Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.

Arribats en aquest punt, si pots vendre el buit per 15.000 €, què t'impedeix tornar a fer-ho si hi ha gent disposada a llençar els diners d'aquesta manera? Evidentment res, i òbviament seguí la línia amb una segona obra, "Afrodita piange", és a dir "Afrodita plora", la qual a inicis de juny d'aquest mateix 2021 presentà a Nova York.

Ja al mes de juliol, el tema de les escultures invisibles ens dona una nova notícia amb la denúncia per plagi a Garau. La denúncia sembla ser que la fa l'artista espanyol Boyer Tresaco, el qual ja porta fent escultures invisibles des de fa dues dècades, i li demana a Garau una indemnització per danys i perjudicis causats, tant "morals com materials com merament econòmics". No deixa de tenir una certa comicitat parlar de danys "materials" en una denúncia per plagi d'una escultura invisible o immaterial.

En tot cas, sembla que Garau no va ser molt original en crear una obra que no existeix. Un altre escrit  ens parla de l'escultura invisible de Boyer Tresaco, artista que porta més de trenta anys investigant i treballant el concepte d'escultura invisible, des de les seves primeres representacions de l'absència a inicis dels anys noranta del segle XX, fins a la creació l'any 2001 de la seva primera escultura invisible, la qual és exposada i venuda a Barcelona, a la Galeria Theredoom. Doncs sí, la escultura invisible no és cap novetat, ja fa dues dècades que circulen "escultures invisibles" per galeries i cases de subhastes.

Em disculpareu si no acompanyo de cap fotografia el text on parlo de tan magnífiques escultures invisibles o immaterials però és que només els ximples les poden veure, i no vull posar a ningú davant el compromís de poder-se identificar amb un ximple.

Tot sigui dit, Boyer Tresaco no és l'únic que ha denunciat a Garau, o al menys que pretén fer-ho, no estic segur si ha fet efectiva la denúncia. En aquest cas es tracta d'un artista americà Tom Miller que l'any 2016 instalà l'escultura Nothing a la Bo Diddley Plaza, a Gainesville (Florida). En aquest cas la instal·lació durà cinc dies i un grup de treballadors anava desplaçant el buit mitjançant mímica.

Ara, aquest mes de setembre, no tenim una nova notícia d'escultures invisibles sinó d'una altra presa de pèl que ens torna a brindar el "sector de l'art". En aquest cas l'objectiu és fer-nos empassar no una obra d'art, material o immaterial, sinó el seu embolcall, com a obra d'art. En aquest cas es tracta de l'artista búlgar Christo Vladimirov Javacheff, conegut artísticament simplement com a Christo, el qual va finar el maig de l'any 2020. Un cop traspassat l'artista, ha estat quan, aquest 2021, s'ha materialitzat el seu vell projecte de fa seixanta anys d'embolcallar l'Arc de Triomf de l'Étoile, o simplement l'Arc de Triomf, a París. Diuen que embolcallar l'Arc de triomf no ha deixat indiferent a ningú i que és posar en relleu el soldat desconegut. Doncs a mi, personalment, em deixa indiferent i no crec que posi en relleu absolutament res. Em deixa indiferent perquè no li trobo cap mèrit a embolcallar obres d'art concebudes i executades per d'altres que sí obren obres d'art, en aquest cas, l'obra d'art és l'Arc de Triomf de l'Étoile, acabat de construir entre 1832 i 1836 a partir del projecte de l'arquitecte Jean François Thérèse Chalgrin, tot i que l'ordre de construcció d'aquest arc de triomf l'havia donat Napoleó trenta anys abans, en 1806. Em deixa indiferent perquè tinc seriosos dubtes de poder considerar com a obra d'art embolcallar allò que sí que és una obra d'art. Em deixa indiferent perquè si això és una obra d'art haurem de considerar com a artistes a tot el personal que embolcalla paquets. I em deixa indiferent perquè tinc el convenciment que aquesta és una altra presa de pèl en nom de l'art.

​Ja n'hi ha prou de tanta tonteria en nom de l'art, que ja fa molt temps que el nen va dir que el rei anava despullat. No tinc res en contra de l'art abstracte o de l'art conceptual, però sí contra les ximpleries que alguns ens pretenen fer empassar com a obres d'art. Si fer escultures invisibles o embolcallar són obres d'art, el següent que serà? dir que muntar una bastida és una obra d'art? Potser cal definir d'una vegada la diferència que hi ha a nivell coneptual entre una obra d'art i una presa de pèl.

