliis (Codex II); del Liber exodi cum commentariis (Codex 3); i, de l'Acta Basileensis Concilii Generalis (Codex 4). Seguidament hi trobem "Documentos para la historia de la región pirenaica catalano-aragonesa", on es recull el Indice General Chronologico de Escrituras sacadas de diferentes archivos, catàleg fins aquest moment inèdit i conservat a l'ACB formant part d'un interessant fons documental del segle XVIII sobre la regió catalano-aragonesa que, consta "de diversos catálogos, estudios y notas históricas referentes a los condados o reinos medievales de Ribagorza, Sobrarbe, Pallars y Aragón". En aquest Indice General Chronologico de Escrituras sacadas de diferentes archivos, hi trobem 40 escriptures datades entre els anys 782 i 923. El següent escrit recullit en aquest Scrinium és "Para la historia de Cataluña y Aragón" on es transcriu la Exposición presentada al rey Carlos IV por el abad y comunidad del monaserio de San Juan de la Peña referente a las obras de restauración llevadas a cabo en el Panteón Real de la venerable Cueva de San Juan de la Peña; y demanda de ayuda económica para continuar el plan general de obras con las particularidades que se exponen. Aquest fascicle finalitza amb la publicació de dos escrits més, "Contribución al Catálogo General del Archivo Capitular", on es parla del lloc de consulta i estudi de la documentació de l'ACB en aquests anys, així com dels llibres de esposalles i dels de baptismes; i, un darrer escrit, inclòs dins una secció fins ara inèdita, anomenada "Miscelánea" on s'inclou un escit sobre "El monasterio de Poblet". En aquest escrit es transcriuen les dades referents a aquest monestir, incloses en un llibre iniciat al segle XVII i finalitzat a inicis del segle XIX, conservat a l'ACB i sobre qüestions diverses, el qual porta per títol al seu llom Noticias Eclesiásticas y Seglares i, a la seva coberta Especulo y, libre de las Dignitats, Canongies, y Oficis de la Seu de Barcelona, e Iglesias Parroquials de la mateixa y Deganats del Vallés, y Panadés, Monastirs del Bisbat de Barcelona, invocacions de Beneficis, y sas presentacions de sos respective Patrons, y altres noticias.  

Finalment, cal indicar que en aquests anys del primer lustre dels cinquanta del segle XX, l'Arxiu i la Biblioteca Capitulars, per a la consulta i estudi de la seva documentació, habilitaren el segon pis de la Pia Almoina, també dita la Canonja, tal i com queda recollit als darrer dels Scrinium.

Al iniciar l'any 1992 ja existia l'Arxiu Històric Municipal a Sant Cugat del Vallès però, no hi havia cap grup d'estudis locals, ni revista d'estudis locals, des de la desaparició de la revista Estudis Santcugatencs, editada en 1983 i 1984, i un darrer número en 1988 per tal de publicar una tesina centrada en el monestir; ni es realitzaven  pràcticament intervencions arqueològiques al municipi, més enllà de les que tenien com objecte d'estudi l'antic monestir benedictí i els seus antecedents i, algun altre cas aïllat com el de les sitges ibèriques del carrer Elisenda; tampoc hi havia museu, i l'inventari arqueològic que hi havia al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, fet a finals dels anys vuitanta del segle XX, presentava serioses mancances, cosa que també succeïa amb el catàleg municipal de patrimoni arquitectònic; i, tampoc existia cap comissió de patrimoni cultural a nivell municipal que treballés per corregir aquestes situacions. A tot això cal afegir que les obres realitzades al municipi en zones d'expectativa arqueològica no es condicionaven pràcticament mai per a fer les corresponents intervencions arqueològiques, en raó que l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, la qual concedia els permisos d'obres, no tenia cap còpia del inventari de patrimoni arqueològic del municipi i, l'única manera de saber les zones afectades era anar a consultar-ho al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, cosa que mai es feia, amb el resultat conseqüent de la desprotecció i la destrucció del patrimoni arqueològic del municipi. Totes aquestes mancanes, i d'altres, presentaven seriosos problemes per al coneixement del patrimoni cultural de l'antiga vila i avui ciutat de Sant Cugat del Vallès, per la seva documentació, per la seva conservació i, per la seva difusió.

L'origen del Grup d'Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès es remunta al mes juny de 1991, quan es reuniren a l'Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès, Jordi Aguelo, Jaume Busquets, Toni Carnicé, Jordi Casas, Gemma Foj, Juan José García, Domènec Miquel, José Fernando Mota, Montserrat Rumbau, Guillem Solà, Esther Torras i Joan Troyano. En aquesta reunió, els presents van acordar constituir-se en Grup d'Estudis Locals, tot i que sense oficialitzar-se inicialment, amb la voluntat de potenciar i difondre els estudis d'història i d'altres disciplines en referència a Sant Cugat  i el seu entorn. ​Aquesta reunió i la seva declaració d'intencions fou seguida per diferents reunions que tingueren lloc al llarg dels anys 1991 i 1992, fins que el 19 de març de 1992, Jordi Aguelo Mas, Jaume Busquets Fàbregas, Jordi Casas Roca, José Manuel Conde, Gemma Foj Alvira, Reis Fontanals Jaumà, Domènec Miquel Serra, José Fernando Mota Muñoz, Guillem Solà Fernández, Albert Solivelles Castillo i, Joan Troyano Cussó, van acordar constituir l'Associació Grup d'Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès i aprovar els Estatuts pels quals s'hauria de regir. L'acta fundacional va ser signada i es sol·licità la inscripció en el Registre d'Associacions de la Generalitat de Catalunya, cosa que es produí el 15 de setembre de 1992. Poc després, el gener de 1993, tot i que amb data de desembre de 1992, sortia a la llum el primer número de la revista Gausac, publicació del Grup d'Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès, dotant a la ciutat d'una publicació on canalitzar els estudis locals sobre Sant Cugat, publicació que encara avui segueix editant-se i que aviat complirà tres dècades d'existència.

Una de les principals preocupacions del Grup d'Estudis Locals de Sant Cugat (GEL), des de la seva creació fou el patrimoni cultural, el seu estudi i documentació, la seva conservació i, la seva gestió. Així, des d'aquest s'elaboraren diferents documents en defensa del patrimoni cultural en nom propi o conjuntament amb d'altres entitats de la població, centrats en diferents aspectes, tractats en algunes ocasions de manera puntual i sobre allò que anava sorgint sobre la marxa i, en altres casos fent reflexions mitjançant manifestos i propostes globals, sense oblidar difrents editorials  de la revista Gausac on, per exemple, en el número 3 de la revista, publicat en 1993, es tractà de la casa pairal de la Torre Blanca, de l'edifici de caràcter neoclàssic construït en 1882 i conegut  com a Casa Jaumandreu o Villa Felisa, de l'edifici postmodernista de la Casa Mónaco, també coneguda com a Casa Monés i construïda en 1910, de la sala modernista del Celler Cooperatiu, obra de Cèsar Martinell de 1921-1922 i, de les oficines i nau vella de la fàbrica Aymat datades de 1926, pel que fa a immobles de propietat pública, i de la Pelleria, entre els que no són de l'administració local. En 1995, a l'editorial del número 6 de Gausac es reincidí en els mateixos béns immobles de propietat municipal, afegint-hi el casal o casino de la Floresta, a més dels catalogats de feia temps com el monestir i les seves fortificacions, el castell de Canals i, l'aqüeducte de can Vernet.

Entre els informes i escrits diversos redactats pel GEL, cal fer esment del manifest Per un vertader Arxiu Municipal, fet públic el gener de 1992, quant el grup encara no estava formalment constituït, i on es posicionava sobre el trasllat de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès (AHM) a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), un posicionament que es tornà a produïr en un escrit del mes de febrer de 1995 del GEL dirigit a l'alcalde de Sant Cugat, on es manifestava la preocupació que l'AMH quedés reduït dins el marc de l'ANC a uns milers de metres de prestatgeries quan des del GEL es defensava que "a part de conservar i ampliar el fons que conté, ha de ser un centre d'acció cultural, la qual cosa implica un elevat grau d'autonomia funcional i de tot tipus", pors que el temps s'encarregà de confirmar que estaven plenament justificades.

Un altre escrit a destacar és la proposta feta pel GEL en 1995, sorgida del debat produit en el sí del GEL, durant la primera meitat d'aquest any, sobre el futur del patrimoni històric i, a partir de l'esborrany redactat per Jordi Casas Roca, aleshores president del GEL, i després de tres assemblees consecutives per discutir-lo, proposta que es concretà en el document Una proposta per a la catalogació, conservació, acreixement i difusió del patrimoni cultural santcugatenc, el qual va ser aprovat pel GEL el juliol de 1995, fent-lo arribar a l'Alcaldia, als grups municipals i, a la tinent d'alcalde de Serveis Personals, el 17 de juliol, dia en que també es presentà als mitjans de comunicació i, paral·lelament es va trametre a algunes entitats interessades en aquesta qüestió. La proposta presentada analitzava el marc competencial dels ajuntaments en matèria cultural, el marc jurídic del patrimoni cultural i es va fer una breu diagnosi de la situació del patrimoni immoble, moble i documental santcugatenc, tractant sobre la catalogació dels béns culturals d'interès local i de l'ús dels béns immobles d'interès local de propietat municipal; sobre el que hauria de ser el museu municipal i de la situació en que es trobava la col·lecció de béns mobles del municipi; sobre l'Arxiu Històric Municipal; sobre la necessitat d'avançar vers la constitució d'un Centre d'Estudis Locals, amb capacitat per poder exercir de centre de gestió de patrimoni cultural santcugatenc i, sobre els mitjans per dur a terme les propostes.

​Als anys 2004-2006, la Comissió de Patrimoni Culural tractà sobre diferents béns culturals del municipi com l'aqüeducte de Can Vernet, el castell de Canals, Santa Maria de Campanyà, el molí de vent de la Casa Armet, o la capella de Sant Domènec: sobre l'aqüeducte de Can Vernet, l'any 2004 s'insistia en la conveniència de desmuntar la passera de ferro sobreposada; ​sobre el castell de Canals, el 2004 es tracta de l'informe sobre l'enrunament d'una part del mur, de les actuacions a realitzar i, s'insisteix en la necessitat de fer un Pla Director del castell de Canals amb previsió d'excavar-lo i consolidar-lo, el 2005 la Comissió de Patrimoni expressa la seva preocupació i, vol denunciar el lamentable estat en que es troba el castell i, encara el 2006 es torna a tractar sobre el castell de Canals; sobre Santa Maria de Campanyà, el 2004 es manifesta la preocupació existent per les vibracions que es produeixen al temple, en motiu del pas de maquinària pesada que treballa a les obres de l'entorn, recordant que la volta d'aquest temple ja havia caigut feia uns anys i, es debat sobre allò que s'hi pot fer, tenint present que el temple en qüestió és de propietat privada; un altre tema tractat l'any 2005 fou ​ el molí de vent de la Casa Armet i la recol·locació de la roda d'aspes que havia caigut temps enrera; i, la capella de Sant Domènec, la seva expropiació i el futur projecte d'actuació a realitzar-hi també foren tractats per la Comissió de Patrimoni els anys 2005 i 2006.

