Desterrar col·leccions històriques, de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits, amagant-les als magatzems i menystenint el seu interès, o presentar la programació d'un museu barceloní en català però amb més errors ortogràfics que encerts, són coses que haurien de fer reflexionar i molt. No insistiré amb el museu que tristament protagonitza aquest menyspreu pel patrimoni cultural i aquesta manca de coneixement de la llengua catalana del seu director perquè crec que és prou ben sabut després dels articles publicats ahir per Maria Palau i Alberto Velasco, i perquè fa caure la cara de vergonya que això succeeixi en una institució cultural que se suposa que hauria de ser un referent cultural i més aviat sembla un paradigma d'ignorància.

Segons Maria Palau el patrimoni és una llosa pesant per alguns, que el consideren car de mantenir i que atreu pocs visitants, i segur que té raó. Així mateix també estic convençut que té raó quan parla de la "zaratització de les institucions culturals, amb exposicions, permanents i temporals, que et pots trobar a qualsevol altra ciutat" i, francament, si arreu trobem el mateix tipus d'exposicions, a més de trobar els mateixos tipus de tendes de roba, el mateix tipus de menjar als restaurants, i podem seguir esmentant sectors que només serveixen per a crear clons d'una sola ciutat despersonalitzant l'interès que cada ciutat tenia, francament, no caldrà anar enlloc per veure el mateix a tot arreu. Quin interès pot tenir viatjar per comprar la mateixa roba, menjar el mateix menjar i veure les mateixes exposicions a qualsevol lloc que ja veiem a casa? Cap.

Hi ha una altra qüestió que cal tractar arran d'un vell tuit que Alberto Velasco ens recorda que va fer el director del museu que amaga les seves col·leccions històriques i que manifesta un greu desconeixement de la llengua catalana tot i dirigir un museu català, un tuit on afirmava que "Presentar un viver a Barcelona en català davant un públic internacional és contraproduent". No sé si és contraproduent o no, però sí em pregunto si seria igual de contraproduent fer-ho a qualsevol país amb Estat propi presentar el viver en la seva llengua pròpia. Possiblement el problema no és si és contraproduent o no, sinó si es respecta o no a la llengua i al país on es localitza la ciutat de Barcelona.

Finalment, hi ha una darrera reflexió que m'agradaria expressar: a qui van dirigits els nostres museus? i especialment els nostres museus públics? Ho dic perquè són museus pagats amb diner públic i, una cosa és voler atreure públic internacional i una altra ignorar al públic local que és qui paga els impostos que permeten mantenir aquests museus. Dic això perquè sovint tinc la sensació que els museus cada cop s'allunyen més del seu potencial públic de proximitat intentant atreure un públic passavolant al qual mai es fidelitzarà perquè, simplement, es troba de pas, de pas per una ciutat que cada cop tindrà menys interès quan s'adoni que no li ofereix res diferent que allò que ja troba a la seva ciutat d'origen i, mentrestant, el públic de proximitat, al qual s'haurà descuidat i menystingut, també s'haurà perdut, al sentir-se expulsat. Potser m'equivoco, i només és una sensació personal -o potser no-, però sí personalment reconec que en els darrers anys he perdut el meu interès per bona part dels museus del país, i això que sóc un enamorat de la cultura i del patrimoni cultural -i per tant una persona fàcilment captable per a visitar un museu-, però no dels clons culturals, sinó d'aquella cultura que té capacitat de sorprendre'm i despertar-me la curiositat per aprendre coses diferents i aprofundir en el coneixement de les que ja tinc nocions. Ara bé, els clons culturals no m'interessen i, tampoc em desperta cap interès un museu on no hi ha rigor en l'ús de la llengua, em dona una imatge poc seriosa d'una suposada institució cultural que hauria de ser culturalment exemplar.

Ara que recentment s'ha creat una nova associació d'arqueòlegs, l'Associació de Professionals de l'Arqueologia de Catalunya (APAC), amb la voluntat de fomentar la comunicació i les relacions professionals, de promoure un nou Conveni col·lectiu de treball, de potenciar la figura de l'arqueòleg/arqueòloga i, de generar interès pel patrimoni arqueològic de Catalunya, a més d'assenyalar que és necessària la cohesió d'un col·lectiu que està desprotegit i que necessita una consolidació i professionalització en tots els àmbits, tant social com legal i administratiu, és evident que s'està convidant a tot el col·lectiu professional del sector de l'arqueologia a repensar sobre la nostra professió, com es gestiona, com es desenvolupa el seu exercici i com es resolt el problema persistent de la precarietat laboral del sector.

Personalment sempre he pensat que si es vol posar ordre en el desgavell d'aquesta professió, abans de res s'han de resoldre com a mínim cinc qüestions: la primera és que s'ha de canviar el model empresarial i començar a plantejar la creació de despatxos d'arqueòlegs, al estil dels despatxos d'arquitectes i advocats, model clarament contraposat al de l'empresa contractista que tenim ara mateix a l'estil de les constructores; la segona és el tema de la qüestió de que un arqueòleg/arqueòloga només pot tenir un permís de direcció al mateix temps i les conseqüències que això té pel professional; la tercera és la d'exigir a l'arqueòleg l'entrega de la memòria quan sovint no hi ha garantit el seu finançant i qui és penalitzat és el professional que ha assumit la direcció però, sense cap repercussió per l'empresa; la quarta és que si considerem que som arqueòlegs és bàsic que deixem de parlar d'auxiliars d'arqueologia i parlem de tècnics i directors, perquè un arqueòleg és un titulat superior, i un auxiliar en cap sector és un titulat superior; i, la cinquena és definir quin és el producte que els arqueòlegs oferim a la societat i quins són els nostres clients potencials. De tot això és d'allò que parlaré en aquest post, expressant com ho veig.

