|
Jordi Aguelo Mas Ramon Colomer i Casals va néixer a Sant Cugat del Vallès, el 8 d'agost de 1859, en una família pagesa, fill d'Antoni Colomer Vila i de Francesca Casals Pila, ambdós pagesos de la parròquia de Sant Pere d'Octavià de la vila de Sant Cugat. Cap d'ells havia anat a l'escola, ja que no n'hi havia hagut mai. Ramon era el germà gran, després d'ell van néixer Jaume en 1862, Lluís en1865 i Climent en 1868. A l'edat de sis anys, amb els seus avis, cada dimuenge a mitja nit, anava cap a la drecera de Collserola, passant pel Sant Crist de Llasseres, vers can Bell, cap a can Jané (casa de la parròquia de Sant Medir), Vista Rica i al cim de la serra, des d'on baixaven per Sant Jeroni, Sant Genís, Vallcarca i Gràcia, on arribaven al mercat, amb els seus cistells plens. Per aquesta ruta hi portaven cistells d'ous, de fruites, patates o llegums, a l'espatlla els homes, i les dones al cap. Els cistells pesaven quaranta o cinquanta quilos, havent de reposar una vintena de vegades durant el trajecte. Ramon Colomer amb sis anys, anava al davant, amb la llanterna, il·luminant el camí boscós que comunicava amb Barcelona, als dotze anys, ja havia de portar el cistell carregat, seguint les passes dels seus pares, i un germà més petit era qui portava la llanterna (Mas 1972: 147-148). El 6 de març de 1880 Ramon Colomer Casals es casà amb Paula Sallés Pila. D'aquest matrimoni va néixer la seva filla Eulàlia en 1881, mare del líder rabassaire Ramon Mas Colomer, i posteriorment els seus fills Antoni i Jaume, morts en 1894 i 1893 respectivament i, la seva filla Virtuts, finada en 1899. Eulàlia Colomer Sallès és l'unica descendent d'aquest matrimoni que arribà a l'edat adulta, morint el 16 de novembre de 1933. A la darrera dècada del segle XIX va construïr-se la carretera de Gràcia a Manresa, passant per Sant Cugat cap a Terrassa. Això permetria transportar les mercaderies amb carros i animals, però els pagesos, només en pocs casos podien pagar-los, i si ho podien fer, era treballant més terres de les que ja treballaven. La nova carretera, més que beneficiar als pagesos, a qui en realitat va beneficiar va ser a nous rics que es van fer negociants de vi, patates, gra, etc. que pagaven els productes agrícoles a preus irrisoris, condemnant així la pagesia a la misèria. Com deia Ramon Mas Colomer, fins l'any 1915, "el vi tenia un preu a casa del pagès que no valia la pena de podar i cavar les vinyes pròpies. Es salvaven d'aquesta explotació els qui encara anaven a portar el vi en garrafes a Barcelona sense intermediaris" (Mas 1972: 149), tot i que no tardaria l'Associació de Taverners de la ciutat a posar entrebancs i el municipi establí un impost de 10 cèntims que representava el 66 per cent sobre el preu del vi, cosa que portà a que alguns vins fossin manipulats i rebaixats amb aigua, per compensar el cost d'aquest impost, irregularitat que ja l'any 1922 comprobà el laboratori dels Serveis Tècnics d'Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya. Així, per a la defensa de la producció vinícola i l'organització de la lluita contra el frau, es creà l' Unió de Vinyataires de Catalunya. El 5 de maig de 1909 va morir Paula Sallés Pila i, el 24 de febrer de 1910, Ramon Colomer es casà en segones núpcies amb Balbina Auladell Valls. D'aquest segon matrimoni va néixer en 1912 Jaume Colomer Auladell, el qual morí a San Matín del Río el 10 de març de 1938, al front de Terol, essent soldat de la 30 Divisió, 132 Brigada Mixta i 528 Batalló. A inicis del segle XX, es crearen les primeres cooperatives viti-vinícoles de Catalunya, i la Mancomunitat entre 1914 i 1925 concedí préstecs econòmics a diferents sindicats agrícoles per a construcció de cellers, molins i per a la compra de maquinària agrícola. Bona part dels Cellers Cooperatius van ser constituïts amb l'aportació de la mà d'obra dels mateixos pagesos, sovint fent de manobres, traginant sorra o totxos amb carros; aportant una tercera part de la primera anyada; i aportant obligacions monetàries, a més d'allò que s'ha assenyalat, per part d'aquells associats que eren petits propietaris conreadors. Els propietaris rendistes no conreadors només aportaren obligacions, i tot i ser minoria, sovint acabaren per controlar molts d'aquests Cellers Cooperatius, establint desigualtats en els drets de vot segons el soci, comportant que molts pagesos conreadors i petits propietaris treballadors de la terra, descontents i avorrits amb els grans propietaris, comencessin a eixir del Celler Cooperatiu. Ramon Colomer i Casals era conegut com "el vell Rull", perquè anava a treballar corrent i tornava corrent, i com sempre corria deien que corria com una rutlla, o rulla, i com el denominatiu masculí de rulla és rull d'aquí li venia el seu malnom, segons explica Ramon Mas (Isasa, Mascarell 1978: 13). Ramon Colomer era pagès i tenia dos animals, els quals emprava per transportar fustes a Barcelona per la serra de Collcerola. Al matí feia un viatge de fustes, i a la tarda, després de dinar, anava a treballar amb l'animal que havia fet el viatge a Barcelona. Quan l'animal es cansava, el treia i el posava a menjar, aleshores, enganxava l'altre animal, i ell continuava treballant. Tot aquest esforç tenia per finalitat adquirir terra. Quan l'anyada no era bona, per pedregada, fred, o pel que fos, solia dir "aquest any he perdut una vinya" o "he perdut una casa", els objectius que es plantejava aconseguir a l'inici de cada any, ja que a casa seva eren tres germans i s'havia d'adquirir més terra per poder donar feina als altres germans, i així no haver d'enviar ningú a jornal, ni al mig ni al terç. Així descrivia al seu avi matern el líder rabassaire vallesà Ramon Mas Colomer (Isasa, Mascarell 1978: 13). El 6 de febrer de 1947, a Sant Cugat del Vallès, a l'edat de 87 anys morí, Ramon Colomer Casals, havent vist morir tots els seus fills i filles, i com el seu net Ramon Mas Colomer havia de marxar a l'exili com a conseqüència de la guerra d'Espanya de 1936-1939. Bibliografia - Isasa, Carme / Mascarell, Ferran. 