​La Comissió de Patrimoni, als anys anys 2004-2006, també tractà sobre  l'Arxiu Municipal, el Projecte de senyalització d'elements patrimonials, la  publicació d'un llibre d'història de Sant Cugat, l' "Any de la vila" i, el del 75è Aniversari de la República: sobre l'Arxiu Municipal es planteja la necessitat i la urgència de cobrir la plaça d'arxiver, vacant l'any 2004; al llarg de l'any 2005, es tracta sobre el Projecte de senyalització d'elements patrimonials, on promogut a instàncies de la regidoria de Cultura, la Comissió de Patrimoni elaborà un llistat dels elements que haurien de ser remarcats a nivell urbà i, un document d'onze punts on s'establí els criteris bàsics per a un projecte de senyalització, els quals foren publicats l'any 2006 per la revista Gausac 28-29 (2006: 218-219).

D'altra banda, l'any 2005 també es tractà en el marc de la Comissió de Patrimoni, sobre el projecte de publicació d'un llibre d'història de Sant Cugat, de caràcter divulgatiu i, sobre l' "Any de la vila", amb el qual la regidoria de cultura volia dedicar esforços pel coneixement i difusió de la història de la vila, aprofitant  la inauguració de la segona fase de l'exposició permanent del Museu de Sant Cugat. A les reunions de la Comissió de Patrimoni dels anys 2005 i 2006 es tractà sobre el 75è Aniversari de la República i com s'havia de concretar. ​Els detalls sobre cada un dels temes tractats l'any 2004 per la Comissió de Patrimoni es troben recollits al Gausac 25 (2004: 97-98), els tractats l'any 2005 al Gausac 27 (2005: 98-100) i, els del 2006 al Gausac 28-29 (2006: 218-220).

​La Comissió de Patrimoni va fer un seguiment de l'evolució del projecte del museu fins a la seva dissolució a inicis de l'any 2007, és a dir inclús un cop inaugurat el museu l'any 2003, com s'evidencia a l'hora de tractar del Celler Cooperatiu, de la Casa Aymat o de Can Cabassa, projectades com a subseus del museu: sobre el Celler Cooperatiu, al 2004 es tracta de l'informe de resultats de l'excavació arqueològica a la nau transversal i de la seva futura musealització i, l'any 2005, d'una banda sobre la seva rehabilitació, encallada en aquests moments per la fallida de l'empresa adjudicatària de les obres i, d'una altra, s'informa de l'encàrrec del Museu de Sant Cugat a Jordi Casas i Domènec Miquel per fer el guió museològic del Celler; el Monestir i el projecte d'ampliació dels seus espais en el subsòl de la part nord-est del monestir foren tractats l'any 2005; Can Cabassa, fou tema de debat els anys 2005 i 2006 per part de la Comissió de Patrimoni, la qual s'interessà per la restauració de les restes arqueològiques de la vil·la romana i la formació del promès parc arqueològic destinat a ser una subseu del Museu de Sant Cugat; i, la Casa Aymat i els actes que s'hi organitzaven també foren objecte de debat de la Comissió de Patrimoni l'any 2006. A inicis de l'any 2007, en el Ple de 15 de gener, la remodelació del Consell de Cultura finalitzà amb l'exercici de la Comissió de Patrimoni creada en 1996, tot i proposar-se la seva continuitat. Tal i com es recollia al Gausac 30-31(2007: 190), "La dissolució de l'antic Consell de Cultura va implicar, també, la desaparició de la Comissió de Patrimoni, atesa la seva dependència formal". ​Aquesta va ser substituïda uns mesos després, per la Comissió Cívica del Patrimoni Cultural, integrada per representants d'associacions, i creada el 24 d'octubre de 2007.

Sant Pacià, bisbe de Barcelona del segle IV que visqué en temps de l'emperador Teodosi, escrigué un llibre conegut com el Cervulus, del qual Isidor de Sevilla diu que anava contra el costum pagà de celebrar el primer dia de l'any vestits de feres o de cèrvols i, cometent tota mena de desordres i impureses. Malauradament aquest llibre no ens ha arribat i només en sabem de la seva existència per les referències d'Isidor de Sevilla o del mateix Pacià de Barcelona. El bisbe barceloní feia referència al seu llibre en un altre dels seus escrits, en el prefaci de la seva Exhortació a la penitència. En aquest, el bisbe escrivia allò que temia dient que "Una cosa temo, estimadíssims, i és que, codemnant allò que fan els qui acostumen a oposar-se a les meves prèdiques, més aviat els indueixi al pecat que no pas els corregeixi; i potser fora millor de callar que no prevenir els grans pecats, tal com feia Soló l'atenès; també temo que en llurs costums els nostres contemporanis hagin arribat a un punt que, quan hom els vol prohibir de fer el mal, es pensin que hom els estimula a fer-lo" (Exhortació a la penitència, I, 2). Aquestes reflexions són motivades precisament per les conseqüències que tingué el seu llibre Cervulus, del qual diu que va aconseguir "que posessin més interès a celebrar-lo quan més vivament els era desaconsellat" i, tot seguit el bisbe es lamentava dient "Pobre de mi! Quin crim hauré comès? Penso que no sabrien fer el «cèrvol» si no els ho hagués ensenyat, tot vituperant-lo" (Exhortació a la penitència, I, 3). 

Llegint les lamentacions de Pacià de Barcelona per haver escrit el Cervulus, és evident que el prelat era conscient que havia patit el que avui coneixem com l'Efecte Streisand, és a dir que intentant censurar el costum pagà dels barcelonins de finals del segle IV, volent apartar-los dels excessos del dia de Cap d'Any on hi havia ball de disfresses, sobretot disfressant-se d'animals com cabres, cèrvols i altres, el bisbe aconseguí produir l'efecte contrari, obtenint una major difusió del costum pagà barceloní al qual pretenia censurar.

El mateix li succeí molts segles després a Barbra Streisand quan demandà infructuosament el fotògraf Kenneth Adelman i Pictopia.com per violació de la privacitat per una foto aèria de la seva mansió a la costa de Califòrnia i, demanava retirar la foto de la col·lecció de més de 12.000 imatges de la costa californiana. Abans de la querella, la imatge s'havia descarregat sis vegades de la pàgina web d'Adelman i, de resultes del cas, la pàgina web d'Adelman va tenir més de 420.000 visites el més següent. D'aquí el nom d'Efecte Streisand.