Sobre el tema del model empresarial, tinc molt clar que l'arqueologia en la major part de casos, per bé o per mal, pel que fa a les intervencions de camp, que és on la major part del sector desenvolupa la seva activitat, va a remolc de l'obra pública i que sovint comparteix algunes problemàtiques comunes amb aquesta. Personalment -i qui em coneix ho sap- no sóc d'aquells que pensem que en totes les intervencions arqueològiques només hi tenen cabuda titulats superiors, perquè la tipologia d'intervencions pot ser molt variada i les necessitats d'una intervenció a una altra també poden ser molt diferents i, això comporta conseqüentment una adaptació de la composició de l'equip a cada cas, on de vegades pot estar justificat que només hi hagin titulats superiors i en d'altres poden tenir cabuda gent que no és titulada superior. Ara bé, i dit això, igualment tinc molt clar que totes aquelles tasques tècniques han de ser dutes a terme per tècnics i això implica per titulats superiors i, per tant, contractats com a tals, és a dir com a tècnics, no com auxiliars. A partir d'aquí, personalment crec que el model actual, on l'empresa d'arqueologia s'ha convertit en una empresa contractista on generalment es contracta titulats superiors amb contracte d'auxiliar per fer tasques de tècnic s'ha d'acabar, perquè és un model que porta a l'engany, a la frustració professional i condemna el sector a la precarietat laboral. Francament crec que aquest model ha de ser substituit per la creació de despatxos col·lectius d'arqueòlegs destinats a fer únicament tasques tècniques i, en cas que es consideri que hi hagi la necessitat, que hi hagi un model d'empresa alternatiu que contracti el corresponent personal auxiliar, és a dir aquell que no desenvolupa tasques tècniques. El plantejament de l'empresa d'arqueologia ha de ser similar al del despatx d'arquitectes i no al de la constructora.

La segona qüestió, la dels permisos, crec que s'haurien d'atorgar a aquests despatxos d'arqueòlegs i que aquests despatxos puguin ser beneficiaris de diversos permisos simultàniament, essent aquests despatxos qui designi quin membre del despatx assumeix la direcció de la intervenció que ha estat concedida al despatx i qui ha de rendir comptes a l'administració ha de ser en conseqüència l'esmentat despatx. Aquest plantejament, crec que evitaria el problema de no poder assumir cap intervenció mentre esperes que arranqui la intervenció, quan en ocasions el temps del permís s'esgota i la intervenció ni tan sols ha començat, amb el perjudici que això comporta per al professional que havia estat beneficiari del permís en qüestió.

En relació a la tercera qüestió, si el permís és concedit al despatx d'arqueòlegs en lloc de concedir-lo directament al professional, el despatx és qui assumeix el compromís de memòria i qui pot ser inhabilitat, cosa que hauria de comportar una major garantia per poder assumir aquesta tasca que no pas fer recaure tot el pes en el professional.

Sobre l'etern debat de si som tots o no arqueòlegs, si realment ens ho creiem, el primer que hem de fer és dignificar la professió assumint que com a titulats superiors només podem ser contractats com a tècnics o per assumir la direcció de la intervenció però allò que no pot ser és que intentem fer colar gat per llebre, ja que un auxiliar administratiu no és un administrador, ni un auxiliar d'infermeria és un infermer/a, i el mateix succeeix amb un auxiliar d'arqueologia que no és un arqueòleg perquè no és un titulat superior, així que no ens equivoquem i comencem a dir les coses pel seu nom, com a arqueòlegs la nostra categoria no pot ser inferior a la de tècnic perquè som titulats superiors. 

La cinquena qüestió, definir quin és el producte que els arqueòlegs oferim a la societat i quins són els nostres clients potencials. Sovint ens queixem del tema dels autònoms depenents i francament, és evident que bona part del sector es troba en aquesta situació però possiblement part del problema radiqui a que bona part del sector resumeix l'arqueologia en la intervenció de camp, quan en canvi, tot i admetent que la major part de feines dels arqueòlegs i arqueòlogues siguin de treball de camp i, que com a molt es contemplin com alternatives la gestió, la difusió i la docència universitària, també hi han altres feines on hi tenim cabuda els arqueòlegs, com podria ser el cas dels plans directors de béns immobles on els equips són integrats per arquitectes, historiadors i restauradors, però també per arqueòlegs, com podria ser el cas també de fer de pèrits judicials, com podria ser el cas de documentar col·leccions privades o de cases de subastes, etc.

Finalment, en relació al Conveni col·lectiu de treball, si bé sempre és bo que aquest existeixi, també cal dir que a la II Assemblea de l'APAC que tingué lloc ahir dijous 18 de maig, es va estimar que en prou feines la quarta part del sector és assalariat, mentre que la resta del sector és autònom i, per tant, la major part del sector no quedarà afectat per aquest conveni. Clar que podríem pensar que els empresaris de cop i volta els agafarà una febre de contractació, però tots sabem que això no succeirà un cop extingits els contractes d'obra i servei, i  més en un sector com el de l'arqueologia,  on les necessitats de personal per treballar varia molt segons les intervencions que tingui en curs l'empresa corresponent i, impossibilita els contractes indefinits en molts casos perquè no hi ha cap garantia de poder mantenir el volum de feina per mantenir als treballadors amb contractes indefinits, raó per la qual s'aboca a quasi bé tot el sector a ser autònom, sovint falsos autònoms i, en conseqüència, difícilment regulables amb el Conveni col·lectiu laboral. Possiblement, amb un sector com el de l'arqueologia s'hauria de recuperar l'opció del contracte d'obra i servei per poder incloure a bona part del sector en el Conveni.

Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.

Arribats en aquest punt, si pots vendre el buit per 15.000 €, què t'impedeix tornar a fer-ho si hi ha gent disposada a llençar els diners d'aquesta manera? Evidentment res, i òbviament seguí la línia amb una segona obra, "Afrodita piange", és a dir "Afrodita plora", la qual a inicis de juny d'aquest mateix 2021 presentà a Nova York.

Ja al mes de juliol, el tema de les escultures invisibles ens dona una nova notícia amb la denúncia per plagi a Garau. La denúncia sembla ser que la fa l'artista espanyol Boyer Tresaco, el qual ja porta fent escultures invisibles des de fa dues dècades, i li demana a Garau una indemnització per danys i perjudicis causats, tant "morals com materials com merament econòmics". No deixa de tenir una certa comicitat parlar de danys "materials" en una denúncia per plagi d'una escultura invisible o immaterial.

En tot cas, sembla que Garau no va ser molt original en crear una obra que no existeix. Un altre escrit  ens parla de l'escultura invisible de Boyer Tresaco, artista que porta més de trenta anys investigant i treballant el concepte d'escultura invisible, des de les seves primeres representacions de l'absència a inicis dels anys noranta del segle XX, fins a la creació l'any 2001 de la seva primera escultura invisible, la qual és exposada i venuda a Barcelona, a la Galeria Theredoom. Doncs sí, la escultura invisible no és cap novetat, ja fa dues dècades que circulen "escultures invisibles" per galeries i cases de subhastes.

Em disculpareu si no acompanyo de cap fotografia el text on parlo de tan magnífiques escultures invisibles o immaterials però és que només els ximples les poden veure, i no vull posar a ningú davant el compromís de poder-se identificar amb un ximple.

Tot sigui dit, Boyer Tresaco no és l'únic que ha denunciat a Garau, o al menys que pretén fer-ho, no estic segur si ha fet efectiva la denúncia. En aquest cas es tracta d'un artista americà Tom Miller que l'any 2016 instalà l'escultura Nothing a la Bo Diddley Plaza, a Gainesville (Florida). En aquest cas la instal·lació durà cinc dies i un grup de treballadors anava desplaçant el buit mitjançant mímica.

Ara, aquest mes de setembre, no tenim una nova notícia d'escultures invisibles sinó d'una altra presa de pèl que ens torna a brindar el "sector de l'art". En aquest cas l'objectiu és fer-nos empassar no una obra d'art, material o immaterial, sinó el seu embolcall, com a obra d'art. En aquest cas es tracta de l'artista búlgar Christo Vladimirov Javacheff, conegut artísticament simplement com a Christo, el qual va finar el maig de l'any 2020. Un cop traspassat l'artista, ha estat quan, aquest 2021, s'ha materialitzat el seu vell projecte de fa seixanta anys d'embolcallar l'Arc de Triomf de l'Étoile, o simplement l'Arc de Triomf, a París. Diuen que embolcallar l'Arc de triomf no ha deixat indiferent a ningú i que és posar en relleu el soldat desconegut. Doncs a mi, personalment, em deixa indiferent i no crec que posi en relleu absolutament res. Em deixa indiferent perquè no li trobo cap mèrit a embolcallar obres d'art concebudes i executades per d'altres que sí obren obres d'art, en aquest cas, l'obra d'art és l'Arc de Triomf de l'Étoile, acabat de construir entre 1832 i 1836 a partir del projecte de l'arquitecte Jean François Thérèse Chalgrin, tot i que l'ordre de construcció d'aquest arc de triomf l'havia donat Napoleó trenta anys abans, en 1806. Em deixa indiferent perquè tinc seriosos dubtes de poder considerar com a obra d'art embolcallar allò que sí que és una obra d'art. Em deixa indiferent perquè si això és una obra d'art haurem de considerar com a artistes a tot el personal que embolcalla paquets. I em deixa indiferent perquè tinc el convenciment que aquesta és una altra presa de pèl en nom de l'art.

​Ja n'hi ha prou de tanta tonteria en nom de l'art, que ja fa molt temps que el nen va dir que el rei anava despullat. No tinc res en contra de l'art abstracte o de l'art conceptual, però sí contra les ximpleries que alguns ens pretenen fer empassar com a obres d'art. Si fer escultures invisibles o embolcallar són obres d'art, el següent que serà? dir que muntar una bastida és una obra d'art? Potser cal definir d'una vegada la diferència que hi ha a nivell coneptual entre una obra d'art i una presa de pèl.

Durant cinc anys, aquest ordinador de pantalla blava i lletres blanques, i que no en sabia res de carpetes i finestres, ni de treballar de forma intuitiva, va ser el meu company d'escriptura, fins que en 1997 vaig tenir el meu primer ordinador portàtil, el mateix any en que vaig tenir el meu primer telèfon mòbil, per a trucades i enviar missatges, però res de internet. Malgrat tot, en aquests anys ja vaig entrar en contacte amb un tipus d'ordinador diferent, molt més intuitiu, era el moment en que circulava allò de que no estudiis informàtica, compra't un Mac, i amb un Mac treballava al Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC) en 1992, ajudant al bon amic Orlando Barrial, introduint dades per a elaborar el full informatiu d'aquesta entitat, el Índex, per tal de difondre cursos, congressos, bibliografia i altres informacions relacionades amb l'arqueologia i el patrimoni cultural, informacions que després eren enviades per correu ordinari als socis del CRAC.

En 1997, l'adquisició del meu primer portàtil comportà treballar de forma més intuitiva, aquest ordinador ja funcionava amb carpetes i finestres com ho feien els Mac, tot i que en aquest cas la cosa anava de Windows, i no amb combinació de tecles cada cop que volia fer una acció. Aquest ja tenia la opció de conectar-se a internet però a casa els meus pares no hi havia internet, i tampoc vaig tenir internet al anar a viure pel meu compte a partir de mitjans de 1999. De fet, personalment no vaig tenir internet a casa fins l'any 2006, tot i que sí tenia correu electrònic, el qual acostumava a consultar en locutoris públics. En aquest intèrval de temps, en aquests anys moltes coses van canviar, en la forma de treballar i de relacionar-se, posant al nostre abast unes eines que marcaran un abans i un després. 

Personalment, aquests anys coincideixen amb la direcció de la intervenció al Mercat de Santa Caterina a Barcelona, intervenció iniciada el mes de juny de 1999, on jo treballava amb l'esmentat portàtil, gestionant les dades de l'excavació amb la base de dades de Filemaker que m'havia facilitat l'empresa CODEX, SCCL. Les planimetries en aquell moment no acostumaven a ser informatitzades i, inicialment, es van fer a mà, tot i que ben aviat s'optà per informatitzar-les amb Autocad. Era obvi que s'estava canviant la forma de treballar, i no només de treballar. ​

​Si el 1971 s'envià el primer correu electrònic entre dos ordinadors, el 1994 es llançà Geocities un servei que permetia als usuaris crear els seus propis llocs web i allotjar-los en determinats llocs segons el seu contingut i, l'any 2000, esclatà la bombolla d'internet. Poc després neixien les primeres xarxes socials, l'any 2003 MySpace, Linkedin i Facebook, que possibiliten una difusió de continguts sense precedents, i que anirà a més amb el naixement de Youtube en 2005 i de Twitter en 2006. Les possibilitats que s'obrien per a la difusió de la recerca eren immenses i poc després neixien les primeres xarxes socials d'investigadors, aquests són els casos d'Academia.edu o de ResearchGate nascudes l'any 2008, sense oblidar els motors de cerca, com és el cas de Google Scholar, nascut el 2004, així com l'organització ORCID, és a dir el Open Researcher and Contributor ID que el 2012 llançà el seus serveis de registre i començà a emetre les seves identificacions d'usuari amb la finalitat d'identificar de manera única a científics i altres autors acadèmics per tal de resoldre el problema de la duplicitat de noms entre autors, a més de proporcionar un curriculum vitae digital constantment actualitzat i, amb tot això, es passava de la Ciència a la e-Ciència i, volguem o no, tot això ens obliga a adaptar-nos constantment, tant si treballem des de la universitat, des de l'administració, des de l'empresa privada, o com a investigador independent, ja que de tenir o no aquesta capacitat d'adaptació comportarà que tinguem una major o menor visibilitat, i que la nostra feina en conseqüència tingui un major o menor impacte. La nostra presència o no a les xarxes, especialment a les xarxes d'investigadors, de ben segur que condicionarà la difusió de les nostres recerques, i de ben segur que la cosa anirà a més en els propers anys.

Actualment, l'Academia.edu té registrats prop de 157 milions d'investigadors i, ResearchGate dona accés a 135 milions de publicacions, xifres que permeten deduir fàcilment la invisibilitat que sovint pateix la recerca que es genera, així com la dels diferents investigadors, en mig d'aquest gran volum d'informació que ja avui dia és present a la xarxa, tot i que també cal dir que l'èxit d'aquestes xarxes posant en contacte investigadors de tot el món i de tota mena de disciplines, així com donant accés a les seves publicacions, obre unes possibilitats immenses a l'accés i intercanvi de coneixement i, ajuden a sortir de la invisibilitat, especialment per aquells que no tenim darrera una gran institució com pot ser una universitat, una administració pública, o una gran empresa, és a dir els independents researchers o investigadors independents.

Avui fa prop de tres setmanes, concretament el 28 de febrer, vaig publicar un seguit de reflexions a facebook, en motiu d'una petició de signatures de change.org, on es demanava que tot aquell que treballi en una excavació arqueològica ha de ser arqueòleg, tot i que posteriorment es va retocar l'encapçalament amb un intent de matisar la petició dient que, tot aquell que treballi en un jaciment arqueològic ha de ser arqueòleg. La petició, amb la qual personalment no hi estic d'acord, té la virtud de revifar l'antic debat de qui ha de treballar en el marc d'una intervenció arqueològica, un vell debat que cíclicament apareix en el sector i que mai sembla arribar a cap port però, que sí permet reincidir a definir la feina del col·lectiu de professionals de l'arqueologia i, en aquest marc vaig optar per aportar el meu gra de sorra al debat i que aquí reproduïré, atenent que sempre he pensat que facebook, tot i la seva popularitat com a xarxa social, és un caos que quan han passat un parell de setmanes ja tens dificultats per trobar allò que vas escriure i, ja no en parlem si ha passat un any.

La reflexió s'iniciava comentant que porto en el món de l'arqueologia des del 1989, i treballant a l'arqueologia professional des del 1994 i, llegint allò que llegeixo sóc del parer que la professió ha quedat atrapada en un debat absurd que no porta enlloc, equivocant un i altre cop l'objectiu a reinvindicar. Aquesta afirmació em portava a fer les següents reflexions:

Primer.- No té cap sentit que en una excavació arqueològica tothom hagi de ser arqueòleg, ni tan sols que tot l'equip  hagi de ser integrat per titulats universitaris, de la mateixa manera que en una obra de construcció no tothom és arquitecte, ni tothom és titulat universitari. Crec que és obvi que els equips han de ser multidisciplinars, com em sembla igualment obvi que hi ha tasques que són pròpies de titulats i d'altres de no titulats.

Segon.- L'intrusisme no té res a veure en que hi hagin no titulats en una excavació, sinó amb quines tasques s'assignen als titulats i quines als no titulats.

