Patrimonium
|
Jordi Aguelo Mas Recentment el grup Koiné ha presentat el Manifest "Llengua i república" titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, i avui la periodista Bel Zaballa ha publicat un escrit a Vilaweb que porta per títol Parlem-ne, doncs som-hi, parlem de la llengua ja que com bé assenyala la periodista el manifest ha "obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat", un debat que alguns han sentenciat "sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà", volent "defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts". A l'article, la periodista manifesta clarament no estar disposada a pagar el preu de la llengua a canvi de la independència. El primer que hom s'ha de plantejar és si realment aquest és el preu de la independència o el grau d'implicació que cada un de nosaltres tenim o no en l'ús de la llengua? Alguns escrivim i continuarem escrivint en català, amb una Catalunya independent o no, ja que no hi ha cap excusa per no fer-ho, i més en un món on hom pot traduïr automàticament un escrit d'una llengua a una altra i per tant, allò que s'escriu en català pot ser tan efectiu com allò que s'escriu en castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua. Personalment tinc clar que molts dels que han opinat sobre l'esmentat manifest, simplement no l'han llegit, com bé assenyala Vicent Partal al seu article No tot s'hi val, senyor Rabell i, que també té raó el periodista quan afirma que el manifest "no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república" però, discrepo d'ell quan diu que "si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català". És evident, i així ho manifesta clara i nítidament Partal, que ell no creu que dues llengües poden conviure "sense aniquilar-se l’una a l’altra", afirmant que "No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai" de societats bilingües estables, i que el bilingüisme només és un estadi de trànsit. El fet que no n'hi hagi hagut, o no n'hi hagi, no crec que impliqui que no n'hi pogui haver, i per tant aquesta és i serà una afirmació que no va més enllà de ser una sentència gratuïta, simplement basada en un càlcul de probabilitats que no admet la possibilitat futura d'un canvi en relació a l'experiència passada i present, cosa molt discutible, per molts estudis que els experts facin sobre casos passats, que no deixen de ser passats i que no necessàriament han de ser futurs. Digueu-me il·lús, però jo com historiador sóc d'aquells que no es creu aquell tòpic de que la història sempre es repeteix, perquè simplement no és cert. Sobre la pretesa diglòssia dels Països Catalans, tot i poder-la admetre en part, especialment en alguns territoris com ara el País Valencià, les Illes Balears i Pitiuses, o a la Catalunya Nord, no tinc tan clar que aquest sigui el cas de Catalunya (o el Principat si preferiu). Crec que som molts aquells que ens adrecem a les administracions en català, que publiquem els nostres escrits en català, i ho fem convençuts que el català és tan vàlid com qualsevol altra llengua per fer-ho i, que no compartim que "en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’ ", referint-se a castellà i català respectivament, si nosaltres mantenim la nostra militància de publicar en català. De fet, arribats en aquest punt, és possible que sigui bo recordar que el català fou la tercera llengua en ser creada a la Viquipèdia, pocs minuts després de la versió alemanya, la primera en editar una article que no fós en llengua anglesa i que, actualment, és la dissetena en la producció d'articles. Tot això no crec que s'hagi assolit posant la por al cos, amb discursos derrotistes sobre el desastre que serà per al català mantenir el bilingüisme, o fent manifestos on es qualifica al castellà com a "llengua de dominació" (no nego que ho hagi estat en diferents moments de la història), que "li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la [a la llengua catalana] dels àmbits d’ús lingüístic general". Si bé és cert que ho ha intentat, en diferents moments i, tot i admetent que des de diferents sectors polítics actuals s'ha volgut vendre una imatge distorsionada sobre allò que ha representat la immersió lingüística, amb la qual hi crec cegament malgrat totes les crítiques d'una i altra banda, és molt discutible dir que el castellà "continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general" com s'afirma textualment al manifest. El castellà, com diu el manifest, és cert que sovint, per implantar-se a Catalunya, a emprat la "bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació" però, ara