Jordi Aguelo Mas

Jordi Aguelo Mas

Fa uns anys vaig recollir un seguit d'escrits de premsa on es parlava de les excavacions arqueològiques dutes a terme al monestir de Sant Cugat del Vallès en els anys de la Segona República Espanyola (1931-1936). Ara, he optat per reconvertir aquelles notes d'hemeroteca en un escrit on es referencien aquestes publicacions  a la premsa de l'època, afegint al final, altres publicacions posteriors a la Guerra Espanyola de 1936-1939, les quals també parlen d'aquestes mateixes excavacions dels anys trenta al monestir de Sant Cugat del Vallès, també dit de Sant Cugat d'Octavià per localitzar-se al lloc d'Octavià.​

Al iniciar l'any 1992 ja existia l'Arxiu Històric Municipal a Sant Cugat del Vallès però, no hi havia cap grup d'estudis locals, ni revista d'estudis locals, des de la desaparició de la revista Estudis Santcugatencs, editada en 1983 i 1984, i un darrer número en 1988 per tal de publicar una tesina centrada en el monestir; ni es realitzaven  pràcticament intervencions arqueològiques al municipi, més enllà de les que tenien com objecte d'estudi l'antic monestir benedictí i els seus antecedents i, algun altre cas aïllat com el de les sitges ibèriques del carrer Elisenda; tampoc hi havia museu, i l'inventari arqueològic que hi havia al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, fet a finals dels anys vuitanta del segle XX, presentava serioses mancances, cosa que també succeïa amb el catàleg municipal de patrimoni arquitectònic; i, tampoc existia cap comissió de patrimoni cultural a nivell municipal que treballés per corregir aquestes situacions. A tot això cal afegir que les obres realitzades al municipi en zones d'expectativa arqueològica no es condicionaven pràcticament mai per a fer les corresponents intervencions arqueològiques, en raó que l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, la qual concedia els permisos d'obres, no tenia cap còpia del inventari de patrimoni arqueològic del municipi i, l'única manera de saber les zones afectades era anar a consultar-ho al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, cosa que mai es feia, amb el resultat conseqüent de la desprotecció i la destrucció del patrimoni arqueològic del municipi. Totes aquestes mancanes, i d'altres, presentaven seriosos problemes per al coneixement del patrimoni cultural de l'antiga vila i avui ciutat de Sant Cugat del Vallès, per la seva documentació, per la seva conservació i, per la seva difusió.

​L'any 1862 el baró Jean-Charles Davillier (1823-1883), un adinerat col·leccionista d'art i escriptor francès,  i Paul Gustave Doré (1832-1883), pintor, gravador, esculptor i il·lustrador, també francès, realitzaren un viatge a Espanya i, en aquest, visitaren els pous de neu existents a Sierra Espuña. Del viatge que van fer tots dos, recorrent Espanya, va néixer el seu llibre Voyage en Espagne.  Inicialment els textos foren enviats a l'editorial Hachette, la qual els publicava a la revista de viatges Le Tour du Monde, cosa que va fer entre 1862 i 1873 i, un any després, els textos foren reunits i publicats en forma de llibre que aviat fou traduït a l'italià, l'anglès i el danès. La visió que Davillier i Doré donaren de l'Espanya del seu moment despertà un gran interès entre els seus contemporanis pel fet de descriure una Espanya diferent, allunyada dels tòpics i de visions fantasioses, procurant descriure la seva realitat. A partir d'aquest llibre i de la visita que vaig realitzar als esmentats pous l'any 2011 neix aquest escrit sobre aquest patrimoni de Sierra Espuña.

Fa dos dies van ser penjades aquestes dues imatges de la torre d'Ivorra per Joan Yeguas Gassó al Facebook amb una anotació que deia que aquest era l'abans i després de la torre segarrenca d'Ivorra i, es preguntava quina era la raó d'aquest canvi. És obvi que per tots aquells que coneixiem l'esmentada torre abans de la restauració la imatge ens ha impactat i molt.