1978. "Conversa amb Ramon Mas". L'Avenç núm. 10: 12-16. - Mas, Ramon. 1972. Camins pagesos de Catalunya. Testimoniatge d'un Rabassaire. Editorial Nova Terra, Documents a la recerca núm. 9, Barcelona. Premi Nova Terra 1970. Webgrafia
- Mota, J.F. 2018. Llistat de santcugatencs morts al front durant la Guerra Civil. Dins Història de Sant Cugat del Vallès. historiasantcugat.wordpress.com/2018/09/09/morts-front/
L'any 2015 vaig redactar les biografies de Manuel Aguelo Salvador, de Pascual Aguelo Salvador i de Gregorio Aguelo Salvador, així com un escrit sobre el recordatori funerari de Valentín Aguelo Salvador, en una antiga web i un blog associat a aquesta que havia tingut. Al traslladar part dels continguts d'aquesta antiga web i aquest antic blog a Vides passades, vaig optar per unir les dades de que disposava dels germans Aguelo Salvador de Mediana de Aragón en un sol escrit, incorporant la informació de la que disposava d'aquests i, sobre la resta de germans dels quals encara no havia escrit res, és a dir de Dionisio i Camilo Aguelo Salvador, resultant un nou escrit redactat el setembre de l'any 2018, i que vaig actualitzant a mesura que trobo noves dades relacionades amb aquests sis germans de Mediana de Aragón. Mediana de Aragón al segle XIX i a la primera meitat del segle XX Mediana de Aragón és una vila dedicada principalment a l'agricultura i la ramaderia, sobretot ovina i, en aquest municipi neix el riu Ginel, que rega les terres de Rodén i aflueix al riu Ebre pel seu marge dret, al passar per Fuentes de Ebro. Situada a uns 30 quilòmetres de Saragossa, al sudest de la comarca de la capital aragonesa, Mediana de Aragón també es troba a les proximitats de la comarca del Campo de Belchite.  Localització de les poblacions aragoneses de Mediana de Aragón, Rodén i Fuentes de Ebro, en el curs del riu Ginel, afluent, pel marge dret, del riu Ebre. (Imatge extreta de Google Earth Pro) El segle XIX comença amb les guerres napoleòniques, entre les quals es troba la Guerra del Fràncès, també coneguda com a Campanya d'Espanya o Guerra de la Independència Espanyola, la qual s'inicià en 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques al Regne d'Espanya i la pretensió de Napoleó d'instal·lar al tron espanyol al seu germà Josep Bonaparte, després de les abdicacions de Baiona, on Carles IV i Ferran VII renunciaven al tron d'Espanya a favor de Napoleó. El conflicte entre Espanya i el Primer Imperi Francès va concloure al 1814 amb el retorn de Ferran VII.  Comarca del Campo de Belchite, situada al sud de Mediana de Aragón. Un cop conclòs el conflicte, va néixer l'anomenat "bandolerisme romàntic", fenòmen estudiat per José Antonio Adell i Celedonio García (2010) en relació al Campo de Belchite i on recullen diferents referències a Mediana de Aragón. Segons aquests autors el fenòmen neix just després de la Guerra del Francès, en diferents punts de la geografia espanyola, apareixent quadrilles de bandolers que foren considerats per l'Estat com a delinqüents, però com a triomfadors de la justícia social a les seves comunitats. Les diferents guerres carlines del segle XIX també van fer proliferar el bandolerisme, ja que molts soldats derrotats no tenien altra opció que l'emigració o subsistir fora de la llei. Aragó, al igual que Andalusia i altres indrets d'Espanya, va viure aquest fenòmen, el qual es desenvolupa en llocs caracteritzats per l'absència d'una classe mitja a la societat, la qual és dominada per latifundistes, i on la gent pateix pobresa, fam, misèria, injustícia social i, no té l'educació més elemental. Així, el bandolerisme acostumava a aflorar en llocs i moments d'una profunda crisi econòmica i malestar social. Aquest mal endèmic del segle XIX, segons José Antonio Adell i Celedonio García, afectà especialment a finals de segle a la societat rural, amb importants conseqüències socials, on l'agricultura ocupava a més del setanta per cent de la població. A tot això, segons aquests autors, cal afegir que l'ensenyament era significativament defectuós, el qual segons la llei municipal de 1877 era un servei sotmès a l'acció i vigilància de les corporacions locals. Mediana de Aragón, en 1834, havia obtingut la independència municipal, formant el seu propi ajuntament. El poc interès per una cultura mínima a les diferents poblacions de la província de Saragossa es posa de manifest en les 184 multes imposades pel governador civil, a mitjans de 1891, als alcaldes de la província, per no pagar els