Durant cinc anys, aquest ordinador de pantalla blava i lletres blanques, i que no en sabia res de carpetes i finestres, ni de treballar de forma intuitiva, va ser el meu company d'escriptura, fins que en 1997 vaig tenir el meu primer ordinador portàtil, el mateix any en que vaig tenir el meu primer telèfon mòbil, per a trucades i enviar missatges, però res de internet. Malgrat tot, en aquests anys ja vaig entrar en contacte amb un tipus d'ordinador diferent, molt més intuitiu, era el moment en que circulava allò de que no estudiis informàtica, compra't un Mac, i amb un Mac treballava al Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC) en 1992, ajudant al bon amic Orlando Barrial, introduint dades per a elaborar el full informatiu d'aquesta entitat, el Índex, per tal de difondre cursos, congressos, bibliografia i altres informacions relacionades amb l'arqueologia i el patrimoni cultural, informacions que després eren enviades per correu ordinari als socis del CRAC.

En 1997, l'adquisició del meu primer portàtil comportà treballar de forma més intuitiva, aquest ordinador ja funcionava amb carpetes i finestres com ho feien els Mac, tot i que en aquest cas la cosa anava de Windows, i no amb combinació de tecles cada cop que volia fer una acció. Aquest ja tenia la opció de conectar-se a internet però a casa els meus pares no hi havia internet, i tampoc vaig tenir internet al anar a viure pel meu compte a partir de mitjans de 1999. De fet, personalment no vaig tenir internet a casa fins l'any 2006, tot i que sí tenia correu electrònic, el qual acostumava a consultar en locutoris públics. En aquest intèrval de temps, en aquests anys moltes coses van canviar, en la forma de treballar i de relacionar-se, posant al nostre abast unes eines que marcaran un abans i un després. 

Personalment, aquests anys coincideixen amb la direcció de la intervenció al Mercat de Santa Caterina a Barcelona, intervenció iniciada el mes de juny de 1999, on jo treballava amb l'esmentat portàtil, gestionant les dades de l'excavació amb la base de dades de Filemaker que m'havia facilitat l'empresa CODEX, SCCL. Les planimetries en aquell moment no acostumaven a ser informatitzades i, inicialment, es van fer a mà, tot i que ben aviat s'optà per informatitzar-les amb Autocad. Era obvi que s'estava canviant la forma de treballar, i no només de treballar. ​

​Si el 1971 s'envià el primer correu electrònic entre dos ordinadors, el 1994 es llançà Geocities un servei que permetia als usuaris crear els seus propis llocs web i allotjar-los en determinats llocs segons el seu contingut i, l'any 2000, esclatà la bombolla d'internet. Poc després neixien les primeres xarxes socials, l'any 2003 MySpace, Linkedin i Facebook, que possibiliten una difusió de continguts sense precedents, i que anirà a més amb el naixement de Youtube en 2005 i de Twitter en 2006. Les possibilitats que s'obrien per a la difusió de la recerca eren immenses i poc després neixien les primeres xarxes socials d'investigadors, aquests són els casos d'Academia.edu o de ResearchGate nascudes l'any 2008, sense oblidar els motors de cerca, com és el cas de Google Scholar, nascut el 2004, així com l'organització ORCID, és a dir el Open Researcher and Contributor ID que el 2012 llançà el seus serveis de registre i començà a emetre les seves identificacions d'usuari amb la finalitat d'identificar de manera única a científics i altres autors acadèmics per tal de resoldre el problema de la duplicitat de noms entre autors, a més de proporcionar un curriculum vitae digital constantment actualitzat i, amb tot això, es passava de la Ciència a la e-Ciència i, volguem o no, tot això ens obliga a adaptar-nos constantment, tant si treballem des de la universitat, des de l'administració, des de l'empresa privada, o com a investigador independent, ja que de tenir o no aquesta capacitat d'adaptació comportarà que tinguem una major o menor visibilitat, i que la nostra feina en conseqüència tingui un major o menor impacte. La nostra presència o no a les xarxes, especialment a les xarxes d'investigadors, de ben segur que condicionarà la difusió de les nostres recerques, i de ben segur que la cosa anirà a més en els propers anys.

