Indumentària de les catalanes del segon quart del segle XIX

El seu vestit cotidià sol consistir en un cosset amb un mocador mocado o un manto d'estamenya sobre el cap. Les seves arracades d'amatista i maragda són molt moros, i tan grans i pesats que es sostenen amb fils que els pengen de les orelles. Les classes altes van millor vestides. Les dames, no obstant, solen portar casquets sota les mantillas, cosa que constitueix una autèntica heretgia per al veritable abillament espanyol, i només ho fan a Sevilla les invàlides.

​(Richard Ford. 1845. A Hand book for Travellers in Spain and Readers at Home)

Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua. 

Personalment tinc clar que molts dels que han opinat sobre l'esmentat manifest, simplement no l'han llegit, com bé assenyala Vicent Partal al seu article No tot s'hi val, senyor Rabell i, que també té raó el periodista quan afirma que el manifest "no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república" però, discrepo d'ell quan diu que "si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català". És evident, i així ho manifesta clara i nítidament Partal, que ell no creu que dues llengües poden conviure "sense aniquilar-se l’una a l’altra", afirmant que "No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai" de societats bilingües estables, i que el bilingüisme només és un estadi de trànsit. El fet que no n'hi hagi hagut, o no n'hi hagi, no crec que impliqui que no n'hi pogui haver, i per tant aquesta és i serà una afirmació que no va més enllà de ser una sentència gratuïta, simplement basada en un càlcul de probabilitats que no admet la possibilitat futura d'un canvi en relació a l'experiència passada i present, cosa molt discutible, per molts estudis que els  experts facin sobre casos passats, que no deixen de ser passats i que no necessàriament han de ser futurs. Digueu-me il·lús, però jo com historiador sóc d'aquells que no es creu aquell tòpic de que la història sempre es repeteix, perquè simplement no és cert.

Sobre la pretesa diglòssia dels Països Catalans, tot i poder-la admetre en part, especialment en alguns territoris com ara el País Valencià, les Illes Balears i Pitiuses, o a la Catalunya Nord, no tinc tan clar que aquest sigui el cas de Catalunya (o el Principat si preferiu). Crec que som molts aquells que ens adrecem a les administracions en català, que publiquem els nostres escrits en català, i ho fem convençuts que el català és tan vàlid com qualsevol altra llengua per fer-ho i, que no compartim que "en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’ ", referint-se a castellà i català respectivament, si nosaltres mantenim la nostra militància de publicar en català. De fet, arribats en aquest punt, és possible que sigui bo recordar que el català fou la tercera llengua en ser creada a la Viquipèdia, pocs minuts després de la versió alemanya, la primera en editar una article que no fós en llengua anglesa i que, actualment, és la dissetena en la producció d'articles. Tot això no crec que s'hagi assolit posant la por al cos, amb discursos derrotistes sobre el desastre que serà per al català mantenir el bilingüisme, o fent manifestos on es qualifica al castellà com a "llengua de dominació" (no nego que ho hagi estat en diferents moments de la història), que "li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la [a la llengua catalana] ​dels àmbits d’ús lingüístic general". Si bé és cert que ho ha intentat, en diferents moments i, tot i admetent que des de diferents sectors polítics actuals s'ha volgut vendre una imatge distorsionada sobre allò que ha representat la immersió lingüística, amb la qual hi crec cegament malgrat totes les crítiques d'una i altra banda, és molt discutible dir que el castellà "continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general" com s'afirma textualment al manifest.

El castellà, com diu el manifest, és cert que sovint, per implantar-se a Catalunya, a emprat la "bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació" però, ara mateix l'ús o no del català és una decisió de cada un de nosaltres, a l'ensenyament s'ensenya tant el català com el castellà, i l'ús del català o no en els mitjans de comunicació torna a dependre de nosaltres d'emprar o no la llengua catalana. Així que no crec que calgui adoptar posicions victimistes sobre els riscos amb els quals s'enfronta el català, sinó d'actuar fent ús de la llengua catalana en tot allò que fem. A Catalunya, tothom sap tant català com castellà, no hi ha cap necessitat de canviar de registre lingüístic, tots ens podem expressar en català o castellà perquè tots sabem català i castellà, i aquesta és la nostra riquesa, aquest és el nostre patrimoni lingüístic, i aquest coneixement és el que ens fa lliures lingüísticament, amb un estat independent o no.