mestres (Adell, García 2010: 301-303). Els germans Aguelo Salvador van néixer en una època on es documenta que a Mediana de Aragón, a finals de 1860, dos homes van detenir a un traginer que anava acompanyat d'un noi, lligant-lo fort i assessinant-lo d'un tret sense robar-li res (Adell, García: 303). El 29 de març de 1879 uns malfactors intentaren robar a dos traginers prop de Mediana, però aquests es varen resistir i, ajudats pels guàrdies municipals del poble, aconseguiren detenir a dos dels lladres, quedant un d'ells greument ferit (Adell, García: 304). Els llocs on actuaven els saltejadors eren punts propers a vies de comunicació, essent un d'aquests, camí de Saragossa, l'anomenat “Alto del Centeno”, proper a Mediana, on es produïren nombrosos robatoris en els primers anys del segle XX. Una de les víctimes fou l'ordinari d'El Burgo de Ebro, que anava acompanyat de la seva filla i, als quals, dos enmascarats els posaren dues pístoles al pit i exigiren, amenaçant de treure'ls-hi la vida, el diner que portava, el qual els entregà les 59 pessetes que duia. Els atracadors fugiren en direcció a Belchite, deixant en aquell loc un mocador tacat de sang. La Benemèrita va detenir a Mediana als suposats autors, Serafín Larrosa, conegut com “Señorito”, i Jorge Monleón, ambdós de 28 anys però, la detenció d'aquests no acabà amb els assalts al “Alto del Centeno”. Els robatoris continuaven i poc temps després les víctimes foren dos veïns de Mediana, als quals, a primera hora del matí, tres lladres armats d'escopetes els robaren 70 duros i, després fugiren (Adell, García: 304). Sobre l'evolució demogràfica de Mediana de Aragón, no disposo de dades referents al segle XIX però, sí de la primera meitat del segle XX. Segons el portal Foro-Ciudad.com, el qual extreu les seves dades de diferents publicacions del Instituto Nacional de Estadística (INE), especialment dels padrons municipals, Mediana de Aragón, l'any 1900, tenia 1.370 habitants. Deu anys després, en 1910, la població havia augmentat fins els 1.421 habitants però, a partir d'aquí, la població començarà a decaure, arribant als 1.349 habitants de 1920, els 1.188 habitants de 1930, i els 732 habitants de 1940. A la següent dècada hi hagué una lleugera recuperació demogràfica, arribant als 843 habitants el 1950. La devallada demogràfica a partir d'aquest moment serà una constant a la vila de de Mediana de Aragón, arribant als 468 habitants del 2.017. Ascendència dels germans Aguelo Salvador
 Arbre genealògic dels germans Aguelo Salvador Els germans Aguelo Salvador van viure fins el segon quart del segle XX, només Manuel, mort en 1958, arriba al tercer quart d'aquest segle i, potser Dionisio, del qual ignoro a data d'avui el moment de la seva defunció, tot i que com la majoria dels seus germans, hi ha constància que encara era viu, al proclamar-se la Segona República Espanyola el 14 d'abril de 1931. En aquest moments. només Valentín, mort en 1928, no sobrevisqué el regnat d'Alfons XIII d'Espanya, dit "l'Africà". Els altres tres germans moriren durant la Guerra dEspanya de 1936-1939 o poc després. Pascual en 1936 morí afusellat pels sublevats contra la república, Gregorio poc després d'acabar la guerra, en 1940 i, el petit dels germans, Camilo, pocs anys després, en 1944.  Els sis germans Aguelo Salvador. Vull agraïr a Carmen Aguelo Radigales, besnéta de Gregorio Aguelo Salvador, l'aportació d'aquesta imatge. Valentín Aguelo Salvador
Gregorio Aguelo Salvador
A banda de la trajectòria professional de Gregorio Aguelo Salvador, sabem que es casà amb Julia Lorente, amb la qual tingué tres fills: Gregorio, Julio i Pilar. El seu fill Gregorio Aguelo Lorente (Saragossa 1900-1961) va ser un reconegut banderiller aragonès, conegut com "Carnicerito", el qual vestí el tratge de llums per primer cop el 1918 (Jarana 1961). El segon fill, Julio Aguelo Lorente, es casà amb Elvira Monreal Ramón, d'on descendeixen els Aguelo Monreal que es localitzen a Madrid. Pilar Aguelo Lorente, la filla, es casà amb l'asturià i diplomàtic, Adolfo Álvarez-Buylla y Lozana. Aquest és germà de Vicente Álvarez-Buylla y Lozana, el qual arribà a ser cònsul general d'Espanya a Londres durant els anys trenta i, de Plácido Álvarez-Buylla y Lozana que fou cònsul general d'Espanya a Gibraltar i, després, ministre de Indústria i Comerç durant el primer govern del Frente Popular, l'any 1936, en temps de Largo Caballero. Adolfo Álvarez-Buylla y Lozana, i la seva muller Pilar Aguelo Lorente, després de la guerra d'Espanya de 1936-1939, s'exiliaren a Colòmbia i Mèxic. Fill d'aquests, i per tant nét de Gregorio Aguelo Salvador, és el dibuixant i guionista Adolfo Álvarez-Buylla Aguelo (1927-1998), conegut com Adolfo Buylla, autor dels dibuixos del comandant Diego Valor i, havent col·laborat amb l'editorial Bruguera a El Capitán Trueno. El 18 de juliol de 1940, Gregorio Aguelo Salvador morí, segons consta al cementiri Torrero de Saragossa, cementiri construït per l'ajuntament d'aquesta ciutat a principis del segle XIX, en funcionament des del 1834. Dionisio Aguelo Salvador
En 1924 és nomenat vicepresident segon de la junta directiva de l'Asociación de Industriales electricistas y Anexos de Cataluña, segons queda recollit a La Vanguardia del dia 30 d'abril d'aquest any.
