Desterrar col·leccions històriques, de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits, amagant-les als magatzems i menystenint el seu interès, o presentar la programació d'un museu barceloní en català però amb més errors ortogràfics que encerts, són coses que haurien de fer reflexionar i molt. No insistiré amb el museu que tristament protagonitza aquest menyspreu pel patrimoni cultural i aquesta manca de coneixement de la llengua catalana del seu director perquè crec que és prou ben sabut després dels articles publicats ahir per Maria Palau i Alberto Velasco, i perquè fa caure la cara de vergonya que això succeeixi en una institució cultural que se suposa que hauria de ser un referent cultural i més aviat sembla un paradigma d'ignorància.

Al iniciar l'any 1992 ja existia l'Arxiu Històric Municipal a Sant Cugat del Vallès però, no hi havia cap grup d'estudis locals, ni revista d'estudis locals, des de la desaparició de la revista Estudis Santcugatencs, editada en 1983 i 1984, i un darrer número en 1988 per tal de publicar una tesina centrada en el monestir; ni es realitzaven  pràcticament intervencions arqueològiques al municipi, més enllà de les que tenien com objecte d'estudi l'antic monestir benedictí i els seus antecedents i, algun altre cas aïllat com el de les sitges ibèriques del carrer Elisenda; tampoc hi havia museu, i l'inventari arqueològic que hi havia al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, fet a finals dels anys vuitanta del segle XX, presentava serioses mancances, cosa que també succeïa amb el catàleg municipal de patrimoni arquitectònic; i, tampoc existia cap comissió de patrimoni cultural a nivell municipal que treballés per corregir aquestes situacions. A tot això cal afegir que les obres realitzades al municipi en zones d'expectativa arqueològica no es condicionaven pràcticament mai per a fer les corresponents intervencions arqueològiques, en raó que l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, la qual concedia els permisos d'obres, no tenia cap còpia del inventari de patrimoni arqueològic del municipi i, l'única manera de saber les zones afectades era anar a consultar-ho al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, cosa que mai es feia, amb el resultat conseqüent de la desprotecció i la destrucció del patrimoni arqueològic del municipi. Totes aquestes mancanes, i d'altres, presentaven seriosos problemes per al coneixement del patrimoni cultural de l'antiga vila i avui ciutat de Sant Cugat del Vallès, per la seva documentació, per la seva conservació i, per la seva difusió.

D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés.