Davillier, Doré i els pous de Sierra Espuña

Jordi Aguelo Mas

​L'any 1862 el baró Jean-Charles Davillier (1823-1883), un adinerat col·leccionista d'art i escriptor francès,  i Paul Gustave Doré (1832-1883), pintor, gravador, esculptor i il·lustrador, també francès, realitzaren un viatge a Espanya i, en aquest, visitaren els pous de neu existents a Sierra Espuña. Del viatge que van fer tots dos, recorrent Espanya, va néixer el seu llibre Voyage en Espagne.  Inicialment els textos foren enviats a l'editorial Hachette, la qual els publicava a la revista de viatges Le Tour du Monde, cosa que va fer entre 1862 i 1873 i, un any després, els textos foren reunits i publicats en forma de llibre que aviat fou traduït a l'italià, l'anglès i el danès. La visió que Davillier i Doré donaren de l'Espanya del seu moment despertà un gran interès entre els seus contemporanis pel fet de descriure una Espanya diferent, allunyada dels tòpics i de visions fantasioses, procurant descriure la seva realitat. A partir d'aquest llibre i de la visita que vaig realitzar als esmentats pous l'any 2011 neix aquest escrit sobre aquest patrimoni de Sierra Espuña.

Jean-Charles Davillier, autor dels textos del Voyage en Espagne, els quals es publicaren entre 1862 i 1873 a la revista Le Tour du Monde, il·lustrats per Paul Gustave Doré.

Retrat de Paul Gustave Doré, de l'any 1867, realitzat per Gaspard-Félix Tournachon (1820/1-1910), més conegut com Nadar.

Davillier i Doré, en el seu viatge per Espanya l'any 1862, arribaren a Totana quan queia la nit. Els viatgers francesos trobaren una població d'aspecte salvatge, habitada per gitanos que prenien la fresca davant de llurs cases, en part ruinoses, que els feia pensar amb la Cort dels Miracles i confessaven no tenir que fer grans esforços d'imaginació per creure's transportats a l'edat mitjana, sis o set segles abans. ​

​Totana era una població amb molta població gitana i el propietari de la posada, com la majoria de la comarca, també ho era. Aquest els explicà que aquella feina no era prou profitosa i es veia obligat a cercar altres fonts d'ingressos, i que també comerciava amb neu. Els viatgers constataren que aquest comerç era molt més important d'allò que es podria creure en un país on la calor és sofocant durant bona part de l'any, i assenyalaven que aquest era exercit únicament, o quasibé, per gitanos, essent un dels principals recursos del país. Però d'on treien aquesta neu? Segons aquests viatgers d'una de les muntanyes més altes del Regne de Múrcia, la "Sierra de España" que en diuen, és a dir l'actual Sierra Espuña.

Il·lustració, de Paul Gustave Doré, d'una família de gitanos de Totana.

Sierra Espuña és una de les serres que integren la  Cordillera Bética, la qual en 1931 fou declarada d'interès cultural i, posteriorment, en 1992, constituí el Parque Natural Regional de Sierra Espuña, essent un dels límits de la comarca del Baix Guadalentí, corresponent al tram central de la depressió prelitoral murciana, comunicant i permetent el trànsit que va del Campo de Lorca a la Huerta de Murcia​, i incloent els actuals municipis d'Aledo, Totana, Alhama de Murcia i Librilla.

Aquesta serra, junt amb les serres de la Muela i del Cura, separen aquesta de la Cuenca de Mula, i en aquesta serra, des de finals del segle XVI i fins als anys 30 del segle XX, es desenvolupà una important activitat d'aprofitment del medi natural que és centrada en l'explotació de la neu que queia als rasos d'aquesta.

Al centre de la imatge Sierra Espuña, a tocar de les poblacions de Totana i Alhama de Múrcia. Imatge extreta de Google Earth Pro.

Vista dels rasos on queia la neu a Sierra Espuña, on es veu un dels pous en primer pla. Fotografia: J. Aguelo.

​​Els rasos són unes superfícies extenses, llises, no rocoses i no cobertes de bosc. Els pous de neu de Sierra Espuña, es localitzen a uns 1350 metres d'alçada a la vessant nord del Morrón i, s'en conserven restes de 23 d'ells, construïts entre l'any 1580 i el 1688, 18 d'ells, i els 5 restants entre el 1750 i el 1800. En aquests pous es dipositava la neu, la qual, posteriorment era distribuïda en forma de gel a hospitals, ciutats i viles del Regne de Múrcia. Ciutats, institucions religioses i veïns de poblacions properes posseïren pous a Sierra Espuña.

​En 1688, la ciutat de Múrcia, posseïa 7 pous i uns edificis annexes destinats a la casa del guarda i per a albergar als treballadors. Cartagena també posseïa 3 pous i una casa pel guarda, així com Orihuela tenia 2 pous i Lorca 1.

​Institucions religioses, com el Capítol de la Catedral de Múrcia que tenia un pou i una ermita, així com alguns veïns de Totana que tenien 2 pous, i un veí d'Alhama de Múrcia que en posseïa un, eren altres propietaris de pous de neu a Sierra Espuña.

Casa destinada al guarda i a albergar treballadors, existent a les proximitats dels pous de Sierra Espuña. Fotografia: J. Aguelo.

Els pous són uns grans forats realitzats en el terreny, de forma cilíndrica, d'entre 10 i 15 metres de fondària, i entre 12 i 14  metres de diàmetre. Aquests són recoberts en el seu interior per uns murs gruixuts, fets de pedra i enlluïts amb morter de calç, i es trobaven coberts per una falsa cúpula, la qual es feia per aproximació de filades a mesura que s'anaven aixecant. També disposaven d'unes portes que facilitaven l'accés al seu interior, i que servien tant per omplir-los com per buidar-los.

Vista d'un pou amb al seu accés. Fotografia: J. Aguelo.

Detall dels murs interiors d'un pou. Fotografia: J. Aguelo.

Les tasques s'iniciaven el mes d'octubre, quan arribaven els primers jornalers. Aquests netejaven els rasos on havia de caure la neu. Quan queien les primeres neus, centenars de persones pujaven a Sierra Espuña per recollir-la amb cabassos i abocar-la a l'interior dels pous. Un cop a l'interior, s'extenia i es premsava amb maces de fusta.  Aquestes persones eren allotjades a les cases veïnes als pous.

Vista aèria d'alguna casa per al guarda o treballadors i algun pou de Sierra Espuña. Fotografia: J. Aguelo.

Quan arribava l'estiu començava la demanda de gel a les ciutats, moment en que s'extreia aquest i era carregat per ases que el transportaven per camins per on, segons Davilier i Doré, només hi passen les cabres i els isards. El transport es realitzava per la nit, i el gel es protegia amb espart albardí (també conegut com espart bord) i sacs. Malgrat aquesta protecció, es perdia la tercera part del producte pel camí.  Evidentment, aquest comerç de la neu també arribava a les poblacions properes de Totana, Alhama o Mula. Aquests pous abastien els revenedors que la venien al detall en llurs tendes així com a petits industrials ambulants, com ara els aiguaders, que oferien tota mena de begudes gelades a preus mòdics.

​El comerç de la neu emmagatzemada als pous de Sierra Espuña propicià que a les ciutats es poguessin conservar durant més temps els productes peribles.  Així mateix, permeté iniciar el costum de consumir begudes fredes. Cal tenir present, per tal de valorar la importància d'aquesta activitat a Sierra Espuña, que en 1794, només a la ciutat de Murcia, es vengueren 450 mil quilos de gel.