En 1930, realitzà la reparació de quatre ventiladors del Mercat de l'Abaceria Central, al barri de Gràcia, la instal·lació i reparació de la llum a diferents escoles nacionals, treballs d'instalació i reparació de llum elèctrica i timbres a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis del Districte VIII, l'ampliació i modificació de l'enllumenat i timbres de les oficines municipals del Districte II, serveis d'enllumenat al Palau de Belles Arts, en motiu del congrés cotoner i de festes celebrades en aquest, obres d'entroncament de la instalació elèctrica de l'antic Laboratori del carrer Sicília amb l'escomesa definitiva d'un edifici de nova construcció, instalació de l'enllumenat elèctric en el magatzem municipal de la Morera, al carrer Banyoles, muntatge, desmuntatge i guàrdies de la instalació d'enllumenat de la tribuna aixacada a la Plaça de la Constitució, en motiu del concurs de caramelles, instalació de cinc timbres a les noves dependències del Negociat d'Abastiments, serveis de conservació i reparació de les instalacions d'enllumenat, força, calefacció, ventilació i timbres a les dependències municipals, treballs de remoció de les instalacions elèctriques de les Cases Consistorials, i la instalació d'un llum al sòtan de la font del passeig de Sant Joan (GMB XVII / 2: 19; GMB XVII / 6: 85-86; GMB XVII / 9: 129; GMB XVII / 28: 479-480; GMB XVII / 34: 586;GMB XVII / 37: 639; GMB XVII / 51: 866-867). En 1932, Victoriano Gasulla García i Dionisio Aguelo Salvador van sol·licitar i se'ls concedí la patent d'un mecanisme elèctric de seguetat per a cinematògraf. Dionisio Aguelo Salvador tingué dos fills, Arturo i Pilar Aguelo López, i morí a Barcelona, essent enterrat al cementiri de Montjuïc. Del seu fill Arturo sembla venir alguna branca familiar dels Aguelo actualment localitzada a l'Amèrica del Sud, informació que de moment tinc pendent de contrastació. La seva filla Pilar, o Joana Pilar, coneguda com la "senyoreta Pilín", fou membre de la coral Joia i mestra, intèrpret i professora de cant al Liceu i el Conservatori, així com filla adoptiva de la població d'Alella, al Maresme, i finà el 16 de gener de l'any 2009, tal i com queda recollit a El Full núm. 247, butlletí d'informació municipal de l'Ajuntament d'Alella (2009, p. 8). Pascual Aguelo Salvador
Quan el 18 de juliol de 1936 es produeix l'alçament contra la República, seguint les ordres enviades des de Saragossa, segons ho relata Hans Wilshusen, la guarnició de la Guàrdia Civil roman aquartelada, optant el comandant per la prudència i a l'espera de veure com evolucionen els fets. Al dia següent arriben en cotxe, procedents de la població de Fuentes de Ebro, quatre guàrdies civils i dos falangistes, tots ells armats i amb la finalitat de implantar un nou consistori fidel al bàndol dels sublevats. En aquest moment la Guàrdia Civil de Mediana s'uneix als sublevats, es destitueix el consistori escollit a les eleccions municipals i es designa com a alcalde a José Perún "El Pelotas" (Wilshusen 2015: 18). Aquests canvis comporten que diferents veïns de dretes volguin aprofitar la nova situació política i militar per tal de detenir i jutjar a tots aquells veïns que siguin d'esquerres i, així, ho manifesten al nou alcalde i a la Guàrdia Civil, de forma reiterada. Malgrat la insistència, segons Wilshusen, l'alcalde José Perún no fa cas de les denúncies, alegant que considera que no són gent perillosa, actitut secundada per la Guàrdia Civil. Indignats per la resolució de l'alcaldia i veient que les seves denúncies no prosperen, aquests veïns decideixen anar a una instància superior, a la qual set d'aquests veïns porten una llista de les persones contra les quals s'ha de prendre mesures. Concretament es dirigeixen a Joaquín de Santa Pau Guzmán, cap de la Falange, el qual es troba a Belchite. Aquest, acompanyat de diversos homes transportats en diferents vehicles, es presenta a Mediana per tal d'arrestar als inclosos dins la llista. Alguns es plantegen fugir, d'altres es queden a casa, com és el cas de Pascual Aguelo però, quan els falangistes es presenten a casa seva per detenir-lo, fuig per la teulada, tot i que és detingut poc després al carrer per un grup de falangistes, essent traslladat a Belchite amb els altres detinguts, on són interrogats (Wilshusen 2015: 19-21). El 13 de setembre de 1936, Pascual Aguelo Salvador, darrer alcalde republicà de Mediana de Aragón, de professió electricista, i a l'edat de 66 anys, fou afusellat, víctima de la repressió exercida pels sublevats. Pascual Aguelo Salvador tingué dos fills, Pascual i Francisco, i entre els seus nets hi trobem els Aguelo Navarro que es localitzen a Saragossa. Manuel Aguelo Salvador
En 1911, al Registre Civil del Burgo de Ebro, en motiu de l'acta de naixement del seu tercer fill, Manuel Aguelo Salvador consta com a barber i residint a El Burgo de Ebro. Posteriorment, als anys trenta, el seu fill Manuel morí en un accident ferroviari i, a finals d'aquesta mateixa dècada, María Escolástica Espinosa Salvador, la seva muller, morí, concretament el 2 de maig de 1938, a la població aragonesa del Burgo de Ebro, a l'edat de 64 anys. Manuel Aguelo Salvador, tot i continuar vivint al Burgo de Ebro, vint anys després, en 1958, a l'edat de 83 anys, morí a la població catalana del Prat de Llobregat, on vivia el seu fill petit Inocencio Aguelo Espinosa. Camilo Aguelo Salvador Camilo Aguelo Salvador, el menor dels germans Aguelo Salvador, es casà amb Paulina Royo Casabona i finà en 1944. Tingué sis fills, els Aguelo Royo: Genaro, Jesús, Máximo, Luis, María Antonia i Francisco.
 Dones rentant al riu Ginel, a Mediana de Aragón, entre les quals es troba Paulina Royo Casabona. El meu agraïment a Francisco Aguelo Muñoz, nét de Camilo Aguelo Salvador, per aquesta fotografia. Algun dels fills de Camilo Aguelo Salvador, com en el cas de Genaro Aguelo Royo, continuà vivint a Mediana de Aragón. De Jesús Aguelo Royo no disposo de cap informació. Máximo Aguelo Royo, nascut el 16 de gener de 1914, consta com a practicant de l'assistència pública domiciliària en 1943, segons el número del mes de febrer de 1952 de la revista informativa profesional Medicina y Cirugía Auxiliar, òrgan del Consejo General de Practicantes de España. Luis Aguelo Royo consta l'any 1986 en un llistat de veterans comunistes, publicat a la pàgina 46 del número 391 de la revista Mundo Obrero. De María Antonia Aguelo Royo (1922-2014), sabem que es casà i que d'ella descendeixen els Rodríguez Aguelo que es localitzen a Saragossa. Finalment, de Francisco Aguelo Royo sabem que obté en 1962 plaça com a mestre, segons consta al suplement del número 1140 d'Escuela Española. Per les dades de que disposo sembla ser que la descendència de Camilo Aguelo Salvador es mantingué a Mediana de Aragón o en poblacions aragoneses properes, com és el cas de la capital povincial, Saragossa . Fonts documentals - DOMG núm. 20, dissabte 26 de gener de 1901. - DOMG núm. 175, dimarts 9 d'agost de 1904. - DOMG núm. 220, dissabte 30 de setembre de 1922. Bibliografia - Adell Castán, José Antonio. García Rodríguez, Celedonio. 2010. "El bandolerismo romántico en el Campo de Belchite". Comarca de Campo de Belchite (Jaime Cinca Yago i José Luis Ona González, coordinadors): 301-312. - Aguelo, Pascual. 1931. "Extinción de la plaga". REPÚBLICA. Portavoz de las izquierdas aragonesas núm. 7: 2. - Anònim. 1910. "Disposiciones oficiales". La Correspondencia militar núm. 9.885: 3. - Anònim. 1922. "Variedades". Revista de Sanidad Militar núm. 19: 569-571. - Anònim. 1927. "Disposiciones oficiales de Guerra y Marina". La Correspondencia militar núm. 14.823: 2. - Jarana, Armando. 1961. "Fallecimiento de tres antiguos subalternos". El Ruedo. Semanario gráfico de los toros núm. 869. - Vega, L.Á. 2011."El frondoso árbol de los Álvarez-Buylla". La Nueva España, 23 d'octubre de 2011. - Anònim. 1931. "Nuevos corresponsales". REPÚBLICA. Portavoz de las izquierdas aragonesas núm. 6: 6. - Casanova, Julián. et alii. 2000. El pasado oculto: fascismo y violencia en Aragón (1936-1939). Mira Editores, Zaragoza. - Vega, L.Á. 2011."El frondoso árbol de los Álvarez-Buylla". La Nueva España, 23 d'octubre de 2011. - Wilshusen Baró, Hans. 2015. Mediana de Aragón. Huellas de la guerra civil. Un pueblo situado en la línea del frente. Editat per l'autor. Primera edició digital, desembre de 2015. Webgrafia
- Asociación HOMENATGE/HOMENAJE/HOMAGE. "Mediana de Aragón - Fallecidos de Mediana de Aragón". Enrecuerdo de todas las víctimas. Libro Virtual en memoria de todas las víctimas de la guerra civil española 1936-1939, posguerra y víctimas en los campos nazis - segunda guerra mundial. http://www.enrecuerdode.com/lbvistaciudad.php?id=1208&fallecidos_de#listado - ARMHA. Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica de Aragón. "Aguelo Salvador, Pascual". Con Nombre y Apellidos. Desaparecidos y represaliados durante la Guerra Civil y la posguerra. https://connombreyapellidos.es/victima/aguelo-salvador-pascual/ - Foro-Ciudad.com. "Demografia de Mediana de Aragón (Zaragoza)". https://www.foro-ciudad.com/zaragoza/mediana-de-aragon/habitantes.html. - Fundación Bernardo Aladren. "Aguelo Salvador, Pascual". Liberados del olvido. Memorial sobre la guerra civil y el franquismo en Aragón. www.fundacionaladren.com/content/aguelo-salvador-pascual - Lambiek. "Adolfo Buylla". Comiclopedia. Illustrated artist compendium. https://www.lambiek.net/artists/b/buylla_adolfo.htm - Lerena, José Francisco. "Las Fuerzas Armadas de España [The Armed Forces of Spain]". La historia con mapas. http://www.lahistoriaconmapas.com/europa/espana/las-fuerzas-armadas-de-espana-the-armed-forces-of-spain/
Els aeròdroms del Prat abans de la Guerra d'Espanya de 1936-1939 L'any 1910, al hipòdrom de Can Tunis, s'instal·là el primer camp d'aviació barceloní, on consta el primer vol registrat a Espanya, realitzat pel pilot francès Mamet. Al 1916, l'empresa catalana Pujol Comabella i Cia., instal·là en aquest hipòdrom la primera escola de pilots i tallers d'aviació, tot i que aviat el terreny de Can Tunis resultà insuficient per les necessitats d'aquesta activitat. Així, l'any 1916, Pujol Comabella i Cia. es traslladà a El Prat de Llobrgat, creant un camp d'aviació situat al Remolar, al límit entre els municipis del Prat de Llobregat i Viladecans, en terrenys de la granja avícola de La Volateria, la qual li donà nom. Des d'aquí Salvador Hedilla, pilot i director de l'esmentada empresa, sortí per fer un vol memorable amb el seu avió Monocoupe, unint per aire, per primer cop a la història, Barcelona i Mallorca. El camp de La Volateria, com bé assenyala Joan Lluis Ferret, oferia unes condicions immillorables, al tractar-se d'un terreny argilenc, dur i pla, facilitant l'aterratge, de fàcil orientació per la seva proximitat al mar, sense muntanyes ni nuclis urbans propers, sense boires ni remolins de vent, a més de disposar d'aigua potable