Tercer.- No es pot pretendre anomenar arqueòleg a qualsevol que agafi un pic, una pala o un carretó en una excavació arqueològica, com tampoc el converteix en arquitecte si ho fa en una excavació associada a una obra de construcció.

Quart.- No es pot pretendre resoldre el problema de la manca d'oferta laboral intentant fer creure que tasques que són perfectament realitzables per no titulats és imprescindible que siguin fetes per titulats.

Cinquè.- Com arqueòlegs ens formem per a dirigir intervencions i per a exercir de tècnics, sigui al camp, sigui al laboratori, o on correspongui, per a documentar, per a investigar, per a prendre decisions sobre com s'ha d'excavar un estrat o un altre, per a prendre decisions sobre com optimitzar la documentació i estudi del territori, del jaciment o dels materials a documentar i investigar, i en dirigir equips de treball sota la nostra responsabilitat, sigui com a directors, sigui com a tècnics, equips on poden tenir cabuda perfectament titulats i no titulats, així com tècnics de diferents disciplines segons les necessitats de cada treball a desenvolupar.

Sisè.- Com arqueòlegs ens formem no només per a excavar, sinó també per a documentar i investigar materials arqueològics que abunden als museus i a d'altres institucions que posseeixen col·leccions de materials arqueològics.

Setè.- Com arqueòlegs ens formem també per a ser gestors de patrimoni, sigui a les administracions públiques, sigui als museus, etc.

Vuitè.- Com arqueòlegs ens formem per a poder exercir com a consultors i assessors tècnics, fent informes sobre béns immobles, sobre zones d'expectativa arqueològica, per a fer de pèrits, etc.

La dignificació i el futur de la professió, tal i com jo ho veig, no passa per pretendre que en una excavació tots siguem arqueòlegs, o titulats universitaris, sinó per a fer valorar socialment el treball per al que ens hem format i, això va molt més enllà de qui agafa un pic, una pala o un carretó en una excavació arqueològica.

Sant Pacià, bisbe de Barcelona del segle IV que visqué en temps de l'emperador Teodosi, escrigué un llibre conegut com el Cervulus, del qual Isidor de Sevilla diu que anava contra el costum pagà de celebrar el primer dia de l'any vestits de feres o de cèrvols i, cometent tota mena de desordres i impureses. Malauradament aquest llibre no ens ha arribat i només en sabem de la seva existència per les referències d'Isidor de Sevilla o del mateix Pacià de Barcelona. El bisbe barceloní feia referència al seu llibre en un altre dels seus escrits, en el prefaci de la seva Exhortació a la penitència. En aquest, el bisbe escrivia allò que temia dient que "Una cosa temo, estimadíssims, i és que, codemnant allò que fan els qui acostumen a oposar-se a les meves prèdiques, més aviat els indueixi al pecat que no pas els corregeixi; i potser fora millor de callar que no prevenir els grans pecats, tal com feia Soló l'atenès; també temo que en llurs costums els nostres contemporanis hagin arribat a un punt que, quan hom els vol prohibir de fer el mal, es pensin que hom els estimula a fer-lo" (Exhortació a la penitència, I, 2). Aquestes reflexions són motivades precisament per les conseqüències que tingué el seu llibre Cervulus, del qual diu que va aconseguir "que posessin més interès a celebrar-lo quan més vivament els era desaconsellat" i, tot seguit el bisbe es lamentava dient "Pobre de mi! Quin crim hauré comès? Penso que no sabrien fer el «cèrvol» si no els ho hagués ensenyat, tot vituperant-lo" (Exhortació a la penitència, I, 3). 

Llegint les lamentacions de Pacià de Barcelona per haver escrit el Cervulus, és evident que el prelat era conscient que havia patit el que avui coneixem com l'Efecte Streisand, és a dir que intentant censurar el costum pagà dels barcelonins de finals del segle IV, volent apartar-los dels excessos del dia de Cap d'Any on hi havia ball de disfresses, sobretot disfressant-se d'animals com cabres, cèrvols i altres, el bisbe aconseguí produir l'efecte contrari, obtenint una major difusió del costum pagà barceloní al qual pretenia censurar.

El mateix li succeí molts segles després a Barbra Streisand quan demandà infructuosament el fotògraf Kenneth Adelman i Pictopia.com per violació de la privacitat per una foto aèria de la seva mansió a la costa de Califòrnia i, demanava retirar la foto de la col·lecció de més de 12.000 imatges de la costa californiana. Abans de la querella, la imatge s'havia descarregat sis vegades de la pàgina web d'Adelman i, de resultes del cas, la pàgina web d'Adelman va tenir més de 420.000 visites el més següent. D'aquí el nom d'Efecte Streisand.

Si hom repassa les hemeroteques trobarà d'altres exemples ben il·lustratius com intentar pohibir o censurar costums o informacions sovint provoca efectes contraris. De fet, dels intents d'ocultar informació va néixer la popularitat adquirida per Wikileaks, organització sense afany de lucre destinada a difondre documents confidencials filtrats per persones anònimes. L'intent de l'agència EFE de censurar, l'any 2009, la fotografia de les filles del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a la Casa Blanca, amb la parella presidencial americana, també va provocar l'efecte contrari provocant la gran difusió de l'esmentada fotografia i, podriem seguir fins al cas d'Antonio Luis Baena Tocón.