Si hom repassa les hemeroteques trobarà d'altres exemples ben il·lustratius com intentar pohibir o censurar costums o informacions sovint provoca efectes contraris. De fet, dels intents d'ocultar informació va néixer la popularitat adquirida per Wikileaks, organització sense afany de lucre destinada a difondre documents confidencials filtrats per persones anònimes. L'intent de l'agència EFE de censurar, l'any 2009, la fotografia de les filles del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a la Casa Blanca, amb la parella presidencial americana, també va provocar l'efecte contrari provocant la gran difusió de l'esmentada fotografia i, podriem seguir fins al cas d'Antonio Luis Baena Tocón.

Tot i que l'Efecte Streisand és conegut amb aquest nom des de dates recents, l'efecte té una llarga tradició històrica com ho posa de manifest el Cervulus de Pacià de Barcelona però, allò que no deixarà mai de sorprendre'm és la manca de capacitat d'aprendre dels errors del passat i, possiblement l'origen d'aquesta manca de capacitat es trobi en el menysteniment que sovint s'ha tingut en relació a la recerca històrica. Els laments de Pacià de Barcelona a finals del segle IV haurien pogut fer reflexionar tant a Barbra Streisand, com  als familiars de l'alferes Antonio Luis Baena Tocón, sobre les conseqüències que tindria intentar ocultar determinades informacions, censurant-les. Abans d'ahir, sense anar més lluny, quasi bé ningú sabia qui era Antonio Luis Baena Tocón, ahir va ser trending topic quan es va saber que el seu fill, després d'haver amenaçat la Universitat d'Alacant amb l'inici d'un procés judicial, aquesta universitat va optar per borrar d'Internet, cautelarment, de dos articles digitals, el nom del secretari del judici contra el poeta Miguel Hernández, és a dir, de l'alferes Antonio Luis Baena Tocón.

​L'any 1862 el baró Jean-Charles Davillier (1823-1883), un adinerat col·leccionista d'art i escriptor francès,  i Paul Gustave Doré (1832-1883), pintor, gravador, esculptor i il·lustrador, també francès, realitzaren un viatge a Espanya i, en aquest, visitaren els pous de neu existents a Sierra Espuña. Del viatge que van fer tots dos, recorrent Espanya, va néixer el seu llibre Voyage en Espagne.  Inicialment els textos foren enviats a l'editorial Hachette, la qual els publicava a la revista de viatges Le Tour du Monde, cosa que va fer entre 1862 i 1873 i, un any després, els textos foren reunits i publicats en forma de llibre que aviat fou traduït a l'italià, l'anglès i el danès. La visió que Davillier i Doré donaren de l'Espanya del seu moment despertà un gran interès entre els seus contemporanis pel fet de descriure una Espanya diferent, allunyada dels tòpics i de visions fantasioses, procurant descriure la seva realitat. A partir d'aquest llibre i de la visita que vaig realitzar als esmentats pous l'any 2011 neix aquest escrit sobre aquest patrimoni de Sierra Espuña.

​El comerç de la neu emmagatzemada als pous de Sierra Espuña propicià que a les ciutats es poguessin conservar durant més temps els productes peribles.  Així mateix, permeté iniciar el costum de consumir begudes fredes. Cal tenir present, per tal de valorar la importància d'aquesta activitat a Sierra Espuña, que en 1794, només a la ciutat de Murcia, es vengueren 450 mil quilos de gel.

D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés.

Francament, digueu-me ilús, sempre he pensat que els congressos són trobades on la gent exposa el resultat de la seva feina i sotmet a debat els resultats, a més de donar difusió en aquests. Quan s'impedeix als congressistes tenir l'opció d'anar a totes les conferències, al mateix temps es limita el debat, obligant als congressistes a anar a unes a canvi de renunciar a anar a d'altres. Quan a més no es publiquen les actes, es limita la difusió i, allò que s'hi ha tractat, amb el pas del temps, romand en l'oblit. I quan a més es fa pagar més d'un centenar d'euros per un suposat congrés, crec que podem parlar directament d'una estafa. Dic "suposat congrés" perquè no crec que es pugui qualificar de congrés una trobada d'investigadors, per molt bons que aquests siguin, de la que no queden resultats publicats, i encara menys quan ni tan sols es pot assistir a bona part de les conferències que s'hi realitzen. Digueu-li trobada d'amics si voleu, o trobada de col·legues, però no li digueu congrés, ni jornades o reunió científica.

Una variant d'això són uns "congressos" que no publiquen actes però que després hom es va assabentant que tal conferència o tal altra s'ha publicat ara en una revista, ara un monogràfic, ara en qualsevol lloc, menys en les actes del suposat congrés on s'han presentat. Aquest hàbit, del qual ben segur que tots en coneixem algun exemple, però que en aquí silenciaré perquè no és finalitat d'aquest escrit de personalitzar-ho en cap cas concret, aquest hàbit porta al caos, a la dispersió, a la desorientació i a una segona estafa perquè qui vulgui la publicació haurà de tornar a pagar per uns resultats que haurien d'haver estat publicats a les actes del congrés on es presentà tal o qual conferència. Sense oblidar que no hi ha cap garantia que es publiquin totes les conferències amb aquest sistema, creant de retruc una clara discriminació entre investigadors.

En relació a les exposicions sense catàlegs, la problemàtica és similar. La inversió econòmica i intel·lectual que implica la realització d'una exposició no es pot traduir en la sensació d'abocar els diners a les escombraries i a l'oblit de la feina feta i, aquesta és la sensació que hom té quan es fa una exposició sense catàleg, especialment aquelles que són temporals i en prou feines duren uns pocs mesos exposades.