abundant i amb pocs cultius a la zona, cosa que facilitava la seva adquisició. En 1918, una altra indústria catalana Talleres Hereter, dedicada a la fabricació d'automòvils, s'interessà per la fabricació d'avions, fusionant-se i absorbint a Pujol Comabella i Cia. (Ferret 2010: 15-17). L'any 1921, els Talleres Hereter fan fallida i tanquen la seva escola i activitat industrial i, l'Aeronáutica Naval, creada en 1917, lloga el camp de La Volateria, per a l'entrenament de pilots militars d'avions i dirigibles, passant a ser conegut a partir de llavors com l'Aeròdrom dels Marinos (Ferret 2010: 18-19). En 1919, la compayia francesa Latécoère, havia establert una línia aèria postal entre Toulouse i Casablanca, on una de les etapes és Barcelona, emprant inicialment el camp de La Volateria, tot i que un any després, Latécoère s'instal·larà en uns terrenys de la masia Camps Rodons, també a El Prat de Llobregat, camp d'aviació que serà conegut com el “camp francès” i que es mantindrà actiu fins el 1939 (Ferret 2010: 17-18). En 1923, neix un tercer camp d'aviació, conegut com "Aeròdrom Canudas" en aquesta ocasió destinat a ús civil, des d'on operava inicialment l'Aeroclub de Catalunya, el qual comprà la finca de cal Molas, i Josep Canudas, el qual reorganitza l'escola catalana d'aviació (Ferret 2010: 19-22). Posteriorment, en 1934, els terrenys d'aquest aeròdrom foren adquirits per la Generalitat de Catalunya, moment en que passà a anomenar-se "Aeròdrom de Barcelona" (Ferret 2010: 29). Francesc Parés i Pugès, testimoni dels inicis de l'aviació
Un dels pratencs a qui l'arribada d'avions als aeròdroms del Delta del Llobregat cridà l'atenció fou a Francesc Parés i Pugès, que en aquells anys treballava a la granja de La Ricarda. Aquest fet el convertí en un testimoni privilegiat dels inicis de l'aviació i, unit a que una de les seves grans passions era la fotografia, el va portà a captar amb la seva càmara diferents models d'avions, dirigibles o autogiros que utilitzaren aquests aeròdroms del Delta del Llobregat. Les fotografies realitzades per Francesc Parés i Pugès són el fil conductor dels escrits referits a avions, dirigibles o autogiros que aniran apareixent en aquest bloc, iniciant aquesta sèrie d'escrits amb el "Super Handley". Handley Page V/1500: el "Super Handley" La sèrie d'escrits sobre els models d'avió fotografiats per Francesc Parés s'inicia amb el Handley Page V/1500. Aquest avió tenia un pes de prop de 14 tones i una envergadura de 40 metres, és un bombarder britànic conegut popularment com el "Super Handley". Aquest és impulsat per quatre motors de 375 cavalls Rolls-Royce Eagle VIII i, les ales i el fuselatge són fets de fusta i tela, amb un artiller a la part posterior entre les aletes. Aquest model podia volar un miler de quilòmetres carregat amb tres tones de bombes. L'avió va ser dissenyat durant la primera guerra mundial amb la finalitat d'atacar Alemanya, i més concretament la seva capital Berlín, des de les bases del Regne Unit, tot i que el final del conflicte bèl·lic, en 1918, va fer que no arribés a intervenir en aquest. Posteriorment, el Handley Page V/1500 va ser el primer avió en volar d'Anglaterra a la Índia.  Un Handley Page V/1500 en un dels tres aeròdroms del Prat de Llobregat als anys vint del segle XX. Fotografia de Francesc Parés i Pugès. Malgrat haver estat concebut com un avió militar, es troba documentat que aquest avió també tingué un ús civil, com en el cas d'Espanya on s'emprà en vols per a transportar passatgers, realitzant diferents viatges entre Madrid i Barcelona. A un d'aquests viatges correspon la imatge que il·lustra aquest escrit, fotografia realitzada per Francesc Parés i Pugès, a l'aeròdrom d'ús civil que existia al Prat de Llobregat, aeròdrom existent des del 1923. Bibliografia
- Ferret Pujol, Joan Lluís. 2010. L'aviació i El Prat de Llobregat 1936-1959. Editat per Joan Lluís Ferret Pujol, El Prat de Llobregat. Jordi Aguelo Mas Francesc Parés i Pugès, va néixer el 24 d'abril de 1880 al Prat de Llobregat, fill de Josep Parés Ginebreda i Salvadora Pugès Codina. Els seus primers anys visqué al carrer Arús número 11 del Prat de Llobregat, tal com consta al Padró municipal de 1895. En aquests moments és jornaler i viu amb els seus pares i el seu germà Ramon i, consta que sap llegir i escriure, a diferència d'allò que succeeix amb la seva ascendència [1].
Al mateix carrer, i també al padró esmentat, hi consta que hi viu Antònia Deixens Muns, la seva futura muller, la qual en aquests moments també vivia amb els seus pares, però al número 7, la qual consta que no sap llegir i escriure [2]. Francesc Parés fou un home de camp, però també un home molt inquiet culturalment, amant de la lectura, d'anar al Liceu, afeccionat a la fotografia i al dibuix, i encuriosit per tot allò que l'envoltava, cosa que el portà a implicar-se de forma activa en el món associatiu del Prat de Llobregat de la segona dècada del segle XX, essent en 1910 el vicepresident del Centre Artesà i, a finals de la dècada, president del Centre Autonomista, concretament el 1919 (Gómez 1991-1993: 186). De fet, Francesc Parés va ser el president del primer Comité Directiu del Centre Autonomista del Prat de Llobregat, constituït en el marc de la Junta General que tingué lloc el primer de març de 1919 (Gómez 1991-1993: 225).
