Desterrar col·leccions històriques, menyspreu a la llengua, i després?

​Jordi Aguelo Mas

Desterrar col·leccions històriques, de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits, amagant-les als magatzems i menystenint el seu interès, o presentar la programació d'un museu barceloní en català però amb més errors ortogràfics que encerts, són coses que haurien de fer reflexionar i molt. No insistiré amb el museu que tristament protagonitza aquest menyspreu pel patrimoni cultural i aquesta manca de coneixement de la llengua catalana del seu director perquè crec que és prou ben sabut després dels articles publicats ahir per Maria Palau i Alberto Velasco, i perquè fa caure la cara de vergonya que això succeeixi en una institució cultural que se suposa que hauria de ser un referent cultural i més aviat sembla un paradigma d'ignorància.

Segons Maria Palau el patrimoni és una llosa pesant per alguns, que el consideren car de mantenir i que atreu pocs visitants, i segur que té raó. Així mateix també estic convençut que té raó quan parla de la "zaratització de les institucions culturals, amb exposicions, permanents i temporals, que et pots trobar a qualsevol altra ciutat" i, francament, si arreu trobem el mateix tipus d'exposicions, a més de trobar els mateixos tipus de tendes de roba, el mateix tipus de menjar als restaurants, i podem seguir esmentant sectors que només serveixen per a crear clons d'una sola ciutat despersonalitzant l'interès que cada ciutat tenia, francament, no caldrà anar enlloc per veure el mateix a tot arreu. Quin interès pot tenir viatjar per comprar la mateixa roba, menjar el mateix menjar i veure les mateixes exposicions a qualsevol lloc que ja veiem a casa? Cap.

Hi ha una altra qüestió que cal tractar arran d'un vell tuit que Alberto Velasco ens recorda que va fer el director del museu que amaga les seves col·leccions històriques i que manifesta un greu desconeixement de la llengua catalana tot i dirigir un museu català, un tuit on afirmava que "Presentar un viver a Barcelona en català davant un públic internacional és contraproduent". No sé si és contraproduent o no, però sí em pregunto si seria igual de contraproduent fer-ho a qualsevol país amb Estat propi presentar el viver en la seva llengua pròpia. Possiblement el problema no és si és contraproduent o no, sinó si es respecta o no a la llengua i al país on es localitza la ciutat de Barcelona.

Finalment, hi ha una darrera reflexió que m'agradaria expressar: a qui van dirigits els nostres museus? i especialment els nostres museus públics? Ho dic perquè són museus pagats amb diner públic i, una cosa és voler atreure públic internacional i una altra ignorar al públic local que és qui paga els impostos que permeten mantenir aquests museus. Dic això perquè sovint tinc la sensació que els museus cada cop s'allunyen més del seu potencial públic de proximitat intentant atreure un públic passavolant al qual mai es fidelitzarà perquè, simplement, es troba de pas, de pas per una ciutat que cada cop tindrà menys interès quan s'adoni que no li ofereix res diferent que allò que ja troba a la seva ciutat d'origen i, mentrestant, el públic de proximitat, al qual s'haurà descuidat i menystingut, també s'haurà perdut, al sentir-se expulsat. Potser m'equivoco, i només és una sensació personal -o potser no-, però sí personalment reconec que en els darrers anys he perdut el meu interès per bona part dels museus del país, i això que sóc un enamorat de la cultura i del patrimoni cultural -i per tant una persona fàcilment captable per a visitar un museu-, però no dels clons culturals, sinó d'aquella cultura que té capacitat de sorprendre'm i despertar-me la curiositat per aprendre coses diferents i aprofundir en el coneixement de les que ja tinc nocions. Ara bé, els clons culturals no m'interessen i, tampoc em desperta cap interès un museu on no hi ha rigor en l'ús de la llengua, em dona una imatge poc seriosa d'una suposada institució cultural que hauria de ser culturalment exemplar.