mateix l'ús o no del català és una decisió de cada un de nosaltres, a l'ensenyament s'ensenya tant el català com el castellà, i l'ús del català o no en els mitjans de comunicació torna a dependre de nosaltres d'emprar o no la llengua catalana. Així que no crec que calgui adoptar posicions victimistes sobre els riscos amb els quals s'enfronta el català, sinó d'actuar fent ús de la llengua catalana en tot allò que fem. A Catalunya, tothom sap tant català com castellà, no hi ha cap necessitat de canviar de registre lingüístic, tots ens podem expressar en català o castellà perquè tots sabem català i castellà, i aquesta és la nostra riquesa, aquest és el nostre patrimoni lingüístic, i aquest coneixement és el que ens fa lliures lingüísticament, amb un estat independent o no. La minorització o no del català, personalment no crec que depengui tant dels manifestos de torn com aquest que ha reobert el debat sobre la llengua, com del compromís que cada un de nosaltres tinguem en l'ús de la llengua, i aquest ús s'ha de produïr com una elecció lliure. Les imposicions, siguin quines siguin, vinguin d'on vinguin, siguin pel motiu que siguin, sempre acaben generant rebuig i voluntat de resistència contra la imposició. Si la llengua catalana acaba "esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint" serà molt probablement perquè aquells que som catalanoparlants hem deixat d'expressar-nos en català i generar continguts i activitats en català que generin interès per conèixer la nostra llengua, per haver perdut o haver estat incapaços de generar interès a la resta de ciutadans amb qui convivim i que s'expressen en d'altres llengües i, no pas, pel fet de conviure dues o més llengües dins una mateixa societat. Volem parlar sobre la llengua? Parlem-ne, i parlem-ne deixant clar que hi han coses del manifest en que hom hi poc estar d'acord, com ho estic assenyalat però, no crec que aquest manifest sigui totalment assumible per tothom, tot i mantenir una actitut militant amb la llengua. Personalment discrepo del manifest quan diu "Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic". Doncs sí, jo crec, i tinc el convenciment que molta altra gent també, que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic, font d'una gran riquesa cultural, i un patrimoni lingüístic que cal defensar. La subordinació d'una llengua només es produïrà si renunciem a una de les dues llengües i això torna a dependre de la nostra actitut amb aquestes llengües i, que el grup Koiné i la seva claca no cregui que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena, no vol dir que els demés hem de compartir aquesta visió tan derrotista. En definitiva, i ja per concloure, no crec que aquest manifest es trobi motivat tant per qüestions lingüístiques com polítiques (puc estar equivocat però, és la meva manera de veure-ho). El problema lingüístic, només afectarà la base mateixa de la cohesió social si una de les dues comunitats lingüístiques intenta imposar-se a l'altra. El suposat problema lingüístic només existeix entre aquells que pateixen de complexes d'inferioritat manifestant que la seva llengua, sigui quina sigui, no és capaç de conviure al costat d'una altra en pla d'igualtat dins una mateixa societat. Crec que som molts els que parlem tant en català com en castellà, i fins i tot una tercera o una quarta llengua, i no subordinem una a l'altra, o a les altres. Si els signants del manifest creuen que el català o l'occità es troben subordinats al castellà, o creuen que hi ha una situació de diglòssia, allò que haurien de fer és generar continguts científics en català i adreçar-se a les administracions en català, més que fer manifestos que crec que en res contribueixen a millorar l'ús del català o d'escollir la llengua catalana com a opció lingüística i, fer-ho de forma lliure. Ara bé, després de tot allò que s'expressa al manifest, al final es diu "Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal, també pel que fa a la llengua" i, em pregunto, no és això que s'ha defensat i fet tots aquests darrers anys? On és la novetat en la proposta? Però potser és que jo no hi entenc gaire, només sóc historiador, no pas lingüista, ni tan sols filòleg. Sigui com sigui, escric i escriuré en català perquè és la meva opció lingüística, però no tinc cap problema en fer-ho també en castellà o francès si em ve de gust, o en qualsevol altra llengua si crec que sóc prou competent per fer-ho, perquè tot això evidencia el patrimoni lingüístic que tenim.
Los comentarios están cerrados.
|
Patrimonium
|