Actualment, l'Academia.edu té registrats prop de 157 milions d'investigadors i, ResearchGate dona accés a 135 milions de publicacions, xifres que permeten deduir fàcilment la invisibilitat que sovint pateix la recerca que es genera, així com la dels diferents investigadors, en mig d'aquest gran volum d'informació que ja avui dia és present a la xarxa, tot i que també cal dir que l'èxit d'aquestes xarxes posant en contacte investigadors de tot el món i de tota mena de disciplines, així com donant accés a les seves publicacions, obre unes possibilitats immenses a l'accés i intercanvi de coneixement i, ajuden a sortir de la invisibilitat, especialment per aquells que no tenim darrera una gran institució com pot ser una universitat, una administració pública, o una gran empresa, és a dir els independents researchers o investigadors independents.

Avui fa prop de tres setmanes, concretament el 28 de febrer, vaig publicar un seguit de reflexions a facebook, en motiu d'una petició de signatures de change.org, on es demanava que tot aquell que treballi en una excavació arqueològica ha de ser arqueòleg, tot i que posteriorment es va retocar l'encapçalament amb un intent de matisar la petició dient que, tot aquell que treballi en un jaciment arqueològic ha de ser arqueòleg. La petició, amb la qual personalment no hi estic d'acord, té la virtud de revifar l'antic debat de qui ha de treballar en el marc d'una intervenció arqueològica, un vell debat que cíclicament apareix en el sector i que mai sembla arribar a cap port però, que sí permet reincidir a definir la feina del col·lectiu de professionals de l'arqueologia i, en aquest marc vaig optar per aportar el meu gra de sorra al debat i que aquí reproduïré, atenent que sempre he pensat que facebook, tot i la seva popularitat com a xarxa social, és un caos que quan han passat un parell de setmanes ja tens dificultats per trobar allò que vas escriure i, ja no en parlem si ha passat un any.

La reflexió s'iniciava comentant que porto en el món de l'arqueologia des del 1989, i treballant a l'arqueologia professional des del 1994 i, llegint allò que llegeixo sóc del parer que la professió ha quedat atrapada en un debat absurd que no porta enlloc, equivocant un i altre cop l'objectiu a reinvindicar. Aquesta afirmació em portava a fer les següents reflexions:

Primer.- No té cap sentit que en una excavació arqueològica tothom hagi de ser arqueòleg, ni tan sols que tot l'equip  hagi de ser integrat per titulats universitaris, de la mateixa manera que en una obra de construcció no tothom és arquitecte, ni tothom és titulat universitari. Crec que és obvi que els equips han de ser multidisciplinars, com em sembla igualment obvi que hi ha tasques que són pròpies de titulats i d'altres de no titulats.

Segon.- L'intrusisme no té res a veure en que hi hagin no titulats en una excavació, sinó amb quines tasques s'assignen als titulats i quines als no titulats.

Tercer.- No es pot pretendre anomenar arqueòleg a qualsevol que agafi un pic, una pala o un carretó en una excavació arqueològica, com tampoc el converteix en arquitecte si ho fa en una excavació associada a una obra de construcció.

Quart.- No es pot pretendre resoldre el problema de la manca d'oferta laboral intentant fer creure que tasques que són perfectament realitzables per no titulats és imprescindible que siguin fetes per titulats.

Cinquè.- Com arqueòlegs ens formem per a dirigir intervencions i per a exercir de tècnics, sigui al camp, sigui al laboratori, o on correspongui, per a documentar, per a investigar, per a prendre decisions sobre com s'ha d'excavar un estrat o un altre, per a prendre decisions sobre com optimitzar la documentació i estudi del territori, del jaciment o dels materials a documentar i investigar, i en dirigir equips de treball sota la nostra responsabilitat, sigui com a directors, sigui com a tècnics, equips on poden tenir cabuda perfectament titulats i no titulats, així com tècnics de diferents disciplines segons les necessitats de cada treball a desenvolupar.

Sisè.- Com arqueòlegs ens formem no només per a excavar, sinó també per a documentar i investigar materials arqueològics que abunden als museus i a d'altres institucions que posseeixen col·leccions de materials arqueològics.

Setè.- Com arqueòlegs ens formem també per a ser gestors de patrimoni, sigui a les administracions públiques, sigui als museus, etc.

Vuitè.- Com arqueòlegs ens formem per a poder exercir com a consultors i assessors tècnics, fent informes sobre béns immobles, sobre zones d'expectativa arqueològica, per a fer de pèrits, etc.

La dignificació i el futur de la professió, tal i com jo ho veig, no passa per pretendre que en una excavació tots siguem arqueòlegs, o titulats universitaris, sinó per a fer valorar socialment el treball per al que ens hem format i, això va molt més enllà de qui agafa un pic, una pala o un carretó en una excavació arqueològica.