Tot i que l'Efecte Streisand és conegut amb aquest nom des de dates recents, l'efecte té una llarga tradició històrica com ho posa de manifest el Cervulus de Pacià de Barcelona però, allò que no deixarà mai de sorprendre'm és la manca de capacitat d'aprendre dels errors del passat i, possiblement l'origen d'aquesta manca de capacitat es trobi en el menysteniment que sovint s'ha tingut en relació a la recerca històrica. Els laments de Pacià de Barcelona a finals del segle IV haurien pogut fer reflexionar tant a Barbra Streisand, com  als familiars de l'alferes Antonio Luis Baena Tocón, sobre les conseqüències que tindria intentar ocultar determinades informacions, censurant-les. Abans d'ahir, sense anar més lluny, quasi bé ningú sabia qui era Antonio Luis Baena Tocón, ahir va ser trending topic quan es va saber que el seu fill, després d'haver amenaçat la Universitat d'Alacant amb l'inici d'un procés judicial, aquesta universitat va optar per borrar d'Internet, cautelarment, de dos articles digitals, el nom del secretari del judici contra el poeta Miguel Hernández, és a dir, de l'alferes Antonio Luis Baena Tocón.

D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés.

Francament, digueu-me ilús, sempre he pensat que els congressos són trobades on la gent exposa el resultat de la seva feina i sotmet a debat els resultats, a més de donar difusió en aquests. Quan s'impedeix als congressistes tenir l'opció d'anar a totes les conferències, al mateix temps es limita el debat, obligant als congressistes a anar a unes a canvi de renunciar a anar a d'altres. Quan a més no es publiquen les actes, es limita la difusió i, allò que s'hi ha tractat, amb el pas del temps, romand en l'oblit. I quan a més es fa pagar més d'un centenar d'euros per un suposat congrés, crec que podem parlar directament d'una estafa. Dic "suposat congrés" perquè no crec que es pugui qualificar de congrés una trobada d'investigadors, per molt bons que aquests siguin, de la que no queden resultats publicats, i encara menys quan ni tan sols es pot assistir a bona part de les conferències que s'hi realitzen. Digueu-li trobada d'amics si voleu, o trobada de col·legues, però no li digueu congrés, ni jornades o reunió científica.

Una variant d'això són uns "congressos" que no publiquen actes però que després hom es va assabentant que tal conferència o tal altra s'ha publicat ara en una revista, ara un monogràfic, ara en qualsevol lloc, menys en les actes del suposat congrés on s'han presentat. Aquest hàbit, del qual ben segur que tots en coneixem algun exemple, però que en aquí silenciaré perquè no és finalitat d'aquest escrit de personalitzar-ho en cap cas concret, aquest hàbit porta al caos, a la dispersió, a la desorientació i a una segona estafa perquè qui vulgui la publicació haurà de tornar a pagar per uns resultats que haurien d'haver estat publicats a les actes del congrés on es presentà tal o qual conferència. Sense oblidar que no hi ha cap garantia que es publiquin totes les conferències amb aquest sistema, creant de retruc una clara discriminació entre investigadors.

En relació a les exposicions sense catàlegs, la problemàtica és similar. La inversió econòmica i intel·lectual que implica la realització d'una exposició no es pot traduir en la sensació d'abocar els diners a les escombraries i a l'oblit de la feina feta i, aquesta és la sensació que hom té quan es fa una exposició sense catàleg, especialment aquelles que són temporals i en prou feines duren uns pocs mesos exposades.

Finalment, només unes preguntes, més enllà de trobades socials per fer petar la xerrada i anar a dinar junts, de què serveix un congrés sense actes? i una exposició sense catàleg? que en queda d'una exposició un cop s'ha desmuntat? i d'un congrés un cop s'ha acabat? Com justifiquem els diners invertits? (especialment els diners públics), i de l'esforç intel·lectual dels diferents investigadors què en queda? on podem llegir els resultats de la seva recerca?

Davant els aconteixements que estan succeint a Catalunya, com a català i com a persona VULL MANIFESTAR el meu rebuig a un Estat on s'imputa al 75% dels alcaldes catalans perquè faciliten que la ciutadania pugui exercir el seu dret a vot en un referèndum; en que es produeixen detencions de càrrecs electes per complir amb el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions; en que es produeixen atacs a la llibertat d’expressió i de premsa, i registres a empreses privades i institucions públiques, en ocasions fins i tot sense ordres judicials, violant constament drets fonamentals; on s'intervé policialment el correu de les administracions públiques i on es tanquen webs públiques i privades per raons polítiques; i on s'utilitzen les forces de seguretat com a forces d'ocupació, intimidació i repressió, pràctiques totes elles més pròpies d'estats autoritaris i dictadures que no d'estats democràtics.

Hi ha qui afirma que el dret d'autodeterminació no existeix a Espanya i, a tots ells els hi vull preguntar en quin moment i on consta que Espanya hagi deixat de ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, pacte que Espanya ratificà en 1977. Per a aquells que no recordin el seu contingut, concretament el de l'article 1, tot seguit el reprodueixo tal i com es troba redactat al BOE-A-1977-10733:

Crec que queda ben clar que els Estats que han ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, com és el cas d'Espanya, reconeixen que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació (PIDCP, art. 1.1) i que els Estats que han ratificat aquest pacte promouran l'exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides  (PIDCP, art. 1.3). És això el que està fent l'executiu espanyol? És això el que està fent la fiscalia espanyola? És això el que estan fent els tribunals espanyols? És això el que estan fent les forces de seguretat espanyoles? Crec que la resposta és òbvia, i òbviament és NO.

Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua. 

Personalment tinc clar que molts dels que han opinat sobre l'esmentat manifest, simplement no l'han llegit, com bé assenyala Vicent Partal al seu article No tot s'hi val, senyor Rabell i, que també té raó el periodista quan afirma que el manifest "no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república" però, discrepo d'ell quan diu que "si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català". És evident, i així ho manifesta clara i nítidament Partal, que ell no creu que dues llengües poden conviure "sense aniquilar-se l’una a l’altra", afirmant que "No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai" de societats bilingües estables, i que el bilingüisme només és un estadi de trànsit. El fet que no n'hi hagi hagut, o no n'hi hagi, no crec que impliqui que no n'hi pogui haver, i per tant aquesta és i serà una afirmació que no va més enllà de ser una sentència gratuïta, simplement basada en un càlcul de probabilitats que no admet la possibilitat futura d'un canvi en relació a l'experiència passada i present, cosa molt discutible, per molts estudis que els  experts facin sobre casos passats, que no deixen de ser passats i que no necessàriament han de ser futurs. Digueu-me il·lús, però jo com historiador sóc d'aquells que no es creu aquell tòpic de que la història sempre es repeteix, perquè simplement no és cert.

Sobre la pretesa diglòssia dels Països Catalans, tot i poder-la admetre en part, especialment en alguns territoris com ara el País Valencià, les Illes Balears i Pitiuses, o a la Catalunya Nord, no tinc tan clar que aquest sigui el cas de Catalunya (o el Principat si preferiu). Crec que som molts aquells que ens adrecem a les administracions en català, que publiquem els nostres escrits en català, i ho fem convençuts que el català és tan vàlid com qualsevol altra llengua per fer-ho i, que no compartim que "en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’ ", referint-se a castellà i català respectivament, si nosaltres mantenim la nostra militància de publicar en català. De fet, arribats en aquest punt, és possible que sigui bo recordar que el català fou la tercera llengua en ser creada a la Viquipèdia, pocs minuts després de la versió alemanya, la primera en editar una article que no fós en llengua anglesa i que, actualment, és la dissetena en la producció d'articles. Tot això no crec que s'hagi assolit posant la por al cos, amb discursos derrotistes sobre el desastre que serà per al català mantenir el bilingüisme, o fent manifestos on es qualifica al castellà com a "llengua de dominació" (no nego que ho hagi estat en diferents moments de la història), que "li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la [a la llengua catalana] ​dels àmbits d’ús lingüístic general". Si bé és cert que ho ha intentat, en diferents moments i, tot i admetent que des de diferents sectors polítics actuals s'ha volgut vendre una imatge distorsionada sobre allò que ha representat la immersió lingüística, amb la qual hi crec cegament malgrat totes les crítiques d'una i altra banda, és molt discutible dir que el castellà "continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general" com s'afirma textualment al manifest.

El castellà, com diu el manifest, és cert que sovint, per implantar-se a Catalunya, a emprat la "bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació" però, ara mateix l'ús o no del català és una decisió de cada un de nosaltres, a l'ensenyament s'ensenya tant el català com el castellà, i l'ús del català o no en els mitjans de comunicació torna a dependre de nosaltres d'emprar o no la llengua catalana. Així que no crec que calgui adoptar posicions victimistes sobre els riscos amb els quals s'enfronta el català, sinó d'actuar fent ús de la llengua catalana en tot allò que fem. A Catalunya, tothom sap tant català com castellà, no hi ha cap necessitat de canviar de registre lingüístic, tots ens podem expressar en català o castellà perquè tots sabem català i castellà, i aquesta és la nostra riquesa, aquest és el nostre patrimoni lingüístic, i aquest coneixement és el que ens fa lliures lingüísticament, amb un estat independent o no.

La minorització o no del català, personalment no crec que depengui tant dels manifestos de torn com aquest que ha reobert el debat sobre la llengua, com del compromís que cada un de nosaltres tinguem en l'ús de la llengua, i aquest ús s'ha de produïr com una elecció lliure. Les imposicions, siguin quines siguin, vinguin d'on vinguin, siguin pel motiu que siguin, sempre acaben generant rebuig i voluntat de resistència contra la imposició. Si la llengua catalana acaba "esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint" serà molt probablement perquè aquells que som catalanoparlants hem deixat d'expressar-nos en català i generar continguts i activitats en català que generin interès per conèixer la nostra llengua, per haver perdut o haver estat incapaços de generar interès a la resta de ciutadans amb qui convivim i que s'expressen en d'altres llengües i, no pas, pel fet de conviure dues o més llengües dins una mateixa societat.

Volem parlar sobre la llengua? Parlem-ne, i parlem-ne deixant clar que hi han coses del manifest en que hom hi poc estar d'acord, com ho estic assenyalat però, no crec que aquest manifest sigui totalment assumible per tothom, tot i mantenir una actitut militant amb la llengua. Personalment discrepo del manifest quan diu "Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic". Doncs sí, jo crec, i tinc el convenciment que molta altra gent també, que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic, font d'una gran riquesa cultural, i un patrimoni lingüístic que cal defensar. La subordinació d'una llengua només es produïrà si renunciem a una de les dues llengües i això torna a dependre de la nostra actitut amb aquestes llengües i, que el grup Koiné i la seva claca no cregui que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena, no vol dir que els demés hem de compartir aquesta visió tan derrotista.

