Sobre xarlatans, escultures invisibles i embolcalls

Jordi Aguelo Mas

Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.

Arribats en aquest punt, si pots vendre el buit per 15.000 €, què t'impedeix tornar a fer-ho si hi ha gent disposada a llençar els diners d'aquesta manera? Evidentment res, i òbviament seguí la línia amb una segona obra, "Afrodita piange", és a dir "Afrodita plora", la qual a inicis de juny d'aquest mateix 2021 presentà a Nova York.

Ja al mes de juliol, el tema de les escultures invisibles ens dona una nova notícia amb la denúncia per plagi a Garau. La denúncia sembla ser que la fa l'artista espanyol Boyer Tresaco, el qual ja porta fent escultures invisibles des de fa dues dècades, i li demana a Garau una indemnització per danys i perjudicis causats, tant "morals com materials com merament econòmics". No deixa de tenir una certa comicitat parlar de danys "materials" en una denúncia per plagi d'una escultura invisible o immaterial.

En tot cas, sembla que Garau no va ser molt original en crear una obra que no existeix. Un altre escrit  ens parla de l'escultura invisible de Boyer Tresaco, artista que porta més de trenta anys investigant i treballant el concepte d'escultura invisible, des de les seves primeres representacions de l'absència a inicis dels anys noranta del segle XX, fins a la creació l'any 2001 de la seva primera escultura invisible, la qual és exposada i venuda a Barcelona, a la Galeria Theredoom. Doncs sí, la escultura invisible no és cap novetat, ja fa dues dècades que circulen "escultures invisibles" per galeries i cases de subhastes.

Em disculpareu si no acompanyo de cap fotografia el text on parlo de tan magnífiques escultures invisibles o immaterials però és que només els ximples les poden veure, i no vull posar a ningú davant el compromís de poder-se identificar amb un ximple.

Tot sigui dit, Boyer Tresaco no és l'únic que ha denunciat a Garau, o al menys que pretén fer-ho, no estic segur si ha fet efectiva la denúncia. En aquest cas es tracta d'un artista americà Tom Miller que l'any 2016 instalà l'escultura Nothing a la Bo Diddley Plaza, a Gainesville (Florida). En aquest cas la instal·lació durà cinc dies i un grup de treballadors anava desplaçant el buit mitjançant mímica.

Sembla mentida que després de tants anys que Hans Christian Andersen escrigués El vestit nou de l'emperador, publicat en 1837, no haguem après res. Els dos sastres li van dir al emperador que el vestit era fet d'una tela màgica que era invisible per als estúpids, i el molt ximple els va creure, de la mateixa manera que avui dia els ximples compren escultures invisibles.

Ara, aquest mes de setembre, no tenim una nova notícia d'escultures invisibles sinó d'una altra presa de pèl que ens torna a brindar el "sector de l'art". En aquest cas l'objectiu és fer-nos empassar no una obra d'art, material o immaterial, sinó el seu embolcall, com a obra d'art. En aquest cas es tracta de l'artista búlgar Christo Vladimirov Javacheff, conegut artísticament simplement com a Christo, el qual va finar el maig de l'any 2020. Un cop traspassat l'artista, ha estat quan, aquest 2021, s'ha materialitzat el seu vell projecte de fa seixanta anys d'embolcallar l'Arc de Triomf de l'Étoile, o simplement l'Arc de Triomf, a París. Diuen que embolcallar l'Arc de triomf no ha deixat indiferent a ningú i que és posar en relleu el soldat desconegut. Doncs a mi, personalment, em deixa indiferent i no crec que posi en relleu absolutament res. Em deixa indiferent perquè no li trobo cap mèrit a embolcallar obres d'art concebudes i executades per d'altres que sí obren obres d'art, en aquest cas, l'obra d'art és l'Arc de Triomf de l'Étoile, acabat de construir entre 1832 i 1836 a partir del projecte de l'arquitecte Jean François Thérèse Chalgrin, tot i que l'ordre de construcció d'aquest arc de triomf l'havia donat Napoleó trenta anys abans, en 1806. Em deixa indiferent perquè tinc seriosos dubtes de poder considerar com a obra d'art embolcallar allò que sí que és una obra d'art. Em deixa indiferent perquè si això és una obra d'art haurem de considerar com a artistes a tot el personal que embolcalla paquets. I em deixa indiferent perquè tinc el convenciment que aquesta és una altra presa de pèl en nom de l'art.

L'obra d'art de l'Arc de Triomf, a París.

L'obra d'art de l'Arc de Triomf embolcallada, a París.

​Ja n'hi ha prou de tanta tonteria en nom de l'art, que ja fa molt temps que el nen va dir que el rei anava despullat. No tinc res en contra de l'art abstracte o de l'art conceptual, però sí contra les ximpleries que alguns ens pretenen fer empassar com a obres d'art. Si fer escultures invisibles o embolcallar són obres d'art, el següent que serà? dir que muntar una bastida és una obra d'art? Potser cal definir d'una vegada la diferència que hi ha a nivell coneptual entre una obra d'art i una presa de pèl.