Finalment, només unes preguntes, més enllà de trobades socials per fer petar la xerrada i anar a dinar junts, de què serveix un congrés sense actes? i una exposició sense catàleg? que en queda d'una exposició un cop s'ha desmuntat? i d'un congrés un cop s'ha acabat? Com justifiquem els diners invertits? (especialment els diners públics), i de l'esforç intel·lectual dels diferents investigadors què en queda? on podem llegir els resultats de la seva recerca?

El proper novembre concentrarà un seguit de trobades d'investigadors força interessants sobre història i arqueologia medieval. La primera d'aquestes tindrà lloc entre els dies 8 i 10, en el marc del congrés internacional "Oliba de Vic. Un bisbe de mil anys enrere"; la segona els dies 8 i 9 de novembre, en el marc del "Simposio Histórico. 800 Años de Huella Mercedaria"; la tercera els dies 15 i 16, en el marc de les III Jornades sobre les basíliques històriques de Barcelona, aquest cop centrades en el convent i l'església de Santa Caterina de Barcelona; i la quarta entre el 29 de novembre i el 2 de desembre, en el marc del VI Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, congressos que enguany compleixen 20 anys d'existència.

​Aquest congrés es realitza en motiu del mil·lenari de l'ordenació d'Oliba de Cerdanya (971-1046), abat de Ripoll i Cuixà, com a bisbe d'Osona, i comptarà amb la participació de reconeguts especialistes sobre el bisbe Oliba, tant d'universitats i museus de Catalunya, com de França, Alemanya, i Estats Units d'Amèrica.

Aquest congrés coincidirà amb l'exposició Oliba episcopus, organitzada pel Museu Episcopal de Vic entre el 27 d'octubre d'enguany i el 10 de febrer de 2019.

Per a més informació us podeu adreçar a l'Ateneu Universitari Sant Pacià, on hi trobareu el programa complet del congrés.

En aquestes jornades es tractarà sobre el convent a partir de les fonts arqueològiques​ a càrrec dels aqueòlegs responsables de la intervenció, Josefa Huertas i Jordi Aguelo; l'arquitectura dominica a la Corona d'Aragó, a càrrec de la Dra. Verònica Jiménez; Ramon de Penyafort i l'antic convent de Santa Caterina, a càrrec del Dr. Sergi Grau; la dispersió dels materials del convent en el context de la desamortització, a càrrec del Dr. Jordi Casanovas; els enterraments privilegiats a Santa Caterina, a càrrec de la Dra. Rosa Terés; les capelles funeràries de Ramon de Penyafort, a càrrec del Dr. Ramon Dilla; Santa Caterina en el context de l'arquitectura mendicant, a càrrec de la Dra. Francesca Español; el cadirat del convent de Santa Caterina, a càrrec de la Dra. Silvia Canalda; la cripta funerària del segle XVIII, a càrrec dels directors de la intervenció arqueològica; i la biblioteca del convent, a càrrec de la doctoranda Marina Ruiz

Els diferents estudis presentats en aquestes jornades seran publicats a la col·lecció Universàlia de la Facultat Antoni Gaudí.

Així, amb les finalitats expressades el congrés s'organitza en tres grans blocs, el primer centrat en diferents temes monogràfics, el segon a exposar els resultats de les intervencions arqueològiques realitzades entre els anys 2014 i 2018 i, el tercer en els pòsters que s'exposaran, els quals en aquest congrés es centraran en l'arqueologia de la guerra civil espanyola, concretament en els objectes bèl·lics. Els temes monogràfics en aquest sisè congrés seran els castells de frontera, l'arqueologia del món andalusí a Catalunya i, un balanç de la recerca realitzada en els 20 anys d'existència dels congressos d'arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

Davant els aconteixements que estan succeint a Catalunya, com a català i com a persona VULL MANIFESTAR el meu rebuig a un Estat on s'imputa al 75% dels alcaldes catalans perquè faciliten que la ciutadania pugui exercir el seu dret a vot en un referèndum; en que es produeixen detencions de càrrecs electes per complir amb el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions; en que es produeixen atacs a la llibertat d’expressió i de premsa, i registres a empreses privades i institucions públiques, en ocasions fins i tot sense ordres judicials, violant constament drets fonamentals; on s'intervé policialment el correu de les administracions públiques i on es tanquen webs públiques i privades per raons polítiques; i on s'utilitzen les forces de seguretat com a forces d'ocupació, intimidació i repressió, pràctiques totes elles més pròpies d'estats autoritaris i dictadures que no d'estats democràtics.

Hi ha qui afirma que el dret d'autodeterminació no existeix a Espanya i, a tots ells els hi vull preguntar en quin moment i on consta que Espanya hagi deixat de ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, pacte que Espanya ratificà en 1977. Per a aquells que no recordin el seu contingut, concretament el de l'article 1, tot seguit el reprodueixo tal i com es troba redactat al BOE-A-1977-10733:

Crec que queda ben clar que els Estats que han ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, com és el cas d'Espanya, reconeixen que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació (PIDCP, art. 1.1) i que els Estats que han ratificat aquest pacte promouran l'exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides  (PIDCP, art. 1.3). És això el que està fent l'executiu espanyol? És això el que està fent la fiscalia espanyola? És això el que estan fent els tribunals espanyols? És això el que estan fent les forces de seguretat espanyoles? Crec que la resposta és òbvia, i òbviament és NO.

Indumentària de les catalanes del segon quart del segle XIX

El seu vestit cotidià sol consistir en un cosset amb un mocador mocado o un manto d'estamenya sobre el cap. Les seves arracades d'amatista i maragda són molt moros, i tan grans i pesats que es sostenen amb fils que els pengen de les orelles. Les classes altes van millor vestides. Les dames, no obstant, solen portar casquets sota les mantillas, cosa que constitueix una autèntica heretgia per al veritable abillament espanyol, i només ho fan a Sevilla les invàlides.

​(Richard Ford. 1845. A Hand book for Travellers in Spain and Readers at Home)

Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua. 

Personalment tinc clar que molts dels que han opinat sobre l'esmentat manifest, simplement no l'han llegit, com bé assenyala Vicent Partal al seu article No tot s'hi val, senyor Rabell i, que també té raó el periodista quan afirma que el manifest "no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república" però, discrepo d'ell quan diu que "si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català". És evident, i així ho manifesta clara i nítidament Partal, que ell no creu que dues llengües poden conviure "sense aniquilar-se l’una a l’altra", afirmant que "No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai" de societats bilingües estables, i que el bilingüisme només és un estadi de trànsit. El fet que no n'hi hagi hagut, o no n'hi hagi, no crec que impliqui que no n'hi pogui haver, i per tant aquesta és i serà una afirmació que no va més enllà de ser una sentència gratuïta, simplement basada en un càlcul de probabilitats que no admet la possibilitat futura d'un canvi en relació a l'experiència passada i present, cosa molt discutible, per molts estudis que els  experts facin sobre casos passats, que no deixen de ser passats i que no necessàriament han de ser futurs. Digueu-me il·lús, però jo com historiador sóc d'aquells que no es creu aquell tòpic de que la història sempre es repeteix, perquè simplement no és cert.

Sobre la pretesa diglòssia dels Països Catalans, tot i poder-la admetre en part, especialment en alguns territoris com ara el País Valencià, les Illes Balears i Pitiuses, o a la Catalunya Nord, no tinc tan clar que aquest sigui el cas de Catalunya (o el Principat si preferiu). Crec que som molts aquells que ens adrecem a les administracions en català, que publiquem els nostres escrits en català, i ho fem convençuts que el català és tan vàlid com qualsevol altra llengua per fer-ho i, que no compartim que "en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’ ", referint-se a castellà i català respectivament, si nosaltres mantenim la nostra militància de publicar en català. De fet, arribats en aquest punt, és possible que sigui bo recordar que el català fou la tercera llengua en ser creada a la Viquipèdia, pocs minuts després de la versió alemanya, la primera en editar una article que no fós en llengua anglesa i que, actualment, és la dissetena en la producció d'articles. Tot això no crec que s'hagi assolit posant la por al cos, amb discursos derrotistes sobre el desastre que serà per al català mantenir el bilingüisme, o fent manifestos on es qualifica al castellà com a "llengua de dominació" (no nego que ho hagi estat en diferents moments de la història), que "li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la [a la llengua catalana] ​dels àmbits d’ús lingüístic general". Si bé és cert que ho ha intentat, en diferents moments i, tot i admetent que des de diferents sectors polítics actuals s'ha volgut vendre una imatge distorsionada sobre allò que ha representat la immersió lingüística, amb la qual hi crec cegament malgrat totes les crítiques d'una i altra banda, és molt discutible dir que el castellà "continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general" com s'afirma textualment al manifest.

El castellà, com diu el manifest, és cert que sovint, per implantar-se a Catalunya, a emprat la "bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació" però, ara mateix l'ús o no del català és una decisió de cada un de nosaltres, a l'ensenyament s'ensenya tant el català com el castellà, i l'ús del català o no en els mitjans de comunicació torna a dependre de nosaltres d'emprar o no la llengua catalana. Així que no crec que calgui adoptar posicions victimistes sobre els riscos amb els quals s'enfronta el català, sinó d'actuar fent ús de la llengua catalana en tot allò que fem. A Catalunya, tothom sap tant català com castellà, no hi ha cap necessitat de canviar de registre lingüístic, tots ens podem expressar en català o castellà perquè tots sabem català i castellà, i aquesta és la nostra riquesa, aquest és el nostre patrimoni lingüístic, i aquest coneixement és el que ens fa lliures lingüísticament, amb un estat independent o no.

La minorització o no del català, personalment no crec que depengui tant dels manifestos de torn com aquest que ha reobert el debat sobre la llengua, com del compromís que cada un de nosaltres tinguem en l'ús de la llengua, i aquest ús s'ha de produïr com una elecció lliure. Les imposicions, siguin quines siguin, vinguin d'on vinguin, siguin pel motiu que siguin, sempre acaben generant rebuig i voluntat de resistència contra la imposició. Si la llengua catalana acaba "esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint" serà molt probablement perquè aquells que som catalanoparlants hem deixat d'expressar-nos en català i generar continguts i activitats en català que generin interès per conèixer la nostra llengua, per haver perdut o haver estat incapaços de generar interès a la resta de ciutadans amb qui convivim i que s'expressen en d'altres llengües i, no pas, pel fet de conviure dues o més llengües dins una mateixa societat.

Volem parlar sobre la llengua? Parlem-ne, i parlem-ne deixant clar que hi han coses del manifest en que hom hi poc estar d'acord, com ho estic assenyalat però, no crec que aquest manifest sigui totalment assumible per tothom, tot i mantenir una actitut militant amb la llengua. Personalment discrepo del manifest quan diu "Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic". Doncs sí, jo crec, i tinc el convenciment que molta altra gent també, que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic, font d'una gran riquesa cultural, i un patrimoni lingüístic que cal defensar. La subordinació d'una llengua només es produïrà si renunciem a una de les dues llengües i això torna a dependre de la nostra actitut amb aquestes llengües i, que el grup Koiné i la seva claca no cregui que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena, no vol dir que els demés hem de compartir aquesta visió tan derrotista.