La minorització o no del català, personalment no crec que depengui tant dels manifestos de torn com aquest que ha reobert el debat sobre la llengua, com del compromís que cada un de nosaltres tinguem en l'ús de la llengua, i aquest ús s'ha de produïr com una elecció lliure. Les imposicions, siguin quines siguin, vinguin d'on vinguin, siguin pel motiu que siguin, sempre acaben generant rebuig i voluntat de resistència contra la imposició. Si la llengua catalana acaba "esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint" serà molt probablement perquè aquells que som catalanoparlants hem deixat d'expressar-nos en català i generar continguts i activitats en català que generin interès per conèixer la nostra llengua, per haver perdut o haver estat incapaços de generar interès a la resta de ciutadans amb qui convivim i que s'expressen en d'altres llengües i, no pas, pel fet de conviure dues o més llengües dins una mateixa societat.

Volem parlar sobre la llengua? Parlem-ne, i parlem-ne deixant clar que hi han coses del manifest en que hom hi poc estar d'acord, com ho estic assenyalat però, no crec que aquest manifest sigui totalment assumible per tothom, tot i mantenir una actitut militant amb la llengua. Personalment discrepo del manifest quan diu "Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic". Doncs sí, jo crec, i tinc el convenciment que molta altra gent també, que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic, font d'una gran riquesa cultural, i un patrimoni lingüístic que cal defensar. La subordinació d'una llengua només es produïrà si renunciem a una de les dues llengües i això torna a dependre de la nostra actitut amb aquestes llengües i, que el grup Koiné i la seva claca no cregui que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena, no vol dir que els demés hem de compartir aquesta visió tan derrotista.

En definitiva, i ja per concloure, no crec que aquest manifest es trobi motivat tant per qüestions lingüístiques com polítiques (puc estar equivocat però, és la meva manera de veure-ho). El problema lingüístic, només afectarà la base mateixa de la cohesió social si una de les dues comunitats lingüístiques intenta imposar-se a l'altra. El suposat problema lingüístic només existeix entre aquells que pateixen de complexes d'inferioritat manifestant que la seva llengua, sigui quina sigui, no és capaç de conviure al costat d'una altra en pla d'igualtat dins una mateixa societat. Crec que som molts els que parlem tant en català com en castellà, i fins i tot una tercera o una quarta llengua, i no subordinem una a l'altra, o a les altres. Si els signants del manifest creuen que el català o l'occità es troben subordinats al castellà, o creuen que hi ha una situació de diglòssia, allò que haurien de fer és generar continguts científics en català i adreçar-se a les administracions en català, més que fer manifestos que crec que en res contribueixen a millorar l'ús del català o d'escollir la llengua catalana com a opció lingüística i, fer-ho de forma lliure. Ara bé, després de tot allò que s'expressa al manifest, al final es diu "Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal, també pel que fa a la llengua" i, em pregunto, no és això que s'ha defensat i fet tots aquests darrers anys? On és la novetat en la proposta? Però potser és que jo no hi entenc gaire, només sóc historiador, no pas lingüista, ni tan sols filòleg. Sigui com sigui, escric i escriuré en català perquè és la meva opció lingüística, però no tinc cap problema en fer-ho també en castellà o francès si em ve de gust, o en qualsevol altra llengua si crec que sóc prou competent per fer-ho, perquè tot això evidencia el patrimoni lingüístic que tenim.

Aquest escrit, com a historiador, com a medievalista, com a amant de l'onomàstica que sóc, però sobretot com a fill del Prat de Llobregat i de la comarca on es localitza aquest municipi, l'hauria d'haver escrit fa molts anys, però malauradament no ho vaig fer i segurament a aquestes alçades potser ja sigui tard, ja que el mal arrenca com a mínim des de mitjans dels anys 80 del segle XX on alguna entitat comarcal ja va començar a emprar la paraula "baix" com a identificador comarcal alternatiu al de "Llobregat".

