Jordi Aguelo Mas

Al segle XIII, a la cançó o pregària de Sant Francesc d'Assís coneguda com el Càntic del germà Sol -o com el Càntic de les Criatures-, s'exposa l'agraïment a Déu per les obres de la seva Creació, com ara el "germà Foc" i la "germana Aigua" i, així mateix, s'ha presentat avui l'exposició del fotògraf i activista social Gideon Mendel, inaugurada avui al Museu Diocesà de Barcelona, just després de la taula rodona que també ha estat duta a terme sota el títol "Germà Foc, germana Aigua", en clara referència al Càntic del germà Sol de Sant Francesc.

Raimon, ja fa anys cantava que "Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe", i es preguntava "Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?". D'episodis de sequera i d'incendis, i d'episodis d'inundacions, ja fa temps que en vivim, i cada cop aquests són més freqüents i de major intensitat com a conseqüència del canvi climàtic que estem experimentant.

Desterrar col·leccions històriques, de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits, amagant-les als magatzems i menystenint el seu interès, o presentar la programació d'un museu barceloní en català però amb més errors ortogràfics que encerts, són coses que haurien de fer reflexionar i molt. No insistiré amb el museu que tristament protagonitza aquest menyspreu pel patrimoni cultural i aquesta manca de coneixement de la llengua catalana del seu director perquè crec que és prou ben sabut després dels articles publicats ahir per Maria Palau i Alberto Velasco, i perquè fa caure la cara de vergonya que això succeeixi en una institució cultural que se suposa que hauria de ser un referent cultural i més aviat sembla un paradigma d'ignorància.

Ara que recentment s'ha creat una nova associació d'arqueòlegs, l'Associació de Professionals de l'Arqueologia de Catalunya (APAC), amb la voluntat de fomentar la comunicació i les relacions professionals, de promoure un nou Conveni col·lectiu de treball, de potenciar la figura de l'arqueòleg/arqueòloga i, de generar interès pel patrimoni arqueològic de Catalunya, a més d'assenyalar que és necessària la cohesió d'un col·lectiu que està desprotegit i que necessita una consolidació i professionalització en tots els àmbits, tant social com legal i administratiu, és evident que s'està convidant a tot el col·lectiu professional del sector de l'arqueologia a repensar sobre la nostra professió, com es gestiona, com es desenvolupa el seu exercici i com es resolt el problema persistent de la precarietat laboral del sector.

Fa uns mesos, a finals del mes de maig d'aquest 2021, podiem llegir la notícia que un escultor italià venia una escultura invisible per 15.000 €. Es tractava de Salvatore Garau, creador d'allò que qualifica d'obra immaterial, i a la qual li posa per títol "Io sono", és a dir "Jo sóc", assegurant vendre un buit ple d'energia. L'obra va ser subhastada amb un preu de sortida d'entre 6.000 i 9.000 €, però al final va vendre el "buit" en qüestió per 15.000 €. Realment, ni un venedor de fum ho hagués fet millor. Al menys el venedor de fum ven fum, i no pas el "no res", el "buit". Les meves felicitacions a Salvatore Garau per haver colat com a art el buit, es podia haver estalviat qualsevol formació artística per fer això. Aconseguir que parlin d'una creació d'una obra que no existeix, haig de reconèixer que té un gran mèrit, mereixedor del primer premi a xarlatà. Cal recordar que xarlatà és definit com aquella persona que explota la credulitat pública o, que fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.

Avui fa prop de tres setmanes, concretament el 28 de febrer, vaig publicar un seguit de reflexions a facebook, en motiu d'una petició de signatures de change.org, on es demanava que tot aquell que treballi en una excavació arqueològica ha de ser arqueòleg, tot i que posteriorment es va retocar l'encapçalament amb un intent de matisar la petició dient que, tot aquell que treballi en un jaciment arqueològic ha de ser arqueòleg. La petició, amb la qual personalment no hi estic d'acord, té la virtud de revifar l'antic debat de qui ha de treballar en el marc d'una intervenció arqueològica, un vell debat que cíclicament apareix en el sector i que mai sembla arribar a cap port però, que sí permet reincidir a definir la feina del col·lectiu de professionals de l'arqueologia i, en aquest marc vaig optar per aportar el meu gra de sorra al debat i que aquí reproduïré, atenent que sempre he pensat que facebook, tot i la seva popularitat com a xarxa social, és un caos que quan han passat un parell de setmanes ja tens dificultats per trobar allò que vas escriure i, ja no en parlem si ha passat un any.

Sant Pacià, bisbe de Barcelona del segle IV que visqué en temps de l'emperador Teodosi, escrigué un llibre conegut com el Cervulus, del qual Isidor de Sevilla diu que anava contra el costum pagà de celebrar el primer dia de l'any vestits de feres o de cèrvols i, cometent tota mena de desordres i impureses. Malauradament aquest llibre no ens ha arribat i només en sabem de la seva existència per les referències d'Isidor de Sevilla o del mateix Pacià de Barcelona. El bisbe barceloní feia referència al seu llibre en un altre dels seus escrits, en el prefaci de la seva Exhortació a la penitència. En aquest, el bisbe escrivia allò que temia dient que "Una cosa temo, estimadíssims, i és que, codemnant allò que fan els qui acostumen a oposar-se a les meves prèdiques, més aviat els indueixi al pecat que no pas els corregeixi; i potser fora millor de callar que no prevenir els grans pecats, tal com feia Soló l'atenès; també temo que en llurs costums els nostres contemporanis hagin arribat a un punt que, quan hom els vol prohibir de fer el mal, es pensin que hom els estimula a fer-lo" (Exhortació a la penitència, I, 2). Aquestes reflexions són motivades precisament per les conseqüències que tingué el seu llibre Cervulus, del qual diu que va aconseguir "que posessin més interès a celebrar-lo quan més vivament els era desaconsellat" i, tot seguit el bisbe es lamentava dient "Pobre de mi! Quin crim hauré comès? Penso que no sabrien fer el «cèrvol» si no els ho hagués ensenyat, tot vituperant-lo" (Exhortació a la penitència, I, 3). 

D'un temps ençà observo que es van realitzant congressos on després no es publiquen les actes, i exposicions on no es fan catàlegs. És un fenòmen que no deixa de sorprendre'm, i més encara quan en algun d'aquests congressos es fa pagar més d'un centenar d'euros per matricular-s'hi a canvi de no rebre absolutament res. El tema entra dins el surrealisme quan a més de no publicar les actes, hom es troba que tampoc pot escoltar les conferències en directe perquè es fan de forma simultània i en espais diferents, tot i formar part del mateix congrés.

Davant els aconteixements que estan succeint a Catalunya, com a català i com a persona VULL MANIFESTAR el meu rebuig a un Estat on s'imputa al 75% dels alcaldes catalans perquè faciliten que la ciutadania pugui exercir el seu dret a vot en un referèndum; en que es produeixen detencions de càrrecs electes per complir amb el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions; en que es produeixen atacs a la llibertat d’expressió i de premsa, i registres a empreses privades i institucions públiques, en ocasions fins i tot sense ordres judicials, violant constament drets fonamentals; on s'intervé policialment el correu de les administracions públiques i on es tanquen webs públiques i privades per raons polítiques; i on s'utilitzen les forces de seguretat com a forces d'ocupació, intimidació i repressió, pràctiques totes elles més pròpies d'estats autoritaris i dictadures que no d'estats democràtics.

Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua.