Patrimonium
|
Jordi Aguelo Mas D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés. Francament, digueu-me ilús, sempre he pensat que els congressos són trobades on la gent exposa el resultat de la seva feina i sotmet a debat els resultats, a més de donar difusió en aquests. Quan s'impedeix als congressistes tenir l'opció d'anar a totes les conferències, al mateix temps es limita el debat, obligant als congressistes a anar a unes a canvi de renunciar a anar a d'altres. Quan a més no es publiquen les actes, es limita la difusió i, allò que s'hi ha tractat, amb el pas del temps, romand en l'oblit. I quan a més es fa pagar més d'un centenar d'euros per un suposat congrés, crec que podem parlar directament d'una estafa. Dic "suposat congrés" perquè no crec que es pugui qualificar de congrés una trobada d'investigadors, per molt bons que aquests siguin, de la que no queden resultats publicats, i encara menys quan ni tan sols es pot assistir a bona part de les conferències que s'hi realitzen. Digueu-li trobada d'amics si voleu, o trobada de col·legues, però no li digueu congrés, ni jornades o reunió científica. Una variant d'això són uns "congressos" que no publiquen actes però que després hom es va assabentant que tal conferència o tal altra s'ha publicat ara en una revista, ara un monogràfic, ara en qualsevol lloc, menys en les actes del suposat congrés on s'han presentat. Aquest hàbit, del qual ben segur que tots en coneixem algun exemple, però que en aquí silenciaré perquè no és finalitat d'aquest escrit de personalitzar-ho en cap cas concret, aquest hàbit porta al caos, a la dispersió, a la desorientació i a una segona estafa perquè qui vulgui la publicació haurà de tornar a pagar per uns resultats que haurien d'haver estat publicats a les actes del congrés on es presentà tal o qual conferència. Sense oblidar que no hi ha cap garantia que es publiquin totes les conferències amb aquest sistema, creant de retruc una clara discriminació entre investigadors. En relació a les exposicions sense catàlegs, la problemàtica és similar. La inversió econòmica i intel·lectual que implica la realització d'una exposició no es pot traduir en la sensació d'abocar els diners a les escombraries i a l'oblit de la feina feta i, aquesta és la sensació que hom té quan es fa una exposició sense catàleg, especialment aquelles que són temporals i en prou feines duren uns pocs mesos exposades. Finalment, només unes preguntes, més enllà de trobades socials per fer petar la xerrada i anar a dinar junts, de què serveix un congrés sense actes? i una exposició sense catàleg? que en queda d'una exposició un cop s'ha desmuntat? i d'un congrés un cop s'ha acabat? Com justifiquem els diners invertits? (especialment els diners públics), i de l'esforç intel·lectual dels diferents investigadors què en queda? on podem llegir els resultats de la seva recerca?
Los comentarios están cerrados.
|
Patrimonium
|