​Un cop situats en allò que em lliga al Baix Llobregat, vull fer un seguit de reflexions a l'entorn del nom d'aquesta comarca i d'allò que implica el procés de substitució que porta patint en les darreres dècades. Històricament el nom és "Llobregat", si es vol en la seva grafia llatina i derivades, avui dia la coneixem oficialment com "Baix Llobregat", i oficiosament com "Baix" o "el Baix". El nom històric de la comarca encara el conserven poblacions com Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat i Torrelles de Llobregat. Totes aquestes poblacions podriem pensar que porten el nom pel riu Llobregat, però aquest riu també passa per d'altres comarques. De fet neix a la comarca del Berguedà, baixa pel Bages i segueix fins el delta pel Baix Llobregat. Davant les vuit poblacions del Baix Llobregat que porten el mateix nom que el riu, ni al Berguedà, ni al Bages, es documenta cap població que es digui "del Llobregat" i això, com hom pot sospitar no és per casualitat. La raó és que aquestes poblacions no reben el nom de Llobregat tant pel riu com perquè es trobaven en l'antic territorium del Llobregat, de la mateixa manera que succeeix al Berguedà on sí hi ha poblacions que es diguin "del Berguedà", com Guardiola del Berguedà o la Nou de Berguedà, al igual que succeeix al Bages amb poblacions com Castellnou del Bages, Sant Fruitós del Bages o Sant Mateu del Bages. Que el Berguedà no ha estat mai el territorium del Llobregat malgrat veure néixer aquest riu és obvi, perquè el Berguedà és el territori dels berguistans primer, el qual arribà a esdevenir comtat, el comtat de Berga. Que el Bages no ha estat mai el territori del Llobregat és igualment obvi si repassem la història d'aquesta comarca. I que l'actual comarca del Baix Llobregat és l'històric territorium del Llobregat és igualment obvi quan a la documentació medieval surt fins a la sopa i és inapel·lable. Perquè aquesta dissertació? Ara ho exposo.

Avui m'ha cridat l'atenció llegir #OrgulldeBaix i, com a fill de la comarca del Baix Llobregat, i conscient que des de fa poc més de 30 anys s'està intentant implantar el nom de "Baix" tant sí com no per identificar la comarca del Baix Llobregat, no calia tenir gaire imaginació per saber per on anirien els trets. Francament, que en un moment donat al nom històric de "Llobregat" se li volgués afegir la paraula "Baix" per indicar que la comarca era a la part baixa del curs del Llobregat pot arribar a ser assumible, malgrat que personalment cregui que era una precisió innecessària, quan no hi havia cap altra comarca que portés el nom de Llobregat, ja que les dues altres comarques que podrien ser candidates no l'han portat ni el porten, cas del Bages i del Berguedà, per tant no hi havia cap possible confusió. Ara bé, que ara es volgui simplificar el nom de "Baix Llobregat" en "Baix" que no vol dir res i desestimar el nom que identifica el territori crec que és, francament, una bestiesa, a banda dels fonaments de la destrucció del patrimoni onomàstic comarcal. Malauradament no crec que a ningú se li escapi la insensibilitat tradicional d'aquest país envers el patrimoni onomàstic, i segurament tampoc jo ho resoldré essent una veu en el desert, però com a mínim en deixaré constància i ho expressaré tal com ho sento, de forma contundent i claredat meridiana: anomenar al històric territori del Llobregat, actual comarca del Baix Llobregat, com a Baix és una veritable bestiesa, una aberració, i injustificable, com ho seria parlar de Corbera de Baix, Cornellà de Baix, Esplugues de Baix, el Prat de Baix, Sant Boi de Baix, Sant Climent de Baix, Sant Feliu de Baix i Torrelles de Baix. Personalment aquests noms em farien riure per no plorar, que és el mateix que em produeix la substitució de Llobregat per Baix com identificador del territori comarcal.

En definitiva, deixem-nos de tonteries d' #OrgulldeBaix, que donen la sensació d'avergonyir-se de la comarca a la que es pertany, al territori al que es pertany, i plantegem-nos de lliutar per la preservació del patrimoni, l'onomàstic inclòs, i això comença per anomenar les coses pel seu nom:  #Llobregat.

"Penseu que amaguem el nostre culte perquè no tenim temples ni altars? Però, quina imatge vaig a fabricar de Déu, si, mirant-lo bé, crec que l'home mateix és l'única imatge de Déu? Quin temple vaig a poder edificar per a Déu, quan l'univers món, fabricat per Ell, no el pot contenir?... Els nostres costums... aquests són els nostres sacrificis, aquesta és la nostra consagració; així és com, entre nosaltres, el més just és el més religiós. El Déu a qui donem culte no el mostrem ni el veiem, i per això creiem en Ell, perquè, tot i que el podem sentir, no el podem veure". Amb aquestes paraules, encara al segle II dC, l'apologista cristià Marcus Minucius Felix argumentava a l'Octauius perquè els cristians no tenien ni temples ni altars.

En primer lloc cal recordar que el cristianisme va néixer dins el món jueu, on de fet aquests tampoc tingueren temples durant força temps, en concret fins els temps de David, ja que entre el poble d'Israel hi havia la creença que allò que era sacre es trobava més en llocs que en construccions. Així mateix, entre els primers cristians no hi havia la necessitat de construïr ni temples ni altars, així com tampoc d'introduïr canvis estructurals per a realitzar un culte específicament cristià. De fet, qualsevol lloc podia servir, ja que allò que era essencial era l'ofrena que s'oferia al Pare a través de les mans del sacerdot i, n'hi havia prou amb una tauleta per a col·locar-la i un lloc on congregar la comunitat per tal de realitzar l'acció litúrgica. El significat del concepte ecclesia és prou significatiu en aquest sentit, ja que etimològicament significa convocació i, en llenguatge clàssic, assamblea de ciutadans lliures i, per tant, per a fer aquesta celebració no calien temples (Plazaola 1996: 5 i 11). 

També pot ser il·lustratiu recordar com per no emprar el concepte de templum que s'associava al món pagà, quan el lloc de reunió començà a ser un mateix lloc de forma habitual per a realitzar l'acció sacramental, es designà aquest com a domus ecclesiae, és a dir, casa de reunió. Amb el temps, s'acabaria identificant el concepte d'ecclesia amb l'edifici material on es reunia l'assamblea (Plazaola 1996: 11), sense oblidar que a la documentació medieval s'empra també el concepte de domus per a referir-se a un edifici de culte cristià, ja que aquesta és la domus ecclesiae.

En definitiva, allò que era essencial entre els primers cristians no era construir temples, sinó reunir-se, ésser convocats per a realitzar una acció memorial. El fet d'acabar reunint-se habitualment en un mateix lloc per a realitzar aquella acció memorial, és allò que portà a reservar habitualment un espai per a l'assamblea de creients, i al naixement de la domus ecclesiae, i per tant, al naixement de l'església com a edifici material.

Bibliografia

Plazaola, Juan. 1996. Historia y sentdo del arte cristiano. Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid.

Fa dos dies van ser penjades aquestes dues imatges de la torre d'Ivorra per Joan Yeguas Gassó al Facebook amb una anotació que deia que aquest era l'abans i després de la torre segarrenca d'Ivorra i, es preguntava quina era la raó d'aquest canvi. És obvi que per tots aquells que coneixiem l'esmentada torre abans de la restauració la imatge ens ha impactat i molt.

Tot i podent acceptar fins a cert punt aquests arguments l'aspecte resultant d'aquesta restauració ara mateix impossibilita fer qualsevol estudi de paraments, estudi que ignoro si es va fer abans de la restauració (espero i desitjo que sí) i que, si no es va fer podria comportar la pèrdua de valiosa informació arqueològica sobre l'esmentada torre. Tampoc acabo de veure clar la necessitat de fer una intervenció que comporti un canvi tan radical d'aquesta torre, quan aparentment tenia un aspecte prou sòlid com per no haver de fer una intervenció visualment tan agressiva.

Potser sigui bo recordar allò que diu l'article primer del decret destinat a protegir els castells de l'any 1949: "Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento" (BOE, 5-5-1949), i remarco on diu "impedirá toda intervención que altere su carácter". També cal recordar que el concepte de "castell" s'equipara al de "monument de caràcter militar" i això inclou òbviament les torres com la d'Ivorra. A tot això cal afegir que la Ley del Patrimonio Histórico Español (Ley 16/1985) comportà que tots els castells esdevinguéssin Béns d'Interès Cultural, i que la Llei del Patrimoni Cultural Català (Llei 9/1993) en el segon punt de la seva disposició adicional primera diu que "Es declaren d'interès nacional els castells de Catalunya" i, per tant, la torre d'Ivorra té consideració de BCIN. 

Si la torre d'Ivorra és un BCIN, entenc que la intervenció a realitzar ha passat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i l'ha autoritzat. Ha de ser així perquè d'una altra manera la legalitat de la la intervenció plantejaria un greu problema. Arribats en aquest punt, hi ha una pregunta que és obligada, es considerà que una intervenció d'aquestes característiques no alterava el caràcter del monument? I ho pregunto perquè el canvi d'aspecte és obvi, i la impossibilitat de fer segons quins estudis, com és el cas dels seus paraments, també és obvi.

Més enllà de la vericitat dels fets narrats per la tradició hagiogràfica, tradició generada amb posterioritat als fets i no pas contemporàniament, i més enllà de la credibilitat que pugui merèixer que la llegenda expliqui que uns àngels dugueren el seu cos al mont Sinaí, sabem que a mitjans del segle VI es construí l'església del monestir de Santa Caterina del Sinaí, on queda palès l'existència del culte a aquesta santa al menys des d'aquest moment.