En definitiva, i ja per concloure, no crec que aquest manifest es trobi motivat tant per qüestions lingüístiques com polítiques (puc estar equivocat però, és la meva manera de veure-ho). El problema lingüístic, només afectarà la base mateixa de la cohesió social si una de les dues comunitats lingüístiques intenta imposar-se a l'altra. El suposat problema lingüístic només existeix entre aquells que pateixen de complexes d'inferioritat manifestant que la seva llengua, sigui quina sigui, no és capaç de conviure al costat d'una altra en pla d'igualtat dins una mateixa societat. Crec que som molts els que parlem tant en català com en castellà, i fins i tot una tercera o una quarta llengua, i no subordinem una a l'altra, o a les altres. Si els signants del manifest creuen que el català o l'occità es troben subordinats al castellà, o creuen que hi ha una situació de diglòssia, allò que haurien de fer és generar continguts científics en català i adreçar-se a les administracions en català, més que fer manifestos que crec que en res contribueixen a millorar l'ús del català o d'escollir la llengua catalana com a opció lingüística i, fer-ho de forma lliure. Ara bé, després de tot allò que s'expressa al manifest, al final es diu "Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal, també pel que fa a la llengua" i, em pregunto, no és això que s'ha defensat i fet tots aquests darrers anys? On és la novetat en la proposta? Però potser és que jo no hi entenc gaire, només sóc historiador, no pas lingüista, ni tan sols filòleg. Sigui com sigui, escric i escriuré en català perquè és la meva opció lingüística, però no tinc cap problema en fer-ho també en castellà o francès si em ve de gust, o en qualsevol altra llengua si crec que sóc prou competent per fer-ho, perquè tot això evidencia el patrimoni lingüístic que tenim.

Aquest escrit, com a historiador, com a medievalista, com a amant de l'onomàstica que sóc, però sobretot com a fill del Prat de Llobregat i de la comarca on es localitza aquest municipi, l'hauria d'haver escrit fa molts anys, però malauradament no ho vaig fer i segurament a aquestes alçades potser ja sigui tard, ja que el mal arrenca com a mínim des de mitjans dels anys 80 del segle XX on alguna entitat comarcal ja va començar a emprar la paraula "baix" com a identificador comarcal alternatiu al de "Llobregat".

​Un cop situats en allò que em lliga al Baix Llobregat, vull fer un seguit de reflexions a l'entorn del nom d'aquesta comarca i d'allò que implica el procés de substitució que porta patint en les darreres dècades. Històricament el nom és "Llobregat", si es vol en la seva grafia llatina i derivades, avui dia la coneixem oficialment com "Baix Llobregat", i oficiosament com "Baix" o "el Baix". El nom històric de la comarca encara el conserven poblacions com Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat i Torrelles de Llobregat. Totes aquestes poblacions podriem pensar que porten el nom pel riu Llobregat, però aquest riu també passa per d'altres comarques. De fet neix a la comarca del Berguedà, baixa pel Bages i segueix fins el delta pel Baix Llobregat. Davant les vuit poblacions del Baix Llobregat que porten el mateix nom que el riu, ni al Berguedà, ni al Bages, es documenta cap població que es digui "del Llobregat" i això, com hom pot sospitar no és per casualitat. La raó és que aquestes poblacions no reben el nom de Llobregat tant pel riu com perquè es trobaven en l'antic territorium del Llobregat, de la mateixa manera que succeeix al Berguedà on sí hi ha poblacions que es diguin "del Berguedà", com Guardiola del Berguedà o la Nou de Berguedà, al igual que succeeix al Bages amb poblacions com Castellnou del Bages, Sant Fruitós del Bages o Sant Mateu del Bages. Que el Berguedà no ha estat mai el territorium del Llobregat malgrat veure néixer aquest riu és obvi, perquè el Berguedà és el territori dels berguistans primer, el qual arribà a esdevenir comtat, el comtat de Berga. Que el Bages no ha estat mai el territori del Llobregat és igualment obvi si repassem la història d'aquesta comarca. I que l'actual comarca del Baix Llobregat és l'històric territorium del Llobregat és igualment obvi quan a la documentació medieval surt fins a la sopa i és inapel·lable. Perquè aquesta dissertació? Ara ho exposo.

Avui m'ha cridat l'atenció llegir #OrgulldeBaix i, com a fill de la comarca del Baix Llobregat, i conscient que des de fa poc més de 30 anys s'està intentant implantar el nom de "Baix" tant sí com no per identificar la comarca del Baix Llobregat, no calia tenir gaire imaginació per saber per on anirien els trets. Francament, que en un moment donat al nom històric de "Llobregat" se li volgués afegir la paraula "Baix" per indicar que la comarca era a la part baixa del curs del Llobregat pot arribar a ser assumible, malgrat que personalment cregui que era una precisió innecessària, quan no hi havia cap altra comarca que portés el nom de Llobregat, ja que les dues altres comarques que podrien ser candidates no l'han portat ni el porten, cas del Bages i del Berguedà, per tant no hi havia cap possible confusió. Ara bé, que ara es volgui simplificar el nom de "Baix Llobregat" en "Baix" que no vol dir res i desestimar el nom que identifica el territori crec que és, francament, una bestiesa, a banda dels fonaments de la destrucció del patrimoni onomàstic comarcal. Malauradament no crec que a ningú se li escapi la insensibilitat tradicional d'aquest país envers el patrimoni onomàstic, i segurament tampoc jo ho resoldré essent una veu en el desert, però com a mínim en deixaré constància i ho expressaré tal com ho sento, de forma contundent i claredat meridiana: anomenar al històric territori del Llobregat, actual comarca del Baix Llobregat, com a Baix és una veritable bestiesa, una aberració, i injustificable, com ho seria parlar de Corbera de Baix, Cornellà de Baix, Esplugues de Baix, el Prat de Baix, Sant Boi de Baix, Sant Climent de Baix, Sant Feliu de Baix i Torrelles de Baix. Personalment aquests noms em farien riure per no plorar, que és el mateix que em produeix la substitució de Llobregat per Baix com identificador del territori comarcal.

En definitiva, deixem-nos de tonteries d' #OrgulldeBaix, que donen la sensació d'avergonyir-se de la comarca a la que es pertany, al territori al que es pertany, i plantegem-nos de lliutar per la preservació del patrimoni, l'onomàstic inclòs, i això comença per anomenar les coses pel seu nom:  #Llobregat.