En definitiva, i ja per concloure, no crec que aquest manifest es trobi motivat tant per qüestions lingüístiques com polítiques (puc estar equivocat però, és la meva manera de veure-ho). El problema lingüístic, només afectarà la base mateixa de la cohesió social si una de les dues comunitats lingüístiques intenta imposar-se a l'altra. El suposat problema lingüístic només existeix entre aquells que pateixen de complexes d'inferioritat manifestant que la seva llengua, sigui quina sigui, no és capaç de conviure al costat d'una altra en pla d'igualtat dins una mateixa societat. Crec que som molts els que parlem tant en català com en castellà, i fins i tot una tercera o una quarta llengua, i no subordinem una a l'altra, o a les altres. Si els signants del manifest creuen que el català o l'occità es troben subordinats al castellà, o creuen que hi ha una situació de diglòssia, allò que haurien de fer és generar continguts científics en català i adreçar-se a les administracions en català, més que fer manifestos que crec que en res contribueixen a millorar l'ús del català o d'escollir la llengua catalana com a opció lingüística i, fer-ho de forma lliure. Ara bé, després de tot allò que s'expressa al manifest, al final es diu "Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal, també pel que fa a la llengua" i, em pregunto, no és això que s'ha defensat i fet tots aquests darrers anys? On és la novetat en la proposta? Però potser és que jo no hi entenc gaire, només sóc historiador, no pas lingüista, ni tan sols filòleg. Sigui com sigui, escric i escriuré en català perquè és la meva opció lingüística, però no tinc cap problema en fer-ho també en castellà o francès si em ve de gust, o en qualsevol altra llengua si crec que sóc prou competent per fer-ho, perquè tot això evidencia el patrimoni lingüístic que tenim.

Aquest escrit, com a historiador, com a medievalista, com a amant de l'onomàstica que sóc, però sobretot com a fill del Prat de Llobregat i de la comarca on es localitza aquest municipi, l'hauria d'haver escrit fa molts anys, però malauradament no ho vaig fer i segurament a aquestes alçades potser ja sigui tard, ja que el mal arrenca com a mínim des de mitjans dels anys 80 del segle XX on alguna entitat comarcal ja va començar a emprar la paraula "baix" com a identificador comarcal alternatiu al de "Llobregat".

​Un cop situats en allò que em lliga al Baix Llobregat, vull fer un seguit de reflexions a l'entorn del nom d'aquesta comarca i d'allò que implica el procés de substitució que porta patint en les darreres dècades. Històricament el nom és "Llobregat", si es vol en la seva grafia llatina i derivades, avui dia la coneixem oficialment com "Baix Llobregat", i oficiosament com "Baix" o "el Baix". El nom històric de la comarca encara el conserven poblacions com Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat i Torrelles de Llobregat. Totes aquestes poblacions podriem pensar que porten el nom pel riu Llobregat, però aquest riu també passa per d'altres comarques. De fet neix a la comarca del Berguedà, baixa pel Bages i segueix fins el delta pel Baix Llobregat. Davant les vuit poblacions del Baix Llobregat que porten el mateix nom que el riu, ni al Berguedà, ni al Bages, es documenta cap població que es digui "del Llobregat" i això, com hom pot sospitar no és per casualitat. La raó és que aquestes poblacions no reben el nom de Llobregat tant pel riu com perquè es trobaven en l'antic territorium del Llobregat, de la mateixa manera que succeeix al Berguedà on sí hi ha poblacions que es diguin "del Berguedà", com Guardiola del Berguedà o la Nou de Berguedà, al igual que succeeix al Bages amb poblacions com Castellnou del Bages, Sant Fruitós del Bages o Sant Mateu del Bages. Que el Berguedà no ha estat mai el territorium del Llobregat malgrat veure néixer aquest riu és obvi, perquè el Berguedà és el territori dels berguistans primer, el qual arribà a esdevenir comtat, el comtat de Berga. Que el Bages no ha estat mai el territori del Llobregat és igualment obvi si repassem la història d'aquesta comarca. I que l'actual comarca del Baix Llobregat és l'històric territorium del Llobregat és igualment obvi quan a la documentació medieval surt fins a la sopa i és inapel·lable. Perquè aquesta dissertació? Ara ho exposo.

Avui m'ha cridat l'atenció llegir #OrgulldeBaix i, com a fill de la comarca del Baix Llobregat, i conscient que des de fa poc més de 30 anys s'està intentant implantar el nom de "Baix" tant sí com no per identificar la comarca del Baix Llobregat, no calia tenir gaire imaginació per saber per on anirien els trets. Francament, que en un moment donat al nom històric de "Llobregat" se li volgués afegir la paraula "Baix" per indicar que la comarca era a la part baixa del curs del Llobregat pot arribar a ser assumible, malgrat que personalment cregui que era una precisió innecessària, quan no hi havia cap altra comarca que portés el nom de Llobregat, ja que les dues altres comarques que podrien ser candidates no l'han portat ni el porten, cas del Bages i del Berguedà, per tant no hi havia cap possible confusió. Ara bé, que ara es volgui simplificar el nom de "Baix Llobregat" en "Baix" que no vol dir res i desestimar el nom que identifica el territori crec que és, francament, una bestiesa, a banda dels fonaments de la destrucció del patrimoni onomàstic comarcal. Malauradament no crec que a ningú se li escapi la insensibilitat tradicional d'aquest país envers el patrimoni onomàstic, i segurament tampoc jo ho resoldré essent una veu en el desert, però com a mínim en deixaré constància i ho expressaré tal com ho sento, de forma contundent i claredat meridiana: anomenar al històric territori del Llobregat, actual comarca del Baix Llobregat, com a Baix és una veritable bestiesa, una aberració, i injustificable, com ho seria parlar de Corbera de Baix, Cornellà de Baix, Esplugues de Baix, el Prat de Baix, Sant Boi de Baix, Sant Climent de Baix, Sant Feliu de Baix i Torrelles de Baix. Personalment aquests noms em farien riure per no plorar, que és el mateix que em produeix la substitució de Llobregat per Baix com identificador del territori comarcal.

En definitiva, deixem-nos de tonteries d' #OrgulldeBaix, que donen la sensació d'avergonyir-se de la comarca a la que es pertany, al territori al que es pertany, i plantegem-nos de lliutar per la preservació del patrimoni, l'onomàstic inclòs, i això comença per anomenar les coses pel seu nom:  #Llobregat.