Durant la guerra d'Espanya de 1936-1939, estigué vivint a la Ricarda com a responsable de la granja, i on també hi visqué la seva filla i el seu gendre els primers anys de la dècada dels quaranta, motiu pel qual hi nasqué el seu primer net, l'any 1940, el qual anys més tard recuperaria les fotografies del seu avi. No obstant, en 1944 la filla i el gendre de Francesc Parés ja no vivien a la Ricarda, moment en que tingueren el seu segon fill. La fi de la guerra, com a tantes famílies que havien estat fídels a la república tingué conseqüències, veient com el seu germà Ramon Parés i Pugès hagué d'enfilar el camí de l'exili on morí. En 1959, Antònia Deixens Muns morí i, tres anys després, Francesc Parés i Pugès finà, al Prat de Llobregat, el 29 de novembre de l’any 1962, a l'edat de 82 anys. Notes [1] AMP, Padró municipal de 1895, Secció 3, nº361, 1414. [2] AMP, Padró municipal de 1895, Secció 3, nº357, 1396. [3] AMP, Padró municipal de 1916, Secció 4, nº 666. Fonts documentals - Arxiu familiar - AMP, Padró municipal de 1895 - AMP, Padró municipal de 1916 Bibliografia
- Gómez Inglada, Margarida. 1991-1993. Associacionisme i cultura en una societat en transformació. El Prat de Llobregat 1910-1960. Universitat de Barcelona.
Joan Mas i Jané va néixer el 18 de novembre de 1879 a la parròquia de Sant Pere d'Octavià de la vila de Sant Cugat del Vallès [1]. Va ser el tercer fill d'Ignasi Mas Cordera (1840-1914) [2], pagès, miner i líder republicà d'aquesta població, i de la santcugatenca Antònia Jané Serra (1845-1919). El 30 de març de 1902 es casà amb Eulàlia Colomer Sallés (1881-1933) [3], amb la qual va tenir cinc fills: Ignasi nascut el 1902 i finat abans de 1907 [4], Ramon el 1903 [5], Ignasi el 1907 [6], Jaume el 1908 [7], i Teresa nascuda el 1911 [8]. El primogènit morí d'infant i el segon fill, en Ramon Mas, fou un destacat líder dels rabassaires del Vallès. Tots ells van néixer al carrer de la Sort núm. 3 de Sant Cugat del Vallès, la casa pairal de l'avi matern Ramon Colomer i Casals (1859-1947), conegut com "el vell Rull", on visqueren durant un temps després d'haver-se casat Joan Mas i Eulàlia Colomer. Posteriorment, quan el pare d'aquesta va enviudar, l'any 1911, aquest es tornà a casar, i hagueren d'anar a viure a una altra casa, moment en que fixaren la seva residència al carrer Santiago Rusiñol núm. 43 d'aquesta mateixa població, en aquell carrer que en temps pretèrits havia estat conegut com a carrer jussà o carrer de baix perquè delimitava la vila de Sant Cugat per la part de baix. La generació de Joan Mas Jané, va ser la darrera generació de la seva família que va néixer, viure i morir com a pagès rabassaire, com es desprèn de les paraules del seu propi fill, Ramon, que es lamentava, l'any 1967, que "la nostra casa, on treballàvem pare i tres fills, era la casa pagesa que durant alguns anys havia portat més raïm al nostre Celler Cooperatiu Agrícola, mentre que ara no es cull ni un sol litre de vi a les terres que abans treballàvem. I de la nostra generació, ni un sol dels fills dels meus germans, ni ells mateixos, avui es dediquen a l'agricultura" (Mas 1967: 12). Joan Mas Jané era pagès, pagès d'aquells que conreaven la terra i no pas d'aquells que cobraven la seva part de fruits. Els dissabtes i dimuenges però, feia de barber. El seu fill Ramon, en 1970, escrivia que "Quan al costat del meu bon pare, a dotze anys, treballava a la vinya, veia passar primer els cotxes amb caballs que portaven els fills dels propietaris per anar a aprendre d'advocat o d'arquitecte a la ciutat i, en passar corrent per la carretera o camí de la vora de la vinya, ens emplenaven de pols, sense mai girar la cara vers nosaltres, capcots pel nostre treball, com si fos una indignitat mirar-nos, i on jo, tan jove, ja hi veia un signe evident de menyspreu" (Mas 1972: 11). Després els cotxes amb cavalls foren substituïts pels automòbils i, "mentre nosaltres, el meu pare i jo, continuàvem dintre d'un inmobilisme social, econòmic i moral, contemplàvem com a través dels anys l'amo de la terra seguia el ritme modern, adquirint més propietats i més automòbils, s'enriquia amb la suor de setanta famílies pageses que li conreaven la terra a mitges i al terç, nosaltres, després de treballar més i més hores, continuàvem igual, com en segles anteriors, en la mateixa situació, amb les mateixes eines dels nostres avis, el sarró al coll i la manta per a fer el repòs havent dinat o per abrigar-nos de la pluja o de les gelades de l'hivern, sense poder arribar mai a comprar ni una bicicleta, un llibre o unes sabates noves" (Mas 1972: 11). En aquestes condicions, només tenien un vestit, el del casament, que l'empraven al llarg de la seva vida per festes majors, batejos i casaments, fins que finaven i els enterraven amb aquest. El 1916, Joan Mas va posar una botiga on es venien oli, verdures, fruites, vi, sabó i carbó, entre d'altres productes. Anys més tard, va tenir una parada a la plaça, al Mercat Vell de Sant Cugat, on es venien verdures i fruites. La seva muller, Eulàlia Colomé Sallés, s'encarregava d'aquesta. El 1918, als claustres del monestir de Sant Cugat del Vallès, en Joan Mas i Jané es va negar a signar uns contractes que li van presentar. En aquests es pretenia transformar el contracte de rabassa morta en un simple contracte de parceria, cosa que comportava que el pagès rabassaire perdia no només la plantació de la vinya, sinó també la quantitat pagada com a "drets d'entrada" consistents en vuit unces per quartera i l'emfiteusi perpètua del domini útil de la terra. Aquesta no va ser la única ocasió en que els propietaris rendistes van intentar fer signar a aquest pagès rabassaire contra els seus interessos. A principis del segle XX, al primer quart del segle, la joventut pagesa començava a saber llegir i escriure, fet que va tenir força importància quan va proclamar-se la Segona República Espanyola en 1931, i quan tres mesos després d'haver-se constituït el govern, en uns decrets de l'onze de juliol i del sis d'agost de 1931, fets pel ministre d'agricultura Fernando de los Ríos, es manifestà que tota renda abusiva del camp implicaria la revisió dels contractes de conreu. Aquests decrets provocaren la reacció de l'Institut de Sant Isidre i la Lliga Regionalista, és a dir, dels propietaris industrials i d'hisendes, al·legant que aquestes lleis no servien per Catalunya i que això ja s'arreglaria amb l'Estatut que s'havia de votar. Els pagesos conreadors, en canvi, molts d'ells van fer les demandes de revisió d'accord amb el contingut de la llei, dipositant el valor equivalent, segons el líquid imponible i el Cadastre declarat pel propietari com a renda als diferents Jutjats de Primera Instància. En aquests moments els rabassaires lluitaven per assolir uns contractes de conreu justos i, per això no entregaven al propietari la seva part de la verema fins que els tribunals es pronunciessin sobre les demandes de revisió i, ingressant aquesta part als jutjats, motiu pel qual es fomentaven les denúncies dels contractes al jutjat, on es demanava un canvi de contracte en forma d'arrendament. Malgrat les amanaces, amb la Guàrdia Civil, que Oriol Anguera de Sojo, governador civil de Barcelona, va fer en una circular, a tots els pobles de les comarques vitícoles, als pagesos, si s'atenien als articles de la llei de revisió de contractes de conreu, el dia 10 de setembre, la pagesia no es va deixar intimidar, i a cada comarca, es van formar equips de voluntaris per anar a ajudar als pagesos a omplir els tres fulls per a presentar la demanda (Mas 1972: 125-127).  Manifestació de rabassaires a favor de la Llei de contractes de conreu El 18 de setembre de 1931 van començar les veremes a la comarca del Vallès Occidental amb la presència de la Guàrdia Civil a les vinyes i els pagesos exhibint el rebut de pagament en dipòsit al Jutjat de Primera Instància, fent que es retirés la Guàrdia Civil però, a l'endemà, aquesta va tornar, muntada i a peu, i prop de les onze del matí, van anar a la vinya del rabassaire de Sant Cugat del Vallès, Joan Mas i Jané, el qual treballava a rabassa morta, tal i com anys després ho relatà el seu fill Ramon Mas (Mas 1972: 128). A Joan Mas li van fer les mateixes preguntes que s'havien fet a d'altres pagesos el dia anterior, però, a més, li van demanar si tenia permís de l'amo, contestant que mai l'havia necessitat ni per treballar ni per collir, i tot i presentar el rebut del dipòsit de pagament al Jutjat de Primera Instància de Sabadell, la Guàrdia Civil se'l va endur acusat de no pagar. Això succeí el dia 20 de setembre de 1931, dia en que Joan Mas Jané fou detingut junt amb Domènec Solà Puigoriol i Albert Llunell Debesa en el marc de la conflictiva verema de 1931. Joan Mas Jané era el pare del delegat comarcal dels rabassaires del Vallès, és a dir de Ramon Mas Colomer. Fou pres i portat a casa del propietari de Can Fatjó dels Xiprers, el rendista, del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, on van intentar que signés la renúncia a la revisió del contracte. No van aconseguir que signés.
Dos anys després, en 1933, la seva dona morí. Joan Mas i Jané encara viuria quinze anys més, morint a Sant Cugat del Vallès, el 4 d'octubre de 1948, a l'edat de 68 anys. Notes [1] AHPSPO, Baptismes, 14S1, fol. 105v [2] Ignasi Mas Cordera, i no "Ignasi Mas Olvera" com ha estat publicat en alguna ocasió, possiblement fruit d'una mala transcripció, cas de l'entrevista realitzada en 1978 a Ramon Mas (Isasa / Mascarell 1978), un dels seus nets. [3] AHPSPO, Matrimonis, 11S5, fol. 178v-179 [4] AHPSPO, Baptismes, 15S1, fol. 170 [5] AHPSPO, Baptismes, 15S1, fol. 186 [6] AHPSPO, Baptismes, 16S1, fol. 61v-62 [7] AHPSPO, Baptismes, 16S1, fol. 90-90v [8] AHPSPO, Baptismes, 16S1, fol. 135v Fonts documentals - AHPSPO, Baptismes, 14S1 - AHPSPO, Baptismes, 15S1 - AHPSPO, Baptismes, 16S1 - AHPSPO, Matrimonis, 11S5 Bibliografia - Isasa, Carme / Mascarell, Ferran. 1978. "Conversa amb Ramon Mas". L'Avenç núm. 10: 12-16. - Mas, Ramon. 1967. La pagesia catalana i els seus problemes. Edicions d'Aportació Catalana, Barcelona. - Mas, Ramon. 1972. Camins pagesos de Catalunya. Testimoniatge d'un Rabassaire. Editorial Nova Terra, Documents a la recerca núm. 9, Barcelona. Premi Nova Terra 1970. - Mota Muñoz, José Fernando. 2001. La república, la guerra civil i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d'Or núm. 271. Barcelona. Webgrafia
- Mota, J.F. "El període del primer ajuntament escollit. Del 5 de juny de 1931 al 31 de gener de 1934 ", dins Història de Sant Cugat del Vallès (1931-1941): República, guerra civil i primer franquisme. http://www.nodo50.org/casc/mota/El-periode-del-primer-Ajuntament-escollit - Mota, J. F. La conflictiva verema de 1931. Dins Història de Sant Cugat del Vallès. https://historiasantcugat.wordpress.com/2013/10/30/verema-1931/ |
Vides passades
|