"Penseu que amaguem el nostre culte perquè no tenim temples ni altars? Però, quina imatge vaig a fabricar de Déu, si, mirant-lo bé, crec que l'home mateix és l'única imatge de Déu? Quin temple vaig a poder edificar per a Déu, quan l'univers món, fabricat per Ell, no el pot contenir?... Els nostres costums... aquests són els nostres sacrificis, aquesta és la nostra consagració; així és com, entre nosaltres, el més just és el més religiós. El Déu a qui donem culte no el mostrem ni el veiem, i per això creiem en Ell, perquè, tot i que el podem sentir, no el podem veure". Amb aquestes paraules, encara al segle II dC, l'apologista cristià Marcus Minucius Felix argumentava a l'Octauius perquè els cristians no tenien ni temples ni altars.

En primer lloc cal recordar que el cristianisme va néixer dins el món jueu, on de fet aquests tampoc tingueren temples durant força temps, en concret fins els temps de David, ja que entre el poble d'Israel hi havia la creença que allò que era sacre es trobava més en llocs que en construccions. Així mateix, entre els primers cristians no hi havia la necessitat de construïr ni temples ni altars, així com tampoc d'introduïr canvis estructurals per a realitzar un culte específicament cristià. De fet, qualsevol lloc podia servir, ja que allò que era essencial era l'ofrena que s'oferia al Pare a través de les mans del sacerdot i, n'hi havia prou amb una tauleta per a col·locar-la i un lloc on congregar la comunitat per tal de realitzar l'acció litúrgica. El significat del concepte ecclesia és prou significatiu en aquest sentit, ja que etimològicament significa convocació i, en llenguatge clàssic, assamblea de ciutadans lliures i, per tant, per a fer aquesta celebració no calien temples (Plazaola 1996: 5 i 11). 

També pot ser il·lustratiu recordar com per no emprar el concepte de templum que s'associava al món pagà, quan el lloc de reunió començà a ser un mateix lloc de forma habitual per a realitzar l'acció sacramental, es designà aquest com a domus ecclesiae, és a dir, casa de reunió. Amb el temps, s'acabaria identificant el concepte d'ecclesia amb l'edifici material on es reunia l'assamblea (Plazaola 1996: 11), sense oblidar que a la documentació medieval s'empra també el concepte de domus per a referir-se a un edifici de culte cristià, ja que aquesta és la domus ecclesiae.

En definitiva, allò que era essencial entre els primers cristians no era construir temples, sinó reunir-se, ésser convocats per a realitzar una acció memorial. El fet d'acabar reunint-se habitualment en un mateix lloc per a realitzar aquella acció memorial, és allò que portà a reservar habitualment un espai per a l'assamblea de creients, i al naixement de la domus ecclesiae, i per tant, al naixement de l'església com a edifici material.

Bibliografia

Plazaola, Juan. 1996. Historia y sentdo del arte cristiano. Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid.

Fa dos dies van ser penjades aquestes dues imatges de la torre d'Ivorra per Joan Yeguas Gassó al Facebook amb una anotació que deia que aquest era l'abans i després de la torre segarrenca d'Ivorra i, es preguntava quina era la raó d'aquest canvi. És obvi que per tots aquells que coneixiem l'esmentada torre abans de la restauració la imatge ens ha impactat i molt.

Tot i podent acceptar fins a cert punt aquests arguments l'aspecte resultant d'aquesta restauració ara mateix impossibilita fer qualsevol estudi de paraments, estudi que ignoro si es va fer abans de la restauració (espero i desitjo que sí) i que, si no es va fer podria comportar la pèrdua de valiosa informació arqueològica sobre l'esmentada torre. Tampoc acabo de veure clar la necessitat de fer una intervenció que comporti un canvi tan radical d'aquesta torre, quan aparentment tenia un aspecte prou sòlid com per no haver de fer una intervenció visualment tan agressiva.

Potser sigui bo recordar allò que diu l'article primer del decret destinat a protegir els castells de l'any 1949: "Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento" (BOE, 5-5-1949), i remarco on diu "impedirá toda intervención que altere su carácter". També cal recordar que el concepte de "castell" s'equipara al de "monument de caràcter militar" i això inclou òbviament les torres com la d'Ivorra. A tot això cal afegir que la Ley del Patrimonio Histórico Español (Ley 16/1985) comportà que tots els castells esdevinguéssin Béns d'Interès Cultural, i que la Llei del Patrimoni Cultural Català (Llei 9/1993) en el segon punt de la seva disposició adicional primera diu que "Es declaren d'interès nacional els castells de Catalunya" i, per tant, la torre d'Ivorra té consideració de BCIN. 

Si la torre d'Ivorra és un BCIN, entenc que la intervenció a realitzar ha passat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i l'ha autoritzat. Ha de ser així perquè d'una altra manera la legalitat de la la intervenció plantejaria un greu problema. Arribats en aquest punt, hi ha una pregunta que és obligada, es considerà que una intervenció d'aquestes característiques no alterava el caràcter del monument? I ho pregunto perquè el canvi d'aspecte és obvi, i la impossibilitat de fer segons quins estudis, com és el cas dels seus paraments, també és obvi.

Més enllà de la vericitat dels fets narrats per la tradició hagiogràfica, tradició generada amb posterioritat als fets i no pas contemporàniament, i més enllà de la credibilitat que pugui merèixer que la llegenda expliqui que uns àngels dugueren el seu cos al mont Sinaí, sabem que a mitjans del segle VI es construí l'església del monestir de Santa Caterina del Sinaí, on queda palès l'existència del culte a aquesta santa al menys des d'aquest moment.

L'any 2012 vaig crear la meva primera web i el meu primer bloc, segurament de forma molt maldestre pel desconeixement que en tenia i no tant per les plataformes emprades. La web la vaig fer amb Actiweb i el bloc amb Blogger.